eldiario.es

Menú

Qui té por del carrer?

Qui pot tenir por del carrer? Qui no el trepitja. Qui viu a i de les institucions. Qui analitza, mesura i decideix les seves accions en funció de la creació de contrapoder popular, no pot tenir por del carrer, perquè és carrer. I la millor contribució que podem fer a la mobilització popular, germen del procés, és ancorar el procés en el poble

- PUBLICIDAD -

"Si no anem amb compte amb els mitjans de comunicació, ens faran estimar l'opressor i odiar l'oprimit" és una cèlebre frase de Malcolm X que podríem parafrasejar avui en dia. Si no anem amb compte amb els mitjans de comunicació, ens faran confondre qui és independentista realment i qui no ho és; qui és poble i pensa des del poble i com a poble, i qui és mercader i pensa com a mercader: en benefici propi.

És més, podríem també posar la llum sobre aquella alarma roja que les comunistes sempre hem de tenir a l'hora de participar de les institucions. Un peu dins i un fora. L'acció institucional com a conseqüència de l'acció popular, del carrer. L'acció parlamentària com a instrumental, com a mitjà, mai com a fi. La institució parlamentària com a joc amb les regles marcades, on la banca sempre guanya.

Algú podrà dir que estic tirant de tòpics i de teoria barata; és una constant quan no es vol debatre i només hi ha desqualificacions per mirar d'anul·lar l'altra. Res més lluny de la veritat, però: la teoria existeix en tant que fou i serà pràctica. I convé que saltin les alarmes -roges- de tant en tant.

Si fem un repàs rapidíssim a la breu -de moment- acció parlamentària de la CUP, podrem concloure que aquest és el primer cop que es troba amb una gran contradicció damunt la taula. D'altres les ha sortejat com ha pogut, de moment amb més encert que error, malgrat que tot és criticable -des d'un punt de vista constructiu, per millorar-. Com aquella declaració de sobirania de gener del 2013, quan la CUP fou criticada per certs sectors processistes per donar-hi només un vot favorable i dues abstencions -el famós 'sí crític'-. Algunes hauríem volgut tres vots contraris perquè a part de trobar-la insuficient, la prevèiem com el que va acabar sent: paper mullat. I per culpa precisament de llurs impulsors, CiU i ERC.

Fins i tot, podríem criticar el paper de la CUP d'acabar validant la pseudo-consulta del 9N, que va servir, sobretot, per salvar el cul a Mas i CDC en un paper vergonyant de claudicació davant la legislació espanyola. És cert, fou un exercici de mobilització popular extraordinari, i en aquest sentit, un èxit. Però fou, també, l'enèsima constatació que CiU -i Mas- no desobeirien mai la legalitat espanyola. I pitjor encara: que usaria sempre tot allò relacionat amb el 'procés' en benefici propi -personal i partidista-. En primer lloc, erigint-se com a líder únic del 9N. En segon lloc, utilitzant-ne el rèdit partidista per una convocatòria d'eleccions tardana, d'entrada, i en les condicions que va voler -llista única-, finalment. El comandament, sempre a les mans de Mas.

Tot aquest recordatori no és gratuït. És la tendència constant que el procés ha estat sempre rendibilitzat políticament per Mas i CDC -ara ja-. Alerta: rendibilitat. No mèrit seu, ni impulsat per ells, ni idea seva. Sinó coaccionat, coartat i aprofitat en benefici propi. Fagocitada ERC, amb les 'entitats transversals' aplaudint-ho amb les orelles i una mobilització massiva degudament alineada sempre amb els seus objectius, l'únic escull que li queda a CDC i a Mas es diu CUP. I no perquè la CUP sigui especialment forta -només 10 diputades-, ni perquè tingui una especial capacitat de mobilització al carrer. Sinó perquè és l'única que en recorda la gènesi popular, d'aquest moviment, l'única que no pensa en clau parlamentària, institucional, de rèdits partidistes o de curt termini.

I és aquest el factor clau que no hem d'oblidar, mai. Ni per al procés ni per a cap lluita: al carrer el que és del carrer. L'institucionalisme té una forta capacitat d'atracció i absorció, més enllà del que es vulgui o desitgi. Els ritmes frenètics, la pressió, eliminen elements d'anàlisi, panoràmica, objectius tàctics i estratègics.

