Lloança de les dones de la CUP

El gest de les dones de la CUP, fa pocs dies, declarant davant els mitjans de comunicació “Jo sóc lletja”, “jo sóc puta”, “jo sóc tonta”, “jo sóc traïdora”, em sembla admirable. Responen així al conjunt d’ improperis que han rebut en els darrers temps, que, efectivament, les insultaven, no genèricament, sinó amb noms i cognoms, amb aquests epítets i altres de semblants. Diverses constatacions es poden extreure d’ambdós gests, tan estúpids i incívics uns, tan intel·ligent i civilitzat l’altre.

Les cupaires tenen una triple feblesa: són dones, són d’esquerres, són catalanes. Tres dons de l’atzar, com ens va dir la Maria Mercé Marçal. I, per tant, triplement vulnerables.

Primera constatació: les dones hem avançat en el món públic. Estem lluny de la democràcia paritària, però comencem a veure dones amb un perfil públic potent, la posició política de les quals pot tenir un pes decisiu en alguns moments en les institucions. Rebrota ara per tot un masclisme primitiu, gairebé instintiu, brutal. Un masclisme que no és generalitzat, cal dir-ho: cada vegada més homes hi estan en contra.

Però hi ha encara un fons ideològic en la nostra societat que permet aquest exabruptes, aquests rampells de violència que tracten de “tornar a les dones al seu lloc”. Estem tornant a una situació en que sembla que tot s’hi val, contra les dones, des de l’agressió física fins a la verbal, sense que això sigui motiu d’escàndol, és a dir, amb un fons de permissivitat col·lectiva fins i tot sorprenent.

Tenen raó les cupaires quan diuen que no s’han sentit recolzades en aquests moments. Insults personals d’aquests tipus dirigits als homes serien considerats inadmissibles; de fet ho veiem cada dia. Per exemple: quan Pedro Sánchez li diu a Rajoy que no és decent, les teles en van plenes, malgrat que l’adjectiu pogués ser compartit per molta gent. Quan a l’Anna Gabriel li diuen “puta”, poques protestes. Com si encara una gran part de la població trobés normal castigar a les dones que s’han atrevit a tenir veu pròpia.

Segona constatació: la dreta sempre és molt més agressiva que l’esquerra. Insults masclistes n’hi ha per a dones de totes les ideologies, i les hem vist també sorgir aquests dies en relació a Inés Arrimadas. Amb una diferència, però: per a la líder de Ciutadans, el to era el del masclisme de saló: “Que bona està, estaria millor fent altres coses!” Ofensiu, evidentment, perquè segueix sent la mateixa posició: les dones al llit i a la cuina, l’àmbit públic pertany als homes.

Però els insults a les cupaires eren d'un altre to, que amb l’esquerra tot val. Res de parlar de la seva bellesa, ben al contrari: “lletges, malfollades, velles”, etc. És a dir: una dona que s’ocupa de la política ho fa perquè cap home no l’estima, no la desitja, i això la fa menyspreable, gairebé no és ben bé una dona. És perquè és una frustrada en la seva vida privada. Insults que tracten de ferir en allò que, suposadament, és el desig universal de les dones: que un home les faci sentir estimades i úniques. Cap altre objectiu, pensen aquests energúmens, no ens pot satisfer plenament.

També les han insultat per ser catalanes, i sobretot per ser independentistes, i amb insults d’un mal gust brutal, sempre referint-se a la seva manera de ser dones, és clar. De no plegar-se a la moda, a la imatge imposada de dona objecte. Però, i això és encara més trist, se les ha insultat també des de l’independentisme, per no donar suport a la presidència d’en Mas. I això ens porta a una tercera constatació perquè el masclisme és conegut, però fins ara semblava exclòs de l’independentisme.

Un moviment que té una base cívica evident i que ha sorprès tothom per la força tranquil·la que ha mostrat en tantes ocasions, en manifestacions multitudinàries, on no hi ha hagut mai cap tipus d’incidents. El civisme, la autoritat moral, son alguns dels pocs triomfs amb que compta l’independentisme per convèncer al món de la necessitat d’una Catalunya independent.

Més encara, per convèncer a la majoria de la població catalana que aquesta aventura val la pena. No està clar, fins ara, que el projecte d’una república catalana sigui especialment procliu a assumir l’objectiu de la igualtat dels gèneres, però com a mínim ha de mantenir un alt perfil moral. Evidentment no es pot jutjar un moviment tan ample pel que facin uns quants dels seus membres, però és lamentable que en nom d’un projecte de renovació ètica i política s’intenti pressionar d’una forma no solament masclista sinó profundament antidemocràtica.

I encara una última constatació: la resposta de les dones de la CUP ha estat exemplar: per què? Doncs perquè en un moment en el que sentim contínuament allò de “i tu més”, en un moment d’un perfil moral tan baix com el que estem vivint a Espanya, en el que tothom respon a les acusacions insultant encara més fort, les cupaires no es manifesten atacant, sinó ridiculitzant, mostrant la seva elegància, reivindicant els insults que pretenen igualar-les a les dones rebutjades per assumir-ne la condició i dir, si, i què?

Quan la Gabriela Serra diu que és vella i sabem que no ho és, ens està dient que les persones velles tenen dret a opinar, a ser subjectes de la política. Quan l’Eulàlia Reguant ens diu que és tonta i sabem que no ho és, ens està dient que tonta no pot ser un insult, per més que algú ho intenti, i que les persones tontes també han de poder opinar. I quan l’Anna Gabriel ens diu que és una puta i sabem que no ho és, ens està dient que també les putes han de ser respectades i escoltades. I totes elles ens estan dient que elles tenen prou caràcter i determinació per no sentir-se afectades pels energúmens, que han fracassat en el seu intent de ferir-les.

Hem tingut la sort que el triple atzar les hagi fet, també, tres voltes rebels. I, per tant, blindades contra l’exabrupte i l’escarni. Però cal que sigui tota la societat la que rebutja l’agressivitat i el masclisme, perquè és a tothom, i especialment als homes, que aquestes formes d’actuar envileixen.