Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Teresa Crespo: “La caritat genera dependència; la solidaritat, empoderament”

Teresa Crespo, presidenta d'ECAS, demana als partits un pacte nacional per eradicar la pobresa. / Inés Falcone

Jordi Molina

Barcelona —

Esperances molt mesurades i decepció generalitzada en el Tercer Sector. Aquestes serien les sensacions de les entitats, col·lectius i activistes que esperaven alguna cosa més del Ple específic sobre pobresa celebrat al Parlament els dies 12 i 13 de març. Teresa Crespo (Mataró, 1944), presidenta d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), organització que aixopluga més de 90 entitats, és de les valentes que es va empassar tot el debat parlamentari. Després dels tres dies, si sumem la jornada inaugural de dilluns, lamenta que el Ple excepcional acabés sense acords excepcionals. I molt menys transversals.

Podríem dir que el Ple va començar amb el peu esquerra... La Mesa del Parlament va vetar la possibilitat de que fossin les entitats les que obrissin la sessió....

Sí, malgrat que reglamentàriament sembla que no es contemplava la possibilitat, creiem que és una actitud curta de mires. No s’ha valorat l’oportunitat de compartir la visió propera de la pobresa que tenim les entitats, que som les que malgrat les retallades estem a peu de carrer. Ens preguntem si realment es vol prendre consciència de la severitat i duresa de la pobresa que vivim.

Quina valoració fa del Ple?

Sembla que els parlamentaris no poden superar les relacions de partit i de pugna política constant. Des del Tercer Sector vam demanar que superessin el partidisme per aconseguir un consens ampli que permetés arribar a un pacte de país que, de moment, no ha arribat. Correm el risc de que el debat hagi estat una oportunitat perduda per aconseguir una societat més equitativa.

Les intervencions plenàries han anat en la línia de descriure una dilatada memòria d'activitats que no ha eradicat el problema. Cal anar un pas més enllà?

Evidentment es necessiten mesures diferents davant una situació fins ara inexistent: més i més severa pobresa, i més desigualtat. Com solem dir a ECAS, un país pot ser més pobre, però no més desigual. Cal un gran pacte de país contra la pobresa amb la participació dels polítics, agents socials, sector social i tota la societat. I calen accions concretes, recursos suficients i fixar mesures a curt, mig i llarg termini. Som conscients que l’actual situació no pot canviar d’un dia per altre, però hem d’aconseguir un compromís amb els objectius i les fases clares, que sigui possible i sostenible.

Tot i així, hi van haver acords en relació a beques menjador i pobresa energètica.

I ho valorem, però lamentem la manca de resposta unitària a l’enorme repte que representa combatre els elevats índexs de pobresa actuals. El gran pacte nacional contra la pobresa pendent de signar hauria de constituir un punt de partida consensuat que reflectís el compromís de totes, repeteixo, totes, les forces parlamentàries en la lluita contra les desigualtats.

Per a vostè i la seva organització, quins haguessin estat els acords de mínims?

Caldria consens en diversos fronts. El primer, garantir uns mínims vitals a totes aquelles persones que no disposen dels recursos suficients per portar una vida digna, tal i com diu l'article 24.3 de l'Estatut. Els 143 milions de pressupost previstos el 2014 deixen encara molta gent al carrer. Cal recordar que s’havia arribat a 170 milions al començar la crisi. Cal ampliar partides i definir prioritats. No podem acceptar l’argument que no hi ha diners, perquè els diners hi són: en mans públiques destinats a altres coses menys urgents i fins i tot qüestionables –com el pagament dels interessos del deute— i, sobretot, en mans privades i insolidàries que no només acumulen capital, sinó que fins i tot incompleixen la seva obligació de contribuir a les arques públiques eludint i evadint impostos. En segon lloc, caldria assegurar beques menjadors a tots els infants que ho necessitin. Tenim 55.000 casos de malnutrició a Catalunya segons el Síndic de Greuges. D’uns 660 casos de deficiències alimentàries, 95 són provocats per la pobresa extrema i 91 per malaltia.