Es dirà que el carrer és qui ha donat, també, els resultats d'aquestes eleccions. Correcte, i això és una cosa que ningú qüestiona. Però del que parlem aquí és de com es duu a terme la concreció de la ruptura independentista. I si no ens basem en simples elements positivistes -62 és molt més gran que 10-, veurem algunes coses. D'una banda, la tendència a la baixa dels escons de CDC. 62 el 2010, 50 el 2012 i entre 30 i 40 que se li poden assignar aquest 2015. De l'altra, en paral·lel, que l'independentisme creix per l'esquerra. Això no només ho diem nosaltres: ho sap CDC quan necessita fer-se un rentat de cara nominal -la façana de Junts pel Sí- i discursiu -promeses i discursos electorals que s'apropen a la socialdemocràcia-. Necessiten captar vots que superin el cercle de CDC, perquè el tenen cremat.

Però tot això, han estat i són promeses. Junts pel Sí no ha servit per treure CDC ni Artur Mas de la centralitat del comandament del procés -”puc ser el primer o puc ser l'últim”, recordeu?-, i el conte de fades dels discursos i promeses socialdemòcrates han desaparegut passada la jornada electoral, la Ventafocs s'ha reconvertit en Felip Puig o Mas-Colell, assegurant que ni faran polítiques econòmiques que voldria la CUP, ni volen la CUP per res més que pels dos vots d'investidura, perquè els acords polítics i econòmics ja els faran amb d'altres formacions polítiques.

Fet i fet, fins i tot les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP han servit per evidenciar que no estan en disposició ni d'aplicar el seu propi programa social. I tornant al tema nacional, si tanta pressa per la independència tenen, amb qui pretenen governar si no és amb la CUP? I més, quan la CUP és l'única formació disposada a la desobediència.

En aquest context, qui se'ls creu? Qui es creu que qui frena el procés és la CUP i no la seva covardia o, directament, la seva nul·la voluntat de ruptura?

Portar el procés al terreny exclusiu de l'institucionalisme i de la legalitat és l'excusa perfecte per a CDC -i Artur Mas- per fer que el procés perdi força, i que la mobilització amaini, redreçant tot el potencial per vies legals. És a dir, autonomistes i espanyoles. A la CUP i a l'esquerra anticapitalista és això, la limitació institucional, el que ens hauria de fer por. Pel fre que suposa. Pel desplaçament que suposa del centre de gravetat de l'acumulació de forces: el carrer o el parlament. I pitjor encara: el carrer o el govern. La limitació arriba també a l'àmbit mental, analític.

Les eleccions del 27S es van guanyar des d'un punt de vista autonòmic -majoria d'escons- i fer servir aquesta victòria exclusivament és seguir pensant en clau autonòmica i legalista. I de mostra, un botó: la declaració de ruptura del Parlament, aprovada el 9N del 2015, va ser desautoritzada ràpidament... per Junts pel Sí, en recórrer-ne la suspensió al Constitucional, a qui acaba de dir que no reconeixia. No s'ho creuen ni ells, vaja.

Però en quant al carrer, el suposat plebiscit del 27S no sabem si el vam guanyar. El fet de no tenir una pregunta binària, clara, no permet assegurar que tenim una majoria favorable a la independència -està clar que unionista, no-. Tenim la legitimitat per anar més enllà i exigir-ho, però no la legalitat. Això, tanmateix, no ens hauria de fer por. Érem independentistes fa dècades quan dur l'estelada era arriscar-se a repressió policial, molt abans que se'n fessin merdes de tot tipus per fer negoci. Desobeir forma part del nostre ADN de lluita. I anar contracorrent del pensament establert, imposat, de l'opinió publicada, també.

Reconeguem-ho: no hem guanyat... encara. Falta sumar encara molta gent que veu que en el procés l'excusa de CDC i Mas per perpetuar-se en el poder i seguir aprofundint en les retallades. Sincerament, tenen prou exemples per pensar en aquesta cara del procés. La nostra tasca ha de consistir, precisament, en posar de relleu l'altra cara del procés: la de la mobilització popular, la de la conflictivitat, la desobediència, la legitimitat de la lluita i del carrer. D'on va sortir tot. D'on venim i d'on mai no podem marxar-ne. I tornar-hi en exclusiva -és a dir, tornar a ser extraparlamentàries- no pot ser argument a l'hora d'analitzar la nostra política perquè voldrà dir que hem eliminat tot gen revolucionari dins de la nostra política.

Qui pot tenir por del carrer? Qui no el trepitja. Qui viu a i de les institucions. Qui analitza, mesura i decideix les seves accions en funció de la creació de contrapoder popular, no pot tenir por del carrer, perquè és carrer. I la millor contribució que podem fer a la mobilització popular, germen del procés, és ancorar el procés en el poble.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha