Els partits polítics s'han de presentar a les eleccions municipals?

En una de les seves últimes declaracions el líder comunista italià Enrico Berlinguer [1], en una entrevista amb el director de La República, Eugenio Scalfari, va plantejar “la qüestió moral”. Cap democràcia pot progressar si no es basa en principis morals. La seva crítica de la degeneració de la política incloïa la partitocràcia, els seus privilegis, el seu distanciament amb la ciutadania, la corrupció generalitzada. Va proposar, entre d'altres remeis, que els partits no havien d'ocupar el conjunt de les institucions polítiques ni les cúpules de les administracions públiques. La seva funció era el govern i el parlament i res més. Per aquells temps, els anys 80, l'autor d'aquest article va plantejar en algunes trobades i notes la possibilitat de facilitar candidatures ciutadanes en les eleccions municipals i que els partits es centressin en les eleccions nacionals i autonòmiques o regionals (en un Estat federeal els “estats” que el componen). En aquells anys, de naixent democràcia a Espanya i d'arrelament en l'àmbit local dels partits progressistes o d'esquerra, prohibits i reprimits durant gairebé 40 anys per la dictadura, els meus suggeriments van ser interpretats com una ocurrència fora de lloc.

No obstant això crec que hi ha raons per plantejar aquesta qüestió. No es tracta de prohibir als representants o militants dels partits que puguin ser candidats a les eleccions locals, o de mostrar el seu suport a una llista o més d'una -o a uns candidats determinats-. El que es proposa és que es constitueixin agrupacions ciutadanes formades per persones, membres de partits, sindicats, associacions cíviques o culturals o professionals, fins i tot activistes socials o ciutadans actius, amb arrelament a la seva ciutat o el seu barri. Vegem els arguments que justifiquen la proposta.

Primer. La societat local no és un microcosmos de la societat nacional estructurada per l'Estat. S'ha dit que el govern local és una baula entre la societat civil i l'Estat. Els estudis de sociologia urbana i sobre el poder local van demostrar que els interessos i valors dels ciutadans en l'àmbit local no són els mateixos que s'expressen en l'àmbit estatal. El “poder perifèric” [2] dóna lloc a unes aliances de classe i a hegemonies politicoculturals diferents de les que es donen en les cúpules dels estats. [3] La política local, si té vida pròpia, no és una reproducció de l'estatal.

Segon. Els partits polítics estatals són generalment centralitzats, jeràrquics i burocràtics. Les candidatures no responen a lògiques locals, més aviat a personatges més o menys mediàtics (de vegades, poques, amb imatge d'independents) i sobretot a dirigents dels aparells polítics o militants fiables per a la direcció. La majoria dels candidats no tenen història política local. En altres casos els grups o individus amb interessos econòmics colonitzen o s'integren en les candidatures de partit per servir-se de les institucions per defensar els seus interessos sota una coberta partidària. La corrupció en favor del partit o dels electes tendeix a generalitzar-se.

Tercer. Els governs locals estan subjectes a una doble dependència. Els governs estatals tendeixen a reduir el més possible l'autonomia dels governs locals, bé retallant les seves competències o limitant els seus recursos. Si a aquesta dependència s'afegeix la que imposen les direccions partidàries, la política local en molts casos s'ha de sotmetre als interessos de les cúpules governants o partidàries. En detriment de les demandes i aspiracions ciutadanes.

Evidentment les candidatures “ciutadanes” tenen els seus inconvenients. Poden “inventar-se” candidatures finançades per grups opacs d'interès particular. Emergeixen candidats de perfil demagògic que exciten les emocions i els interessos més excloents. Els programes no ofereixen garanties de coherència ja que no es coneixen les seves arrels, o sovint no les tenen, és probable que no tinguin continuïtat política o organitzativa. Precisament pel seu caràcter localista aquestes candidatures si governen és possible que es concentrin en aspectes específics de la gestió municipal o en zones de la ciutat en detriment d'altres. I a més poden resultar molt febles o vulnerables davant dels governs estatals o regionals i els grups econòmics interessats (empreses que gestionen serveis públics, promotors i constructors, corporacions professionals, màfies, etc.).