Ja me n’ha dit dos...

I en tenim més. Una tercera mesura podria ser la cobertura d'urgències socials en coordinació amb els ens locals i entitats socials. Ara es preveuen 4 milions d’euros per lluitar contra la pobresa i ens sembla una quantia insuficient, tenint en compte que avui hi ha 342.000 llars sense cap persona ocupada, una realitat que va en augment. A més, i ja en quart lloc, caldria millorar la normativa aprovada per garantir la lluita contra la pobresa energètica i assegurar unes condicions mínimes a les persones vulnerables. I per últim, fer un canvi en les polítiques d’habitatge, com ara una moratòria de desnonaments en procés, incrementar els pisos d’inclusió i negociar amb els bancs la recuperació dels pisos buits. Tenim 6.972 persones sense llar a Catalunya i 3.000 a Barcelona, de les quals 870 dormen al carrer. Els companys de la PAH comptabilitzen 500.000 execucions hipotecàries des del 2007 a Espanya i 96.927 a Catalunya. La mitjana de 2013 va ser de 45 execucions al dia.

Té la sensació que el procés sobiranista ha fet oblidar a algunes formacions l'aposta social?

Algun partit hi va insistir durant el debat. No voldríem que tingués raó, i per tant, ara és el moment de demostrar que es prioritzen les polítiques socials, per respondre a aquells que havien pensat el contrari.

I vostès que en pensen, creuen que un estat propi resoldria, o ajudaria a resoldre, aquesta greu situació de desigultat?

Des d’ECAS no ens decantem per cap posició. Representem a més de 90 entitats i creiem que cadascuna ha de tenir la percepció de la situació que li sembli. El que sí que pensem és que s’estan produint una sèrie de situacions entre l’Estat i el Govern que compliquen l’aprofundiment en les polítiques socials i l’obtenció de recursos per impulsar-les. L’objectiu de l’Agenda de Lisboa ens deia que l’any 2020 hauríem d’haver reduït un 10% la pobresa a la UE. Això ja és una utopia. No hauria de ser tan complicat reduir un 10%. Però, lluny d’aconseguir-ho, ha augmentat les diferències.

Els rics s’han fet més rics i els pobres, més pobres. En això, Espanya i Catalunya són iguals.

Les dades dels darrers dos anys ens diuen que a Espanya i Catalunya ha crescut la desigualtat. De fet, Espanya és el país europeu on més han crescut les desigualtats en els darrers anys: la diferència entre els ingressos del 10% més rics i el 10% més pobres és sis vegades més gran. En situació de crisi, caldria repartir millor la riquesa i no aprofitar aquesta greu conjuntura econòmica per incrementar la desigualtat. El que més ens preocupa a ECAS és que, segons les dades de l’enquesta de Condicions de Vida, les darreres polítiques socials han beneficiat més a sectors benestants que no pas als més necessitats. Avui, els més pobres es troben al marge de les polítiques socials.

Com és possible?

Les famílies més pobres estan rebutjant beques perquè, sovint, s’han de fer càrrec d’un copagament que no poden assumir. És el cas de les beques menjador, per exemple. L’administració assumeix una part, però la que recau a les famílies no la pot cobrir tothom. El mateix ha passat en l’ajut a les famílies amb fills a càrrec. Abans era una prestació garantida i ara hi ha un topall que depèn de la renda. Podríem parlar també de la creixent vulnerabilitat dels immigrants, de com s’ha restringit l’accés al PIRMI o dels límits de la llei de dependència.

Les retallades han colpejat amb duresa el Tercer Sector.

En els darrers tres anys, el volum de retallades del Govern ha estat molt important. Es diu que el Pressupost 2014 iguala el de 2013, però durant el darrer any es van fer fortes retallades encobertes, perquè no hi havia pressupost aprovat, sinó prorrogat de 2012. Per què no hem fet accions més decidides en contra de l’economia submergida? S’ha posat l’accent en les polítiques de retallades i no s’han centrat esforços fer pagar més a qui més té. Programes socials que estaven funcionant han desaparegut. L’administració ha cregut que allò que no era obligatori, no calia fer-ho. S’han eliminat serveis complementaris en un moment en què les entitats ens trobem amb més gent necessitada d’atenció. Menys recursos, però més demanda. Una contradicció que ha generat angoixa, però també solidaritat.

