Belle and Sebastian en la Marina de València

Una basca sufocant multiplicava anit el dolor que transmeten algunes cançons de Belle and Sebastian. Sota una meteorologia que dificultava la respiració, les diverses manifestacions del dolor primermundista ameraven els cossos dels fans. I això que la multitud congregada en La Marina ja fa trenta anys que va descobrir el catàleg de confessions de Stuart Murdoch i companyia. Anit ens hi vam tornar a veure reflectits cadascú a la seua manera.

La immensa majoria del públic recitava sense esforç les lletres de les cançons del segon disc de la banda (If You’re Feeling Sinister), interpretat sencer i en ordre al primer acte del concert. L’excessiva limitació de volum a la qual han estat sotmesos els instruments restà una miqueta d’esplendor a temes com “Me and the Major”, que al disc permet gaudir de l’harmònica amb tot el protagonisme que mereix, o la cançó que dóna títol al treball, “If You’re Feeling Sinister”. Els matisos subtils dels teclats es dissolien sense solució per part dels tècnics. Però els creients complementàvem allò que no ens arribava de l’escenari amb els nostres records sonors.

El més important és que Stuart segueix narrant-nos les seues culpes pels seus desamors escocesos i captant magnèticament la nostra atenció valenciana. Seran coses de dur trenta anys volent integrar-nos en el primer món de la música alternativa! Per això, no calia que Stuart demanara al trompetista que traduïra al castellà la seua petició de perdó a la destinatària de“The Boy Done Wrong Again”: ell fou el culpable del que va passar, ens diu tres dècades després.

La seua fragilitat i precisió rítmica, complementades amb una veu tan personal i afinada, el converteixen en un frontman impossible però indiscutible. De fet, quan al segon acte va cedir la veu principal al guitarra Stevie Jackson en “To Be Myself Completely”, la connexió davallà automàticament. La comunió amb el públic tornà just després amb els èxits assegurats de “The Boy with the Arab Strap” o “I Didn’t See It Coming”.

Per últim, a quasi qualsevol altre li penjaríem el cartell de populista per les seues crítiques a Trump i els seus elogis al poble nord-americà, però ell sonà ferit i innocent alhora. Ferit com tots els que hem sentit en algun moment les confessions rítmiques amagades davall d’aquella portada roja i, després, davall d'aquella verda ferruginosa meravellosa.