eldiario.es

Menú

La lluita dels Ningú o les múltiples adversitats del procés migratori

El periple pel que passen molts immigrants així com les condicions del procés migratori posseeix uns nivells d'estrès tan intensos que arriben a superar la capacitat d'adaptació dels éssers humans

El psiquiatre Joseba Achotegui parla de la Síndrome de l'Immigrant amb estrès crònic i múltiple o Síndrome d'Ulisses com un dol migratori extrem

- PUBLICIDAD -
Muostapha Niang llegó desde Senegal en 2006. / ENRIC CATALÀ

En Muostapha Niang va arribar des del Senegal el 2006. / ENRIC CATALÀ

En L'Odissea el ciclop Polifem pregunta a Ulisses qui és i aquest li respon "Preguntes ciclop com em dic...t'ho diré. El meu nom és Ningú i Ningú em diuen tots". Precisament inspirant-se en el clàssic d'Homer i en al·lusió a Ulisses, l'heroi que viu adversitats i perills lluny dels seus éssers estimats, el psiquiatre Joseba Achotegui va nomenar així a la Síndrome de l'Immigrant amb estrès crònic i múltiple. Segons Achotegui hi ha fins a set dols en la migració: la família i els éssers estimats, la llengua, la cultura, la terra, l'estatus social, el contacte amb el grup de pertinença i els riscos per a la integritat física.

"La síndrome d'Ulisses és un dol migratori extrem, un dol migratori que no és el normal, emigrar en condicions molt dures, la majoria de vegades sense papers o sense poder tenir a la família, sense drets, espantat... tot això acaba passant factura a nivell psicològic", explica en declaracions a Catalunya Plural. Segons Joseba Achotegui, el patró comú a totes les persones que pateixen síndrome d'Ulisses és la soledat forçada, la por, la indefensió o l'absència d'oportunitats. "També està lligat a una frustració, però no són aspiracions de triomfar sinó de viure", puntualitza el psiquiatre. Els símptomes més freqüents són la tristesa, el plor, la culpa o altres relacionats amb l'ansietat com la tensió o l'insomni.

Muostapha Niang, o Muosta -com l'anomenen els seus amics-, és un exemple d'aquestes situacions que descriu Achotegui, que treballa en el camp de la salut mental i la migració des dels inicis dels anys 80 i és fundador i director del SAPPIR (Servei d'Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats) de l'Hospital Sant Pere Claver de Barcelona. En Muosta va arribar a Espanya fa set anys. A l'edat de 27, i poc després de ser pare va emprendre el seu viatge des de Senegal fins a les Canàries a la recerca d'una vida millor per a ell i la seva família. "Des que era petit veia el meu pare conreant i fins als meus 27 anys jo vaig fer exactament el mateix. Tots busquem tenir una vida millor", explica. El periple d'aquests últims set anys, però, no ha estat fàcil per Muosta, qui ara, als seus 34 anys, treballa en una platja del Maresme com a vigilant nocturn d'una guingueta i, qui amb l'ajuda de la seva advocada acaba de presentar un tercer recurs perquè li deneguen els papers després d'haver presentat un contracte de treball.

Un estrés que supera la capacitat d'adaptació

Ja al 2008 Achotegui apuntava que emigrar s'estava convertint per a milions de persones en un procés que posseeix uns nivells d'estrès tan intensos que arriben a superar la capacitat d'adaptació dels éssers humans. Avui, augura, el percentatge d'immigrants que pateixen aquesta síndrome -estima que un 20% dels immigrants que acudeixen a salut mental a Espanya- podria ser més gran.

Preguntat per les xifres aproximades, Achotegui assegura que és molt difícil saber els problemes d'una població que és invisible. "Ni el mateix govern sap quants sense papers hi ha", lamenta. La història d'en Muosta encaixaria en aquella en què s'ha de superar un dol 'extrem'. "Aquest es donaria quan s'emigra deixant enrere la família, especialment quan queden al país d'origen fills petits i pares malalts, però no hi ha possibilitat de portar-los ni de tornar amb ells, ni d'ajudar-los",  escriu el director del SAPPIR.