La línia que separa la caritat amb la solidaritat a vegades és molt prima. Durant el ple aquest binomi va sortir a la llum, ens podria diferenciar una cosa de l’altra.

La caritat no es preocupa de potenciar l’autonomia de la persona, sinó que l’objectiu central és pal·liar una necessitat, amb la qual cosa, pot crear dependència. La solidaritat, en canvi, implica també una ajuda, però des d’una perspectiva igualitària, des de la corresponsabilitat amb la situació de l’altre. Diria que la caritat té una visió més individual, i la solidaritat més comunitària. La caritat és l’expressió de l’almoina i genera dependència, la solidaritat empoderament.

En temps de crisi, som més solidaris?

Segurament ja no veiem tan lluny els pobres. A vegades, els tenim a casa, són família o amics propers. Potser això ha ajudat a sensibilitzar més a la gent, almenys així ho hem viscut nosaltres. Sovint ens diuen que, tot i no poder donar gaire, avui més que mai volen ajudar.

Hem arribat a la situació actual per una manca de valors?

Sí, però també de drets. Abans dels valors, venen els drets. I, avui en dia, el dret a una vida digna s’ha diluït en una economia capitalista que busca el benefici individual. Hem de treballar perquè es facin economies pel bé comú. Sinó, difícilment tindrem una societat justa, equitativa i on la pobresa no vagi augmentant. Confiem que la propera tramitació parlamentària de la ILP per una Renda Garantida Ciutadana confirmi la voluntat del Govern de donar compliment a l’article 24.3 de l’Estatut.

[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4

Podríem dir que el Ple va començar amb el peuesquerra... La Mesa del Parlament va vetar la possibilitat de que fossin lesentitats les que obrissin la sessió....

Sí, malgrat que reglamentàriamentsembla que no es contemplava la possibilitat, creiem que és una actitud curtade mires. No s’ha valorat l’oportunitat de compartir la visió propera dela pobresa que tenim les entitats, que som les que malgrat les retallades estema peu de carrer. Ens preguntem si realment es vol prendre consciència de laseveritat i duresa de la pobresa que vivim.

Quina valoració fa del Ple?

Sembla que els parlamentaris nopoden superar les relacions de partit i de pugna política constant. Desdel Tercer Sector vam demanar que superessin el partidisme per aconseguir unconsens ampli que permetés arribar a un pacte de país que, de moment, no haarribat. Correm el risc de que el debat hagi estat una oportunitat perduda peraconseguir una societat més equitativa.

Les intervencions plenàries han anaten la línia de descriure una dilatada memòria d'activitats que no ha eradicatel problema. Cal anar un pas més enllà?

Evidentment es necessiten mesuresdiferents davant una situació fins ara inexistent: més i més severa pobresa, i més desigualtat. Com solem dir a ECAS, un país pot ser més pobre, però només desigual. Cal un granpacte de país contra la pobresa amb la participació dels polítics, agentssocials, sector social i tota la societat. I calen accions concretes,recursos suficients i fixar mesures a curt, mig i llarg termini. Som conscients que l’actual situació no pot canviar d’un dia peraltre, però hem d’aconseguir un compromís amb els objectius i les fasesclares, que sigui possible i sostenible.

Tot i així, hi van haver acords en relació a bequesmenjador i pobresa energètica.

I ho valorem, però lamentem la mancade resposta unitària a l’enorme repte que representa combatre els elevatsíndexs de pobresa actuals. El gran pacte nacional contra la pobresa pendent designar hauria de constituir un punt de partida consensuat que reflectís elcompromís de totes, repeteixo, totes, les forces parlamentàries en la lluitacontra les desigualtats.

Per a vostè i la seva organització, quins haguessinestat els acords de mínims?

