Itziar González i Iago Otero: “Hem de recuperar el dret a la política”

“El creixement econòmic il·limitat, probablement, no és possible. I si és possible no és desitjable. No resolt ni resoldrà la pobresa ni la desigualtat. El creixement econòmic no ens fa feliços. Té un efecte nefast pel medi ambient i per les condicions de vida. Hem d’anar cap a economies més petites, apostar per models més sostenibles i codis de valors més humans, allunyats del concepte de riquesa associat als diners i al capital. Es tracta de prosperar sense creixement econòmic”. Qui ho diu és Iago Otero (Terrassa, 1981), doctor en Ciències Ambientals, activista i militant de la CUP que actualment treballa a la Universitat de Humboldt, a Berlín. El seu nom encara no és gaire conegut, però en les darreres setmanes ha començat a sortir en els mitjans de comunicació per haver escrit a quatre mans el llibre Revoltes (Edicions DAU) amb l’arquitecta, urbanista i exregidora amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona, Itziar González (Barcelona, 1967).

Revoltes és un diàleg entre Otero i González, amb preguntes i respostes a dues bandes, que s’ha gestat entre Barcelona, Sant Celoni, Matadepera, Cervera de la Marenda i Berlín. Una dura crítica del sistema actual, trufada de mencions personals i professionals, amb interessants i constructives reflexions sobre el decreixement econòmic, la participació ciutadana, les noves formes de fer política, el procés sobiranista, el turisme i, evidentment, el pas de González per l’Ajuntament de Barcelona.

González va ser regidora de Ciutat Vella entre 2007 i 2010. Aquell any va dimitir per estar en contra de la construcció de l’hotel del Palau de la Música, que ella considerava irregular, i després de patir seguiments, amenaces i atacs personals per la seva acció política contra la corrupció i denunciar el cobrament de comissions per l’atorgament de llicències a Ciutat Vella. Des de llavors, González no s’ha cansat de criticar la servitud de la ciutat al poder econòmic, principalment el turístic, la presència de xarxes que utilitzen Ciutat Vella per blanquejar diners, l’assetjament immobiliari i l’expulsió del veïnat i del comerç de proximitat.

González recorda a Revoltes tots aquells anys i es mostra molt crítica amb l’Ajuntament: “El disseny de la institució on vaig entrar es basa en l’opacitat. El veí no veu què passa dins la casa comuna. L’Administració pública, senzillament, no és transparent. El electors voten uns determinats programes, però després no disposen d’eines per a fer el seguiment de l’execució”, diu.

Assetjament immobiliari a Ciutat Vella

Assetjament immobiliari a Ciutat VellaEn el llibre, l’exregidora defineix Ciutat Vella com el “districte econòmic més potent de Catalunya”. Hi ha un gran moviment de diners i un gran volum de negoci en mans d’empresaris relacionats amb el lobby hoteler i immobiliari. Més endavant, denuncia que “apareixen persones que pertanyen a grups d’inversió immobiliària internacional, molts dels quals tenen la seu en paradisos fiscals, que compren blocs sencers a Ciutat Vella, segurament com a via per a blanquejar diners. Amb operacions d’assetjament immobiliari, aconsegueixen buidar els edificis amb lloguers antics i barats i després els transformen en edificis d’apartaments turístics o potser també en futurs hotels”. I conclou que “si abans Barcelona era una ciutat amb port, ara hi ha un gran port amb Barcelona com a extensió. A la Zona Franca hi ha unes dinàmiques d’entrada i de sortida de mercaderies del port, legals i il·legals, que han contaminat la ciutat de forma cancerosa. Hi ha una xarxa d’economia no controlada que afecta Ciutat Vella i des d’allà s’expandeix cap a l’Eixample...”

“És el mal?”, pregunta Otero.

“Sí, és el mal. És la manca de control social”, respon González.

L’any 2010, González va dimitir davant la negativa de l’alcalde Jordi Hereu de retirar el projecte de construcció de l’hotel del Palau. A Revoltes ho recorda així: “Des del primer moment que vaig arribar a la regidoria hi havia sobre la taula la voluntat per part de Fèlix Millet i de la Fundació Palau de la Música de fer un hotel en unes finques del costat del Palau. Vaig poder revisar el projecte i vaig veure que era irregular”, explica l’exregidora.

“Vaig escriure una carta a l’alcalde Hereu per dir-li que es tractava d’un procés urbanístic irregular i li demanava que l’aturés. No ho va fer i, al cap de dos mesos, m’hi vaig reunir... Li vaig preguntar què passaria amb l’hotel. Em va dir que el farien. L’endemà vaig dimitir”, afegeix en un altre moment del llibre.

El Parlament Ciutadà

El Parlament Ciutadà Decebuda de la política tradicional, González no es planteja tornar a anar en una llista electoral a l’ús. “No acceptaria mai més figurar en una llista electoral si no fos la pròpia ciutadania la que m’ho demanés. Però això no significa que no li interessi la política. Ben al contrari. Defensa que s’ha d’anar cap a una major participació ciutadana i fórmules de democràcia directa. ”La meva dissidència pública de l’actual sistema representatiu no és contra la política sinó, molt altrament, una defensa del dret a la política que tenim totes les persones i que ens cal recuperar“.

Un dels projectes dels quals l’arquitecta forma part és el Parlament Ciutadà. Ella ho defineix com un espai de creació col·lectiva de nous marcs legals i de nous espais d’aprenentatge. “Ha de ser una càmera on s’expressi la força de la ciutadania, que pugui fer lleis i consultes. Cal que sigui un espai obert i complementari de la democràcia representativa, sense quasi estructures, i amb les persones en l’epicentre de les actuacions. Ha de ser un reflex de la bona política, un espai de contrapoder i de musculació política de la ciutadania”.