Muosta prefiere ser fotografiado lejos de la playa donde trabaja. / ENRIC CATALÀ

En Muosta prefereix ser fotografiat lluny de la platja on treballa. / ENRIC CATALÀ

Muosta va arribar en una pastera des Noadibu (Mauritània) a Canàries després de diversos dies al mar. Era el segon intent d'arribar a Espanya ja que en el primer la Marina els va agafar. Després de ser traslladat a Madrid i passar 15 dies amb la Creu Roja a Badajoz, el jove se'n va anar a València perquè allà tenia un conegut, Sylla, que podia ajudar-lo. "La vida és molt dura. No tinc cap família aquí i normalment on he viscut d'Espanya no hi viu gent del meu poble ", explica. A més de la separació de la família, un altre estressor és la lluita per la supervivència: "Hi ha vegades que no tens menjar, també", llança el jove.

A això se li afegeix el sentiment de desesperança i fracàs perquè, per exemple, no es pot accedir als papers, al mercat de treball o es fa en condicions d'explotació. "Hi ha moltes coses que dificulten el dia a dia. Tu per exemple si no tens feina vas a una oficina a buscar-ne. Si no tens papers, què fas? ", Em pregunta amb la impotència d'algú a qui a més de drets li falta vocabulari per descriure amb exactitud la seva indignació.

Li pregunto a en Muosta si en arribar a Espanya parlava una mica d'espanyol o francès. "És molt dur, jo vaig arribar aquí sense saber ni a, ni b, ni c. Al Senegal gairebé no vaig estudiar francès però en arribar a Espanya tenia clar que volia aprendre espanyol. Vull entendre si el que em diu la gent és bo o dolent. Quan vaig arribar aquí i veia la televisió pensava: 'aquesta llengua no la parlaré mai'." Malgrat això, ho ha aconseguit.

Estressors de llarga durada

Carme Manich, psicòloga de Càritas Diocesana que participa en l'atenció a immigrants, explica que "tot ésser humà pot suportar una situació límit si es produeix en un període de temps curt però quan aquests estressors es mantenen en un temps llarg això va disminuint les capacitats i els recursos cognitius, emocionals i socials de les persones".

"Espanya és molt diferent de com la imaginava, no tenim llibertat, encara que estigui empadronat i tingui targeta sanitària no tinc papers". "Sense papers -repeteix una i altra vegada- no tenim dret de res, no puc tornar i ells [la seva família] no poden venir". De fet, m'explica, quan parla amb la seva dona ja no parlen d'un hipotètic futur junts i em mira amb cara de "quin sentit té parlar-ne?".

Muosta trabaja en una playa del Maresme como vigilante nocturno de un chiringuito. / ENRIC CATALÀ

En Muosta treballa com a vigilant nocturn en una guingueta. / ENRIC CATALÀ

Segons Manich, a Càritas han començat a detectar aquest dol migratori extrem sobretot en persones subsaharianes perquè els processos de migració han estat més complicats o difícils que en altres casos: "Ells no es plantegen la possibilitat de tornar perquè ho consideren com un fracàs i molts et diuen 'Com he de tornar a l'infern'?". Aquesta psicòloga explica també que molts solen limitar-se a respondre "estic bé" quan se'ls pregunta com se senten.

"Nosaltres no acostumem a explicar si estem malament", reconeix Muosta. "Hi ha vegades que no ho expliques perquè ja saps que l'altra persona no pot resoldre el teu problema, llavors per què explicar-ho?", reflexiona. "Imagina't, imagina't -diu diverses vegades- tinc contracte, pago un lloguer, no he venut top manta ni he tingut problemes però no tinc papers".

Segons explica Achotegui a aquest diari, el patró comú en totes les persones que pateixen síndrome d'Ulisses és la soledat forçada, la por, la indefensió o l'absència d'oportunitats. Segons ell, "arribar en avió o en pastera no és el més important, el més important és que la persona estigui aquí sense la seva família i sense cap tipus de perspectiva".

