Llibertat, amnistia i tercera via

Intenti situar-se a l’escenari post 1 d’octubre. Ja ho ha fet...? No és un exercici fàcil, sobretot perquè abans s’hauria de saber què passarà l’1 d’octubre i això no ho sap ningú. Ni Rajoy ni Puigdemont, ni Jordi Évole ni Jordi Sánchez, ni encara menys un servidor. O sigui que només podem tenir sensacions, batecs, estats d’ànim, i en aquest ventall n’hi pot haver tants com gèneres musicals separen el mambo de la marxa militar. Als dos extrems se situarien els ultraeufòrics d’un costat convençuts que el dia 3 el Parlament declararà la independència de Catalunya i els ultraeufòrics de l’altra convençuts que abans del dia 3 Puigdemont, Forcadell i companyia seran dins d’un furgó camí d’Alcalá-Meco.

Com que som en la fase de les sensacions –i de les emocions a flor de pell–, és inútil cap intent d’anàlisi racional. Ara mateix només podem fer travesses, que com se sap es poden inspirar en desideràtums o en càlculs de probabilitats. I si ens agafem al segon mètode, el que diu aquest càlcul és que 1) Catalunya no declararà la independència el 3 d’octubre perquè el que haurà passat dos dies abans en cap cas haurà estat un referèndum ja que l’Estat haurà posat tots els mitjans al seu abast (que són molts) per impedir-ho; i 2) la maquinària judicial engegada per l’Estat contra els impulsors de la legislació rupturista amb la legalitat espanyola seguirà fent el seu camí igual com han anat fent via les causes obertes arran del 9-N. Així, si fa no fa, estarem el 3 d’octubre.

Anem al millor precedent que tenim sobre el moment actual, com són els fets d’octubre del 34, que ara ja comencen a estar en boca de molts (no només d’Albert Rivera). En síntesi, la cosa va anar així: Companys declara l’Estat català dins la república federal espanyola (que no existia com a tal); en 10 hores la revolta és esclafada per l’exèrcit i el president i tot el seu govern (tret del conseller Dencàs, que fuig) són detinguts; i a continuació se suspèn l’autonomia i una llarga llista d’ajuntaments, Companys i els seus consellers són jutjats i empresonats, els caps dels mossos jutjats en consell de guerra i condemnats a mort (posteriorment indultats) i al llarg de 1935 al voltant de 3.400 persones més són processades i empresonades. Fins que arriba febrer del 1936, amb la derrota dels partits de dretes i la victòria del Front Popular, que el primer que fa és amnistiar tots els presos polítics des de l’any 1933 (el gruix són els revoltats catalans i asturians), la qual cosa permet Companys sortir del penal del Port de Santa Maria i recuperar el càrrec de president de la Generalitat un cop restablert l’Estatut d’Autonomia.

Curiosament, es comença a parlar més ara del 6 d’octubre del 34 que fa tres anys, quan es van complir els 80 anys i l'efemèride va passar sense pena ni glòria (possiblement perquè des de l’òptica catalana l’episodi causi més pena que glòria). Coincidint amb aquest aniversari, el professor de la Complutense Alejandro Nieto va publicar un llibre molt recomanable, ja que és tan descriptiu i desapassionat com el títol escollit: La rebelión militar de la Generalidad de Cataluña contra la República. El 6 de octubre de 1934 en Barcelona (Marcial Pons Historia). Nieto intenta fer una descripció distant del que va succeir, defugint al màxim les valoracions, però al final sí que assenyala una conclusió que podria ser avui aplicable. Sobre els fets d’octubre, escriu, “el Govern de Madrid hauria d’haver après que una actitud popular, encara que sigui minoritària, no es pot doblegar a canonades: això és segar la gespa que creixerà de nou quan torni a ploure; i el Govern de la Generalitat hauria d’haver après –en contra de la pedagogia revolucionària– que com millor se satisfan les aspiracions polítiques és amb mitjans pacífics, amb pactes o eleccions democràtiques, i no amb la violència dels fusells i les bombes”.