Tots aquests inconvenients també poden tenir els governs ocupats exclusivament pels partits. El finançament més o menys corruptora, el no compliment dels seus programes, les posicions demagògiques, l'oblit o menyspreu cap a una part del municipi o de la població, la col·lusió amb interessos privats, etc. Una candidatura local partidària no garanteix que respondrà a la imatge global del partit. Ni les candidatures ciutadanes ni les candidatures partidàries que es presenten a unes eleccions no garanteixen que faran el que prometen ni el que es va fer en altres temps o llocs. Com va dir Popper la democràcia serveix no per elegir un govern, sinó per fer fora el govern anterior. Les possibles virtuts que ofereixen les candidatures ciutadanes ens semblen dignes de tenir en compte.

Primer. Els candidats són en la majoria de casos més coneguts i més propers. Se'ls coneix no solament per la seva personalitat, també per la seva activitat a la ciutat o al barri. Seran més accessibles i més receptius a les demandes ia les aspiracions de la gent i dels col·lectius organitzats. Posseeixen una sensibilitat que els polítics amb vocació de fer carrera a l'Estat utilitzen el municipi com a baula per avançar en la seva carrera personal. I els que pensen en l'Estat, ens abstracte i burocràtic, difícilment entenen la ciutat, una realitat concreta i sensorial. [4]

Segon. Les candidatures ciutadanes contribueixen a “socialitzar la política”, a renovar els representants de la ciutadania, a insuflar idees, projectes i estils nous. A legitimar la política no com a professió sinó com a vocació ciutadana. A demostrar que les institucions no són necessàriament mitjans de reproducció dels càrrecs públics ni de portes circulants.

Tercer. Els governs locals basats en candidatures ciutadanes faciliten múltiples formes de participació ciutadana ja que en molts casos els electes provenen de l'altre costat de la barricada. La iniciativa popular, la rendició de comptes, les audiències promogudes des de la societat, les consultes o referèndums ciutadans, la gestió cívica de serveis d'interès general i d'equipaments, la participació en els processos deliberatius i el seguiment i control de plans, projectes i programes. Un cas especial és la revocació dels càrrecs elegits bé sigui per haver realitzat actes greument reprovables per part de la majoria ciutadana i sobretot, per incomplir el programa amb què van ser elegits, sempre que no hi hagi causes objectives que ho justifiquin (impediments legals o econòmics sobrevinguts).

Som conscients que les agrupacions ciutadanes poden derivar fàcilment cap a comportaments corporatius que són propis dels partits polítics. Però seran més visibles i més receptius a reformar o perdran el suport ciutadà. I poden contribuir a corregir els múltiples defectes dels partits instal·lats per anys i anys en les institucions.

----

[1] Líder del Partit Comunista Italià, va morir d'un atac al cor mentre participava en un míting en el marc d'una campanya electoral en 1984, als 62 anys. Unes setmanes després el PCI guanyava per primera vegada les eleccions generals. Poc abans la seva proposta moralitzadora va causar impacte i el petit llibre que es va publicar poc després, La qüestió moral, s'ha convertit en una obra clàssica.

[2] Títol d'una obra clàssica sobre el tema, de Pierre Grémion (Paris, 1976).

[3] Personalment vaig poder verificar aquesta distinció no per mitjà d'una investigació sinó per la pràctica política. Les primeres eleccions locals democràtiques a Espanya van tenir lloc abril de 1979. El PSUC (partit eurocomunista), en les eleccions generals celebrades un mes abans, solament va ser el primer partit a alguns petits i escassos municipis en les eleccions generals. Malgrat això vaticini que guanyaríem diverses desenes d'alcaldies als municipis grans i mitjans i en altres, com Barcelona, podríem quedar segons i no quarts com en les generals. El secretari general del partit em va advertir que no em passés dir-ho en públic ja que el resultat probable generaria molta frustració. La previsió optimista resultar certa. El PSUC era el partit que havia arrelat en el teixit ciutadà i els seus candidats portaven anys combatent els governs locals de la dictadura.

[4] Una expressió del sociòleg Dahrendorf en diàleg amb els historiadors Geremek, Furet i Caracciolo en el llibre La Democrazia in Europa, Itàlia 1992