Potser, l’inici d’aquest canvi que aspira aconseguir González va ser el 15-M. Otero recorda aquell moviment així: “El 15-M va ser una forma amb què la ciutadania va poder expressar el descontentament acumulat, dotar-se d’una certa autoconsciència de poder i iniciar-se políticament. Els primers dies foren principalment de catarsi... Després de la fase catàrtica, la mobilització va intentar passar a una fase més de propostes, que més endavant he tendit a interpretar d’una forma més prudent. Ens agradi o no, allò no fou una revolució perquè les estructures de poder i el funcionament del sistema econòmic es van mantenir intactes després del 15-M”.

A Revoltes, Otero i González intueixen que s’albira un canvi social, econòmic i polític profund i la possibilitat d’entrar en una etapa postcapitalista. Otero defensa la necessitat de recuperar els territoris i tornar-los a posar en una via d’evolució d’acord amb les seves especificitats ecològiques, culturals i històriques. “El nostre model de creixement urbà i industrial ha dilapidat en qüestió de dècades uns recursos que havien sostingut les poblacions d’aquest país durant segles. Parlo de la terra, l’aigua, els boscos, la costa o les muntanyes. Ens hem carregat la base de la nostra supervivència i cal dir molt clarament que la nostra supervivència futura dependrà de l’estat en què tinguem els recursos locals”.  

El 2015 és un any d’eleccions i el descontentament de la ciutadania cap a la classe política dominant pot portar a Podemos a aglutinar una part molt important dels vots i qui sap si, fins i tot, guanyar les eleccions generals de la tardor.

Representa Podemos el canvi de model del que parlen al llibre? González ho té clar: “Podemos és una fase més de la conscienciació ciutadana. Si Pablo Iglesias pensa només en ser president del Govern s’equivocarà i la seva vida política encara serà més fugaç. Cal que s’ adoni que el seu no serà un pas ni únic ni definitiu. Estem a uns set anys d’iniciar un canvi polític. Ara ens trobem en l’espai prepolític. D’aquí a uns set anys, la gent haurà pres consciència i no es deixarà manipular”, diu l’arquitecta, que també planteja una vaga general revolucionària o una acció massiva de desobediència civil com a pas previ obligat al canvi polític.

Sobre el procés sobiranista

Sobre el procés sobiranistaAlgunes de les opinions polítiques de Revoltes versen sobre el procés sobiranista obert a Catalunya. Otero ho veu així: “Al voltant de la independència hi ha una mobilització popular massiva com no s’ha vist mai en la història del país. Ens estem plantejant desfer-nos dels lligams d’un estat, però la reflexió i la mobilització poden anar més enllà... No només hem de definir quin estat volem, sinó ser crítics amb el propi concepte d’estat”.

Altres punts de vista fan referència a l’actual sistema democràtic. Otero el critica citant el poeta Enric Casasses. “Els que diuen que vivim en un país democràtic, conclou Casasses, no saben grec. Democràcia vol dir que el poble es governa i cal tenir pa a l’ull per a pensar que la situació actual és democràtica. El mal funcionament de la democràcia no està lligat a la crisi econòmica, tot i que aquesta ha evidenciat la submissió de la primera al poder financer”

I en tot aquest procés de canvis que plantegen, quin paper ha de jugar l’esquerra tradicional? En un hipotètic front que doblegui l’hegemonia del capital hi tenen lloc els partits autoanomenats d’esquerres que han impulsat polítiques de retallades?

“Històricament, la divisió de l’esquerra ha facilitat la victòria de la dreta, cosa que em fa pensar que caldria un front el més ampli possible. Però també és cert que, segons quins partits s’hi incloguin –en clara referència al PSC, ERC i ICV--, això deixarà de ser un front d’esquerres. Hi ha un compromís entre vots i legitimitat”, subratlla Otero.

Sobre aquest hipotètic front d’esquerres, González opina: “Les dretes massa sovint han viscut d’arribar al poder i desviar fons cap als seus partits i els seus lobbies. Alguns partits de centre-esquerra, com ara el PSC, no han pogut evitar estar involucrats en casos de traïció a una correcta gestió del pressupost públic i han desviat fons cap al propi partit o han afavorit els lobbies corresponents. L’esquerra que ha governat està políticament deslegitimada en part per això. Per tant, és molt difícil que la creació d’un nou front d’esquerres el pugui liderar el PSC... També pateix aquesta desconfiança ciutadana una ICV que ha participat de governs on hi hagut pràctiques corruptes i clientelars i de les quals potser no s’han desmarcat prou. Tots dos haurien facilitat unes hegemonies polítiques que no han fet de la lluita contra la corrupció la seva prioritat. També cal dir que tant el PSC com ICV a Catalunya han promogut més polítiques de redistribució de la riquesa que no pas la dreta. Això és clar, i Barcelona, per exemple, ha fet un tomb espectacular després de només dos anys i mig de govern de la dreta... Respecte a ERC tinc els meus dubtes. Tots tres han marcat una diferència, sobretot en polítiques socials i territorials, però han fallat en la qüestió democràtica i de control de la corrupció. No poden liderar una nova aliança d’esquerres. Tot i això, la participació d’aquests partits, i especialment les bases, en la creació de l’espai de confluència els pot redimir i alliberar de totes les contradiccions anteriors, de manera que també podrien jugar un paper en l’aliança per un front d’esquerrers. Llavors, confluirien amb les noves formacions com la CUP, amb un ideari més netament democràtic, assembleari i modern, que des de la proximitat va construint un discurs de més ampli espectre”.