Al mig de la sala Muntaner, amb públic a dues bandes, no hi ha pràcticament res: una cadira i dos penjarrobes. La resta, ho visualitzem, tenint present que tot és “ecosostenible”. Estem en la oficina d’una ONG que lluita per salvar de l’extermini les gambetes zebra del delta de Gurb. Tot molt lloable, molt solidari, molt ecològic, molt important. Però, com sol passar, res no és el que sembla. Pep Pla i Marc Angelet han escrit una obra divertida, àgil i corrosiva que ens planteja fins a quin punt som bones persones.
Els quatre actors de l’obra, que es despleguen en més personatges amb la complicitat del públic (“ara arriba el gerent; ara es creua amb una iaieta al metro...”) ens expliquen com una ONG creada per salvar aquest crustaci, que s’ha gastat la subvenció de tres anys en el primer any, que faria el que fos per sortir a la tele (“la Champions de les ONG!”, diuen), es planteja fins a quin punt val la pena seguir amb el negoci (perdó! amb la organització...).
La història barreja conceptes que mai no poden anar junts: “Benvinguts al negoci de la solidaritat!” Negoci i solidaritat? De la mà? Això com es menja??? Molt fàcil, amb un munt de perífrasis eufemístiques, com ara “articular la veritat”, que és “dir una mentida”... I se’ns implica amb escenes que ens són molt comunes i que reflecteixen el nostre real esperit solidari. És el cas de la iaia que entra al metro amb un bastó i tots els que ocupen els seients apliquen la regla no escrita: no mirar-la als ulls, perquè és sabut que el primer que la miri l’ha de deixar seure. On és la solidaritat? Fins a on arribarà la vella per obtenir un seient?
Amb rapidesa i agilitat l’escenari canvia constantment (només cal visualitzar-ho tal com ens demanen). De vegades es torna en el mateix aquari, on les dues gambes, en una divertida coreografia, pateixen un procés metamòrfic que les farà (potser? definitivament?) reproduir-se. O esdevé una aula on un munt de nens de quatre anys que “apareixen” entre el públic, bombardegen la monitora amb preguntes que, de tan sinceres, acaben amargant-la. Potser els nens són els únics que, sense conèixer el significat de les paraules, no conceben unir la solidaritat i el negoci...
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
