Albert Pijuan: “Volia que la novel.la tingués la precisió d’un tret de franctirador”

El franctirador és la teva primera novel.la, després d’haver escrit obres de teatre, contes i poesia. Amb quin gènere et sents més còmode?El franctirador

El gènere el determina el tema o la idea. Quan vaig rumiar El franctirador pensava que seria un conte, perquè només tenia el títol i la primera frase (“Quan Krzysztof va tornar a casa, el franctirador va matar per primera vegada”), i no li veia recorregut narratiu; però quan m’hi vaig posar vaig veure que allò hauria de ser una novel.la. Escola de gossos, per exemple, va ser primer un conte i després em va semblar que li convenia millor l’escena. Etcètera.

“Escriu sobre el que coneixes”. Aquest és un dels principis bàsics de l’escriptura creativa. I tu ens proposes una història de referents aparentment llunyans, ambientada en la Polònia dels anys 90. Com arribes fins a aquestes coordenades? I què t’hi fa anar?

Si els escriptors es limitessin a escriure del que coneixen només llegiríem novel.les de professors deprimits i novel.listes en plena crisi creativa. Per una banda, pots escriure del que coneixes, cert, però pots proposar-te conèixer alguna cosa nova per escriure. Per una altra, em sembla que aquest conèixer no només ha de fer referència a les coordenades espaciotemporals. Pots escriure sobre una sensació que coneixes, però fer-ho obliquament, mitjançant una història que aparentment et queda molt lluny.

Però fa la impressió que coneixes bastant la societat polonesa...

M’he documentat, esclar, però no sé si algú polonès estaria d’acord amb la visió que he donat de la societat polonesa. El retrat té una mica de com ens imaginem des d’aquí el que devia ser allà. He procurat que hi hagi certa coherència històrica, però estem en territori de ficció, això no ho hem d’oblidar mai.

Krzysztof, el protagonista, se’ns presenta com l’ase dels cops d’un món moralment corromput en què hi té gran part de culpa una religió catòlica portada fins al fanatisme.

No sé si el món de Krzysztof està corromput, el que es presenta a El franctirador és un món molt concret, la valoració la farà cada lector segons els seus paràmetres. El tema de la religió catòlica és un dels més complexos de la novel.la. A Polònia, el paper de l’Església durant el règim comunista era a l’antípoda del paper que va tenir a Espanya durant el franquisme. L’Església era l’oposició. Però no deixava de ser l’Església. Tampoc no és casual que, actualment, Polònia sigui el país del món més catòlic. Tot i això, a la novel.la el tema de la religió, la culpa, el judici, es fa servir, més que com a objecte d’anàlisi històric, com a recurs literari.

Quan és a Suècia, però, el protagonista també és víctima d’un gran malentès provocat per una manipulació de la realitat que la malinterpreta. Els prejudicis racials i l’ànim de venjança hi són al darrere.

L’elecció de Suècia també apel.la a la complicitat literària. M’interessava el contrast entre la idea que tenim del ciutadà escandinau mitjà —el socialdemòcrata disciplinat i silenciós—, i els personatges que ens presenten les novel.les negres de facturació nòrdica. A més a més, a la novel.la, Suècia ajuda a crear la idea d’atzucac: si se suposa que allà on tothom era civilitzat també carreguen cap al prejudici i la xenofòbia... què queda?

Albert Pijuan_El franctirador from Cristina Carbonell on Vimeo.

L’apatia i la ignorància també deambulen per la història teixint una atmosfera gris i decadent. Aquest ofec, però, el lector el pot salvar gràcies a un estil molt viu que amara el suspens que vols crear. Aquesta agilitat narrativa l’has pescat de la teva experiència teatral?

Abans que teatre escrivia relats curts. De fet, mai no n’he deixat d’escriure. El conte t’ensenya la tècnica de l’esprint, de la bomba contrarellotge. Generalment, l’estil de la novel.la és més digressiu, li té gust a la marrada. Volia que la novel.la tingués la precisió (i ho sento, ve massa rodat) d’un tret de franctirador.

També té molt de cinematogràfic... Alguns models?

Això de cinematogràfic podria conduir a equívocs. Prefereixo dir que és visual. Et condiciona, en part, el gènere negre, però també hi ha la voluntat de transportar físicament el lector a un lloc i un espai concrets; recórrer al sentit de la vista és la forma més ràpida i senzilla. Però de cine n’he vist molt, així que segur que traspuen moltes coses.

I parlant de models, quins són els teus referents literaris?

No m’he parat mai a analitzar-ho. Simplement intento que el que m’agrada hi sigui present d’una manera o altra.

I què és el que t’agrada?

M’agraden els americans, els de dalt i els de baix, i també els russos, em sap greu però sóc més aviat classicot. M’agraden les coses inclassificables, que m’agafin desprevingut. M’agraden els gèneres, però sobretot les coses ben fetes. I si hi ha música pel mig, millor.

Ets llicenciat en ciències polítiques i filosofia. Què t’han aportat aquestes dues carreres, personalment i per escriure?

Ciències polítiques: perspectiva del món. Filosofia: ossamenta mental.