“La violència psicològica no està reconeguda”
Hi ha una violència invisible, que no deixa marques al cos però que també fa mal. És la que va patir Rocío Cordero durant anys mentre vivia amb un home que, explica, exercia violència psicològica sobre ella. Crits, insults, assetjament, es van succeir durant un llarg període, sense que ella aconseguís distanciar-se d'aquesta persona violenta. A més, va topar moltes vegades contra un mur d'incomprensió i incredulitat, en no comportar-li estigmes físics.
Va començar aquesta relació després de posar fi a un matrimoni de 20 anys. Molt aviat, conta, van arribar els primers crits. “És una persona que no sap discutir, quan discuteix, treu tota la seva violència, és una veritable agressió verbal”, assenyala Rocío. Però ella el deixava fer, perquè durant llargs períodes la seva parella no mostrava aquesta actitud. Van tenir una filla i, als 18 mesos, hi va haver una agressió física, encara que, durant el seu relat, ella no insisteix en aquest episodi. “Ell sap que no em pot agredir perquè acabaria a la presó”, explica. Però la seva actitud agressiva feia a la vida cada vegada més impossible a Rocío. “Es va tornar prepotent, egocèntric i se li va començar a anar molt el cap”, rememora. “Cada dia era pitjor”.
La violència psicològica contra les dones és la més habitual. Segons un informe de l'Institut de la Dona, el 66% de les trucades que rep aquest organisme són per situacions de violència psicològica. En el cas de Rocío, això anava des dels insults -“drogoaddicta”, “cocaïnòmana”, “estàs abandonant les teves filles” (les del primer matrimoni)- a gestos violents com donar puntades contra la televisió o contra la paret o prendre-li el mòbil i estavellar-lo contra un mur. “Són persones que volen que els obeeixis i que no reconeixen que tenen una conducta violenta”, convé. Fins i tot la nena patia aquestes actituds. “Ell no estava a gust amb la vida que portava i ens feia responsables d'això”.
Durant els primers anys, Rocío intentava disculpar-lo i insistia en què havia de canviar d'actitud o anar al psicòleg: “Sempre intentes justificar-ho, dius que no és tan dolent, però d'això te n'adones realment quan te n'allunyes”. Va ser després del naixement del seu fill quan va començar a prendre consciència que havia de terminar aquesta relació. Després d'una discussió, ella va decidir anar als Mossos d'Esquadra per denunciar-lo. Però segons explica, en no poder demostrar una amenaça, no hi va haver ordre d'allunyament. “La violència psicològica no es reconeix”, lamenta.
“Quan ho vaig denunciar es va tornar pitjor, es va tornar un veritable tirà. Jo havia de sortir al matí i no tornava fins la nit perquè em feia pànic, hi era ell”. Rocío se'n va anar fins i tot uns dies amb els seus fills. Dues setmanes després de la denúncia, va aconseguir finalment que ell deixés la casa.
Però la separació no va posar fi als problemes. Rocío i la seva exparella tenen una empresa en comú i encara no pot sortir-ne ja que li proporciona els ingressos amb què viu, i més quan ella va caure en una depressió.
Decebuda moltes vegades pels serveis socials, va trobar finalment una entitat en la qual se sent atesa i on participa en teràpies col·lectives. “Això ajuda perquè les assistens coincidim en moltes coses”, apunta. També rep un seguiment psicològic i, gràcies a l'ajuda dels medicaments, està sortint de la depressió. S'està implicant en la visibilització de la violència masclista i advoca per posar el focus en els homes. “Sempre es parla de les dones, que han de denunciar, però per què no s'educa als homes a deixar de ser violents?”, pregunta. Aquest dimarts participarà en l'acte institucional del dia contra la violència de gènere a Sitges, la ciutat on viu.
A nivell personal, se sent més animada. Des de fa uns mesos està buscant feina i fins i tot li va sortir alguna oferta del seu interès, encara que explica que, com a mare soltera, no pot acceptar qualsevol proposta. Però el més important, confessa, és que ja va deixar els seus pensaments suïcides. “No vull que ell es surti amb la seva”, conclu, “ara vull viure”.