Caldria consens en diversos fronts.El primer, garantir uns mínims vitals a totes aquelles persones que no disposendels recursos suficients per portar una vida digna, tal i com diu l'article24.3 de l'Estatut. Els 143 milions de pressupost 2014 deixen gent al carrer.Cal recordar que s’havia arribat a 170 milions al començar la crisi. Calampliar partides i definir prioritats. No podem acceptar l’argument que no hiha diners, perquè els diners hi són: en mans públiques destinats a altres cosesmenys urgents i fins i tot qüestionables –com el pagament dels interessos deldeute— i, sobretot, en mans privades i insolidàries que no només acumulencapital, sinó que fins i tot incompleixen la seva obligació de contribuir a lesarques públiques eludint i evadint impostos. En segon lloc, caldria assegurarbeques menjadors a tots els infants que ho necessitin. Tenim 55.000 casos demalnutrició a Catalunya segons el Síndic de Greuges. D’uns 660 casos dedeficiències alimentàries, 95 són provocats per la pobresa extrema i 91 permalaltia.

Ja me n’ha dit dos...

I en tenim més. Una tercera mesura seria cobrir urgències socials ambcoordinació amb els ens locals i entitats socials. Ara es preveuen 4 milionsd’euros per lluitar contra la pobresa i ens sembla una quantia insuficient,tenint en compte que avui hi ha 342.000 llars sense cap persona ocupada, unarealitat que augmenta. A més, i ja en quart lloc, caldria millorar lanormativa aprovada per garantir la lluita contra la pobresa energètica iassegurar unes condicions mínimes a les persones vulnerables. I per últim, ferun canvi en les polítiques d’habitatge, com ara una moratòria de desnonamentsen procés, incrementar els pisos d’inclusió i negociar amb els bancs larecuperació dels pisos buits. Tenim 6.972 persones sense llar a Catalunya,3.000 a Barcelona, de les quals 870 dormen al carrer. Els companys de la PAHcomptabilitzen 500.000 execucions hipotecàries des del 2007 a Espanya i 96.927a Catalunya. La mitjana de 2013 va ser de 45 execucions al dia.

Té la sensació que el procés sobiranista ha fetoblidar a algunes formacions l'aposta social?

Algun partit hi va insistir durantel debat. No voldríem que tingués raó, i per tant, ara és el moment dedemostrar que es prioritzen les polítiques socials, per respondre a aquellsque havien pensat el contrari.

I vostès que en pensen, creuen que unestat propi resoldria, o ajudaria a resoldre, aquesta greu situació dedesigultat?

Des d’ECAS noens decantem per cap posició. Representem a més de 90 entitats i creiem quecadascuna ha de tenir la percepció de la situació que li sembli. El que sí quepensem és que s’estan produint una sèrie de situacions entre l’Estat i elGovern que compliquen l’aprofundiment en les polítiques socials i l’obtenció derecursos per impulsar-les. L’objectiu de l’Agenda de Lisboa ens deia que l’any2020 hauríem d’haver reduït un 10% la pobresa a la UE. Això ja és una utopia. Nohauria de ser tan complicat reduir un 10%. Però, lluny d’aconseguir-ho, haaugmentat les diferències.

Els rics s’hanfet més rics i els pobres, més pobres. En això, Espanya i Catalunya són iguals.

Les dades delsdarrers dos anys ens diuen que a Espanya i Catalunya ha crescut la desigualtat.De fet, Espanya és el país europeu on més han crescut les desigualtats en elsdarrers anys: la diferència entre els ingressos del 10% més rics i el 10% méspobres és sis vegades més gran. En situació de crisi, caldria repartir millorla riquesa i no aprofitar aquesta greu conjuntura econòmica per incrementar ladesigualtat. El que més ens preocupa a ECAS és que, segons les dades del’enquesta de Condicions de Vida, les darreres polítiques socials hanbeneficiat més a sectors benestants que no pas als més necessitats. Avui, elsmés pobres es troben al marge de les polítiques socials.

Com éspossible?

Les famíliesmés pobres estan rebutjant beques perquè, sovint, s’han de fer càrrec d’uncopagament que no poden assumir. És el cas de les beques menjador, per exemple.L’administració assumeix una part, però la que recau a les famílies no la pot cobrirtothom. El mateix ha passat en l’ajut a les famílies amb fills a càrrec. Abansera una prestació garantida i ara hi ha un topall que depèn de la renda.Podríem parlar també de la creixent vulnerabilitat dels immigrants, de com s’ha restringit l’accés al PIRMIo dels límits de la llei de dependència.

Les retalladeshan colpejat amb duresa el Tercer Sector.

En elsdarrers tres anys, el volum de retallades del Govern ha estat molt important. Esdiu que el Pressupost 2014 iguala el de 2013, però durant el darrer any es vanfer fortes retallades encobertes, perquè no hi havia pressupost aprovat, sinóprorrogat de 2012. Per què no hem fet accions més decidides en contra del’economia submergida? S’ha posat l’accent en les polítiques de retallades i nos’han centrat esforços fer pagar més a qui més té. Programes socials queestaven funcionant han desaparegut. L’administració ha cregut que allò que no eraobligatori, no calia fer-ho. S’han eliminat serveis complementaris en un momenten què les entitats ens trobem amb més gent necessitada d’atenció. Menysrecursos, però més demanda. Una contradicció que ha generat angoixa, però tambésolidaritat.

La línia que separa la caritat amb la solidaritat a vegades és molt prima.Durant el ple aquest binomi va sortir a la llum, ens podria diferenciar unacosa de l’altra.

La caritat no es preocupa depotenciar l’autonomia de la persona, sinó que l’objectiu central és pal·liaruna necessitat, amb la qual cosa, pot crear dependència. La solidaritat, encanvi, implica també una ajuda, però des d’una perspectiva igualitària, des dela corresponsabilitat amb la situació de l’altre. Diria que la caritat té unavisió més individual, i la solidaritat més comunitària. La caritat és l’expressióde l’almoina i genera dependència, la solidaritat empoderament.

En temps de crisi, som més solidaris?

Segurament ja no veiem tan lluny els pobres. A vegades, els tenim a casa,són família o amics propers. Potser això ha ajudat a sensibilitzar més a lagent, almenys així ho hem viscut nosaltres. Sovint ens diuen que, tot i nopoder donar gaire, avui més que mai volen ajudar.

Hem arribat a la situació actual per unamanca de valors?

Sí, però també de drets. Abans dels valors, venen els drets. I, avui endia, el dret a una vida digna s’ha diluït en una economia capitalista que buscael benefici individual. Hem de treballar perquè es facin economies pel bé comú.Sinó, difícilment tindrem una societat justa, equitativa i on la pobresa novagi augmentant.

Esperances molt mesurades i decepció generalitzada en el Tercer Sector. Aquestes serien les sensacions de les entitats, col·lectius i activistes que esperaven alguna cosa més del Ple específic sobre pobresa celebrat al Parlament els dies 12 i 13 de març. Teresa Crespo (Mataró, 1944), presidenta d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), organització que aixopluga més de 90 entitats, es de les valentes que es va empassar tot el debat parlamentari. Després dels tres dies, si sumem la jornada inaugural de dilluns passat, lamenta que el Ple excepcional acabés sense acords excepcionals. I molt menys transversals.

Podríem dir que el Ple va començar amb el peu esquerra... La Mesa del Parlament va vetar la possibilitat de que fossin les entitats les que obrissin la sessió....

Sí, malgrat que reglamentàriament sembla que no es contemplava la possibilitat, creiem que és una actitud curta de mires. No s’ha valorat l’oportunitat de compartir la visió propera de la pobresa que tenim les entitats, que som les que malgrat les retallades estem a peu de carrer. Ens preguntem si realment es vol prendre consciència de la severitat i duresa de la pobresa que vivim.

Quina valoració fa del Ple?

Sembla que els parlamentaris no poden superar les relacions de partit i de pugna política constant. Des del Tercer Sector vam demanar que superessin el partidisme per aconseguir un consens ampli que permetés arribar a un pacte de país que, de moment, no ha arribat. Correm el risc de que el debat hagi estat una oportunitat perduda per aconseguir una societat més equitativa.

Les intervencions plenàries han anat en la línia de descriure una dilatada memòria d'activitats que no ha eradicat el problema. Cal anar un pas més enllà?

Evidentment es necessiten mesures diferents davant una situació fins ara inexistent: més i més severa pobresa, i més desigualtat. Com solem dir a ECAS, un país pot ser més pobre, però no més desigual. Cal un gran pacte de país contra la pobresa amb la participació dels polítics, agents socials, sector social i tota la societat. I calen accions concretes, recursos suficients i fixar mesures a curt, mig i llarg termini. Som conscients que l’actual situació no pot canviar d’un dia per altre, però hem d’aconseguir un compromís amb els objectius i les fases clares, que sigui possible i sostenible.

Tot i així, hi van haver acords en relació a beques menjador i pobresa energètica.

I ho valorem, però lamentem la manca de resposta unitària a l’enorme repte que representa combatre els elevats índexs de pobresa actuals. El gran pacte nacional contra la pobresa pendent de signar hauria de constituir un punt de partida consensuat que reflectís el compromís de totes, repeteixo, totes, les forces parlamentàries en la lluita contra les desigualtats.

Per a vostè i la seva organització, quins haguessin estat els acords de mínims?

Caldria consens en diversos fronts. El primer, garantir uns mínims vitals a totes aquelles persones que no disposen dels recursos suficients per portar una vida digna, tal i com diu l'article 24.3 de l'Estatut. Els 143 milions de pressupost 2014 deixen gent al carrer. Cal recordar que s’havia arribat a 170 milions al començar la crisi. Cal ampliar partides i definir prioritats. No podem acceptar l’argument que no hi ha diners, perquè els diners hi són: en mans públiques destinats a altres coses menys urgents i fins i tot qüestionables –com el pagament dels interessos del deute— i, sobretot, en mans privades i insolidàries que no només acumulen capital, sinó que fins i tot incompleixen la seva obligació de contribuir a les arques públiques eludint i evadint impostos. En segon lloc, caldria assegurar beques menjadors a tots els infants que ho necessitin. Tenim 55.000 casos de malnutrició a Catalunya segons el Síndic de Greuges. D’uns 660 casos de deficiències alimentàries, 95 són provocats per la pobresa extrema i 91 per malaltia.

Ja me n’ha dit dos...

I en tenim més. Una tercera mesura seria cobrir urgències socials amb coordinació amb els ens locals i entitats socials. Ara es preveuen 4 milions d’euros per lluitar contra la pobresa i ens sembla una quantia insuficient, tenint en compte que avui hi ha 342.000 llars sense cap persona ocupada, una realitat que augmenta. A més, i ja en quart lloc, caldria millorar la normativa aprovada per garantir la lluita contra la pobresa energètica i assegurar unes condicions mínimes a les persones vulnerables. I per últim, fer un canvi en les polítiques d’habitatge, com ara una moratòria de desnonaments en procés, incrementar els pisos d’inclusió i negociar amb els bancs la recuperació dels pisos buits. Tenim 6.972 persones sense llar a Catalunya, 3.000 a Barcelona, de les quals 870 dormen al carrer. Els companys de la PAH comptabilitzen 500.000 execucions hipotecàries des del 2007 a Espanya i 96.927 a Catalunya. La mitjana de 2013 va ser de 45 execucions al dia.

Té la sensació que el procés sobiranista ha fet oblidar a algunes formacions l'aposta social?

Algun partit hi va insistir durant el debat. No voldríem que tingués raó, i per tant, ara és el moment de demostrar que es prioritzen les polítiques socials, per respondre a aquells que havien pensat el contrari.

I vostès que en pensen, creuen que un estat propi resoldria, o ajudaria a resoldre, aquesta greu situació de desigultat?