En Naishad no va arribar en pastera, ho va fer en avió, un any després que arribés Muosta. Aquest jove de l'Índia, que treballava en el món de la gestió empresarial en el seu país, va sentir curiositat per Europa després de viatjar a Àustria per feina. El 2006, i amb només 21 anys, va arribar en avió amb una mica d'estalvis a les Canàries, on va començar a treballar en una botiga de càmeres fotogràfiques. Segons explica a Catalunya Plural, tenia curiositat però també volia alguna cosa millor per a la seva vida. "Des de petit he conegut el sofriment, el meu pare ens va abandonar a mi i a les meves dues germanes quan jo tenia tres anys", explica nerviós.

"Fa nou anys que sóc aquí però no tinc família, estic sol. Em va sortir tot malament però aquí he après a lluitar, al cap de pocs mesos a les Canàries ja em vaig adonar que la vida aquí no era fàcil ", relata Naishad, qui està rebent l'assistència psicològica de Càritas. "Has de ser dur, treure forces d'on sigui", afegeix.

A més de superar el canvi d'estatus social, en Naishad ha hagut d'enfrontar-se també a estressors relacionats amb la supervivència, com ara l'habitatge. El jove hindú ha viscut en diferents ciutats a Espanya, on ha treballat ocasionalment quan ha trobat una oportunitat. També ha viscut al carrer, mentre ha fet un curs de cambrer. Ara, assegura, després de nou anys aquí es nega a tornar a viure al carrer.

L'elaboració del dol migratori

Segons Achotegui el Servei d'Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats (SAPPIR) té contacte amb 300-400 persones tot i que apunta que potser vénen físicament la meitat ja que una part del programa es fa fora. "Cal anar gairebé més a buscar-los que no que vinguin ells. La gent ens arriba o bé des de serveis sanitaris, serveis socials i també per associacions. Però hi ha gent que no vindrà, gent que viu a les catacumbes i és allà on cal anar, a través d'associacions com Càritas o Creu Roja que estan molt en el terreny ", detalla.

"El risc està, d'una banda, en banalitzar això i dir que no és res i d'altra banda medicalitzar. Ni és un problema mèdic ni està malalt. Alguna cosa li passa, està al límit en l'àrea de la salut mental i el trastorn mental. No és fàcil abordar-lo, nosaltres mirem d'intervenir sobre les causes que veiem més properes, com l'assessorament legal, buscar que tingui més suports, o sigui que sí que tenim mitjans perquè el patiment no sigui tan gran. No li traiem la causa però l'ajudem ", explica el fundador i director del SAPPIR.

Achotegui reconeix la dificultat de fer tractaments en grup perquè solen ser persones "molt disperses". Amb tot, Manich explica que anys enrere Càritas va posar en marxa un projecte preventiu d'atenció psicològica als immigrants en què assistien a grups d'elaboració del dol. "El fet de compartir l'experiència amb persones que havien passat una situació similar, i posar-li paraules, tenia uns efectes molt positius", apunta.

En Muosta espera prop de la platja per començar el seu torn de treball. "No m'espanta res", assegura amb la mirada clavada a l'infinit. "Només em preocupen la salut i la pobresa. Si no tens salut no tens forces per lluitar ". En Naishad acaba d'examinar-se de català i ha començat a escriure poesia ia dibuixar, animat per una artterapeuta. Això l'ajuda, diu, a relaxar-se ia canalitzar les seves emocions. Tots dos porten anys sense veure les seves famílies, no tenen papers i lluiten diàriament per aconseguir allò que es van proposar en començar el seu viatge. "Vull afegir una cosa", comenta en Muosta abans que acabem l'entrevista: "Cal tenir una altra mirada sobre nosaltres. Cal integrar i canviar la manera de mirar-nos ". Perquè ni ell ni Naishad són Ningús.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha