El disseny gràfic de la ‘Ruta del Bakalao’ que van iniciar Paco Roca, Mariscal o Francis Montesinos: “Preciós i exuberant”

L’editor Alberto Haller, responsable de Barlin Libros, ja comptava en el seu catàleg amb un llibre de referència sobre la història de la ‘Ruta del bakalao’: En éxtasis, del periodista Joan Oleaque. Amb aquest antecedent, durant el confinament a l’inici de la crisi sanitària de la pandèmia de la COVID-19, el col·leccionista de fulls de mà de la Ruta Moy Santana es va posar a digitalitzar el seu singular arxiu i a estirar el fil per investigar on s’emmagatzemaven els cartells dissenyats en la primera fase, autèntica i original, de la ruta undergroung, a principis de la dècada de 1980.

El resultat d’aquesta investigació, que ha seguit el fil de col·leccionistes i dissenyadors de renom com Paco Roca, Francis Montesinos o Mariscal, és l’exposició que s’inaugura dijous en l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) Ruta Gráfica. El diseño del sonido de València, comissariada per Alberto Haller, Antonio J. Albertos i Moy Santana, que reuneix 132 cartells, 86 fulls de mà i dues pel·lícules documentals que inclouen entrevistes amb els protagonistes: artistes, impressors, promotors, gestors.

“Es tracta de persones procedents de molt diversos àmbits que confirmen que el disseny gràfic vinculat a la Ruta es va caracteritzar per la mescla de sabers, com ho era també l’època”, ha explicat la directora de l’IVAM, Nuria Enguita. La mostra coincideix amb ‘València Capital Mundial del Disseny 2022’, el director general de la qual, Xavi Calvo, ha assistit a la presentació.

“D’una idea embrionària menuda s’ha anat fent una cosa gran”, explica a elDiario.es Alberto Haller, l’editorial del qual publica coincidint amb l’exposició de l’IVAM Ruta Gráfica. El diseño del sonido de València. El llibre i l’exposició resumeixen “una part menuda del procés d’investigació dut a terme”, segons l’historiador Antonio J. Albertos.

“El que s’acaba coneixent com a ‘Ruta del bakalao’, que no deixa de ser un apel·latiu d’uns certs mitjans i sectors socials, acaba associant-se a la moguda valenciana, però és un terme que sorgeix el 1992 a pesar que aquesta escena ja estava mes de deu anys de desenvolupament”, explica Haller.

En les primeres sales (Metrópolis, Barraca o Chocolate) apareix una “escena de minories, del món del disseny molt cool, amb interessos artístics molt determinats”. “A poc a poc”, abunda el comissari de la mostra, “va creixent el fenomen i el que tots tenim és aquesta imatge degradada que comença amb la massificació a principis dels 90 quan arriben busos d’altres indrets d’Espanya”. Així doncs, “aquesta part avantguardista, esplendorosa i exuberant que es veu reflectida en el disseny i en la música, comença a decaure”.

L’escena original, que no té res a veure amb el trist final de la Ruta, es perverteix amb “certes lògiques mercantilistes” i “la gent més avançada i creativa que havia estat en aquesta escena comença a retirar-se, perquè ja no senten interés”, defensa Haller, que al·ludeix a una crisi en un doble sentit: “Els promotors deixen d’interessar-se pel disseny i coses més arriscades i avantguardistes en la música, perquè el fenomen ja és popular i les sales ja estan plenes”. “És una lògica una mica perversa”, lamenta el comissari de l’exposició.

Moy Santana, el col·leccionista de fulls de mà de la Ruta, es va adonar durant la seua investigació, estirant el fil i contactant amb altres col·leccionistes, que moltes de les serigrafies originals de les sales estan signades per artistes de primera línia com Paco Roca, Mariscal o Francis Montesinos. També figuren altres noms importants del disseny com Miguel Calatayud, Sento Llobell, Micharmut, Daniel Torres, Manel Gimeno o Ramón Marcos, integrants de la denominada Nova Escola Valenciana de Còmic

“És molt important el fet de la tècnica”, explica Haller, que destaca la tècnica de la serigrafia i les tirades limitades: “Parla de com ha evolucionat el fenomen”. “Té aquesta aura d’elements artístics molt desenvolupats, són cartells preciosos, acolorits i molt bonics, cadascun d’un pare i una mare”, postil·la.

El comissari destaca el moment clau –1986– en què es crea, de la mà del promotor Julio Andújar, la marca de la mítica sala ACTV. “És la primera sala que naix amb la voluntat de tindre una marca i una identitat corporativa pròpia, l’anterior en les serigrafies és preciós però no hi ha una unicitat, algunes de les sales no tenien ni logo en principi, s’anava fent de manera espontània”, assenyala. El ja mític logo d’ACTV, obra dels dissenyadors Paco Bascuñán i Quique Company, “s’ha convertit en una icona absoluta d’aquesta història”.