Des d’ECAS no ens decantem per cap posició. Representem a més de 90 entitats i creiem que cadascuna ha de tenir la percepció de la situació que li sembli. El que sí que pensem és que s’estan produint una sèrie de situacions entre l’Estat i el Govern que compliquen l’aprofundiment en les polítiques socials i l’obtenció de recursos per impulsar-les. L’objectiu de l’Agenda de Lisboa ens deia que l’any 2020 hauríem d’haver reduït un 10% la pobresa a la UE. Això ja és una utopia. No hauria de ser tan complicat reduir un 10%. Però, lluny d’aconseguir-ho, ha augmentat les diferències.

Els rics s’han fet més rics i els pobres, més pobres. En això, Espanya i Catalunya són iguals.

Les dades dels darrers dos anys ens diuen que a Espanya i Catalunya ha crescut la desigualtat. De fet, Espanya és el país europeu on més han crescut les desigualtats en els darrers anys: la diferència entre els ingressos del 10% més rics i el 10% més pobres és sis vegades més gran. En situació de crisi, caldria repartir millor la riquesa i no aprofitar aquesta greu conjuntura econòmica per incrementar la desigualtat. El que més ens preocupa a ECAS és que, segons les dades de l’enquesta de Condicions de Vida, les darreres polítiques socials han beneficiat més a sectors benestants que no pas als més necessitats. Avui, els més pobres es troben al marge de les polítiques socials.

Com és possible?

Les famílies més pobres estan rebutjant beques perquè, sovint, s’han de fer càrrec d’un copagament que no poden assumir. És el cas de les beques menjador, per exemple. L’administració assumeix una part, però la que recau a les famílies no la pot cobrir tothom. El mateix ha passat en l’ajut a les famílies amb fills a càrrec. Abans era una prestació garantida i ara hi ha un topall que depèn de la renda. Podríem parlar també de la creixent vulnerabilitat dels immigrants, de com s’ha restringit l’accés al PIRMI o dels límits de la llei de dependència.

Les retallades han colpejat amb duresa el Tercer Sector.

En els darrers tres anys, el volum de retallades del Govern ha estat molt important. Es diu que el Pressupost 2014 iguala el de 2013, però durant el darrer any es van fer fortes retallades encobertes, perquè no hi havia pressupost aprovat, sinó prorrogat de 2012. Per què no hem fet accions més decidides en contra de l’economia submergida? S’ha posat l’accent en les polítiques de retallades i no s’han centrat esforços fer pagar més a qui més té. Programes socials que estaven funcionant han desaparegut. L’administració ha cregut que allò que no era obligatori, no calia fer-ho. S’han eliminat serveis complementaris en un moment en què les entitats ens trobem amb més gent necessitada d’atenció. Menys recursos, però més demanda. Una contradicció que ha generat angoixa, però també solidaritat.

La línia que separa la caritat amb la solidaritat a vegades és molt prima. Durant el ple aquest binomi va sortir a la llum, ens podria diferenciar una cosa de l’altra.

La caritat no es preocupa de potenciar l’autonomia de la persona, sinó que l’objectiu central és pal·liar una necessitat, amb la qual cosa, pot crear dependència. La solidaritat, en canvi, implica també una ajuda, però des d’una perspectiva igualitària, des de la corresponsabilitat amb la situació de l’altre. Diria que la caritat té una visió més individual, i la solidaritat més comunitària. La caritat és l’expressió de l’almoina i genera dependència, la solidaritat empoderament.

En temps de crisi, som més solidaris?

Segurament ja no veiem tan lluny els pobres. A vegades, els tenim a casa, són família o amics propers. Potser això ha ajudat a sensibilitzar més a la gent, almenys així ho hem viscut nosaltres. Sovint ens diuen que, tot i no poder donar gaire, avui més que mai volen ajudar.

Hem arribat a la situació actual per una manca de valors?

Sí, però també de drets. Abans dels valors, venen els drets. I, avui en dia, el dret a una vida digna s’ha diluït en una economia capitalista que busca el benefici individual. Hem de treballar perquè es facin economies pel bé comú. Sinó, difícilment tindrem una societat justa, equitativa i on la pobresa no vagi augmentant.

[if gte mso 9]>

Etiquetas
stats