En altres paraules, tan estèril va ser la rauxa revolucionària del 6 d’octubre com la repressió posterior del govern radical cedista. Ni uns ni altres van assolir els seus objectius. Traslladat als temps actuals, és evident que a Catalunya el Govern i la majoria parlamentària no estan actuant amb bombes ni fusells, però sí que han seguit una “pedagogia revolucionària”, trepitjant la llei de la qual emana la seva mateixa legitimitat jurídica i anunciant la seva intenció de seguir fent-ho en les properes setmanes. També és evident que Madrid no ha suspès l’autonomia ni detingut ningú (encara), però sí que ha seguit l’estratègia d’activar la maquinària judicial abans de fer ni un sol gest creïble d’apropament i distensió. I això, avui, és voler doblegar una actitud popular a canonades metafòriques. O sigui que, com al 34, si la voluntat d’uns és la secessió i la dels altres el retorn a la demoscòpia de l’any 2000 (per dir alguna cosa) no sembla que cap dels dos hagin d’assolir els seus objectius.

Tornem al càlcul de probabilitats. No hi haurà referèndum, o sigui que el sector del processisme que depèn d’ell per sobreviure voldrà mantenir-lo viu com sigui, i possiblement se’n surti perquè mentre hi hagin causes judicials obertes els diferents actors polítics i socials que el configuren tindran un excel·lent motiu per seguir fent pinya. I, mal que els pesi, potser els cupaires hauran de tornar al barranc a recuperar les restes de la vella furgoneta.

L'oposició té moltes esperances dipositades en unes noves autonòmiques, però és possible que poca cosa alterin. La senyora Maria i el senyor Esteve oblidaran que els havien promès que aquest cop anava de veres, i que es votaria sí o sí, igual com van oblidar que abans del 27-S els havien dit que el referèndum era una pantalla superada i que no eren unes autonòmiques sinó un plebiscit on votar JxSí equivalia a votar Sí. Els relators són molt convincents. El que recordaran és que novament l’Estat els ha impedit votar. No els decebran, doncs, els governants incapaços de dur a terme allò que durant tant de temps han promès que farien, sinó que l’acció repressora de l’Estat reafirmarà encara més la seva convicció que Espanya és l’infern, i que cal marxar-ne quan més aviat millor.

A Madrid també hi haurà debat entre coloms i falcons. Els que opinaran que millor no tibar gaire la corda per aixecar ponts i els qui sostindran que per evitar nous desafiaments caldran càstigs exemplaritzants pels sediciosos, mà dura com l’aplicada pel govern Lerroux contra Companys. Mentre, la maquinària judicial seguirà imparable, ja que fins i tot pel qui l’acciona és molt difícil d’aturar, i no li faltaran arguments, perquè posar les urnes no és delicte, però la burda maniobra de tractar de substituir una legalitat per una altra té tota la pinta de ser-ho. O sigui que hi haurà condemnes, i més multes i inhabilitacions, i molta intoxicació mediàtica bidireccional, i al final potser acabem descobrint que de l’1 d’octubre del 2017 ens sentim tan poc orgullosos com del 6 d’octubre del 1934.

Estem atrapats en un atzucac endimoniat i esgotador, creat per dos radicalismes que es consideren mútuament culpables de la situació, i que durant anys han viscut fenomenalment bé de potinejar amb la convivència i retroalimentar les caricatures mútues, i ho sento molt però no sabria dir quina té més raons per acusar l’altra d’irresponsable. Sortir d’aquest asfixiant cercle viciós és extremadament difícil, i només ho serà si majoritàriament la societat començar a fugir dels plantejaments maxisimplistes i a decantar-se per les terceres vies, avui tan denostades i ridiculitzades.

Les terceres vies apel·len a la transacció amb generositat i respecte mutu. I això, en algun moment voldrà dir alguna mena d’amnistia per a tots els processats sobiranistes, als quals se’ls haurà de reconèixer que si s’arriba a l’estadi utòpic de l’encaix de Catalunya a Espanya (afrontant, per tant, bona part dels greuges reals del catalanisme) haurà estat en bona part gràcies a què van tibar la corda amb somriures i no amb petards. Però aquest sector caldrà que accepti que les llibertats ja les vam recuperar el 1975, la qual cosa no vol dir que no hi hagi qüestions a revisar i reivindicar, però que ni som una colònia ni vivim sota el jou de l’apartheid, i les regles s’han de respectar fins i tot quan no t’agraden, i només poden ser canviades per la via del pacte, amb molta paciència i molta mà esquerra.