Comunidad Valenciana Blogs y opinión

La portada de mañana
Acceder
Las universidades que incumplan unos mínimos perderán su categoría
Así beneficia a los más ricos la política fiscal de Ayuso
Opinión - La ropa tendida de Rufián, por Neus Tomàs

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

Manuel Molins: “Un dramaturg ha de trencar-ho tot”

El dramaturg valencià Manuel Molins al Teatre Micalet.

La metodologia de Manuel Molins (Montcada, l’Horta Nord, 1946) a l’hora d’escriure teatre és deixar que la inspiració passe per la ment, pel cos i pel cor. Conta que, abans de començar a escriure el text de La màquina del doctor Wittgenstein, de la seua Trilogia d’exilis (1999), va fer un viatge a Àustria per omplir-se el cap dels recorreguts que feia el filòsof vienés. Es va impregnar dels paisatges del seu poble, de les olors, dels rostres de la gent. “Si et quedes les lectures, pot eixir-te un text que no siga veritat. La documentació ha de passar pel cos”, recomana un dels dramaturgs més prolífics de l’escena valenciana. La Institució Alfons el Magnànim ha publicat fa poc Teatre complet, de Manuel Molins, una recopilació de totes les seues obres, que inclou dues introduccions, una del professor Francesc Foguet i Boreu (Molins íntegre), l’altra de l’escriptora Simona Škrabec (El paradís esgarriat), i també una carta de Molins dedicada al seu amic, William Shakespeare. A aquest primer volum de 1.288 pàgines en seguiran dos més: un de l’obra assagística, l’altre també de teatre.

El Teatre Micalet enceta la celebració dels seus 25 anys amb el retorn d’El jardí dels cirerers, Premi de les Arts Escèniques Valencianes 2019, dirigida per Joan Peris i amb versió seua. Què té d’especial aquesta versió de l’obra de Txékhov?El jardídels cirerers

A mi m’agrada molt Txékhov. Els meus grans amics són Shakespeare, Eurípides, Txékhov... L’obra original d’El jardí dels cirerers té 16 o 17 personatges i això només ho pot assumir un gran teatre públic. Per tant, necessitàvem una operació de reescriptura o versió i ho vaig reduir a set personatges. En la major part de les versions que se solen fer s’imposa massa la nova escriptura i per a mi això és molt inquietant. Jo, Txékhov, me l’estime molt, l’he llegit i l’he explicat molt. És una versió, però al mateix temps és una reescriptura que en manté l’essència. Les versions són com el moment en què els restauradors restauren Goya o Velázquez. Quan ens acostem a un gran text de la història del teatre, ho hem de fer amb la mateixa mentalitat que el restaurador davant d’un quadre, d’una escultura o d’un edifici antic.

Però la presència de la seua veu sí que hi és.

Sí, jo crec que s’hi nota, però no s’hi nota. Hi ha un problema de síntesi. Toques una peça i se’n mou una altra. Has de buscar l’equilibri. O, més aïna, reequilibrar-ho de manera que no es note massa i l’estructura es mantinga. De la meua collita pràcticament no hi ha res. Home, l’operació és meua! Soc jo, però no soc jo, és Txékhov. He procurat mantindre aqueixa veu ‘txekhoviana’ que sembla una veu de segon to, una veu baixa, molt poètica, profunda, quasi quotidiana, però que, al mateix temps, s’eleva per damunt de tot. Li tinc molt de respecte. On he posat una cosa més meua és en el personatge del jove revolucionari.

El jove revolucionari permet entrar en un món més actual, com sí que fa en el text de l’obra El moviment, que també torna al Teatre Micalet i en què es parla de la manipulació del poder.El moviment

La primera gran inquietud amb El moviment era preguntar-nos què passa a Europa i al món. Tota aquesta globalització estupenda i meravellosa que ens prometien va comportant confrontacions, l’auge del feixisme i del neoracisme que signifiquen un Trump, un Bolsonaro, un Abascal... I la segona gran pregunta que plantegem és què ha passat en aquests últims pretesos 40 anys de democràcia espanyola. Hi ha líders actuals que han nascut en democràcia, com Rivera, Abascal, Arrimadas o Casado... Què ha passat? Quin tipus d’educació hem tingut?

Pensa que hem perdut la referència de què és el feixisme?

Sí, i com és possible que cap dels crítics de l’obra no denotaren que hi ha intertextos de José Antonio Primo de Rivera i de Ramiro Ledesma Ramos, els fundadors de la Falange i del feixisme a Espanya? Hem pensat que tot això ja no existia i continuem igual, que és el que fan Abascal, Casado i companyia. Els xiquets no tenen per què saber-ho. Però el que no entenc és per què alguns crítics adults, que coneixen bé la dictadura, no hi han detectat frases mítiques dels pares del feixisme espanyol, que són pares que ara tornen. Què passa ací que s’han perdut els referents educatius? Quin tipus de democràcia s’hi ha donat?

Com a dramaturg i docent, deu saber perfectament la importància de transmetre aqueixes preguntes i aqueixes inquietuds, en el teatre i, sobretot, a les aules.

I tant! Però els alumnes no em causen problema. Els problemes són les famílies. Per exemple, durant la famosa Batalla de València venien a l’institut Benlliure, meravellós i grandíssim, a dir que si català que si valencià... Féiem textos de sant Vicent Ferrer, d’Ausiàs March... Els llegies i deien ‘això és català’, i es tornaven bojos! En tot açò hi ha hagut molta contaminació i burrera en l’ambient. Pura ignorància i quatre que ho han estat manipulant. Això ja no els dona tan bon resultat... Encara ara Toni Cantó s’hi encabota, que és un actor pèssim. I un polític pitjor encara... O la senyora Bonig! Encara s’hi encallen, tot i que la Unió Europea ha reconegut que el valencià és una variant del català. Després, en els actors valencians, entre els quals hi ha gent molt bona, notes una deficiència, perquè la seua formació és bàsicament castellana i, si has de fer un text de teatre en valencià, hi ha dèficits. A mi m’inquieta molt el tema de l’educació. En els últims anys s’han produït moltes revolucions, però la política i l’educació se situen per darrere.

I el teatre?

Hi ha gent que és capdavantera. Jo soc valent o descarat. O un irresponsable. Sempre he intentat agafar el que hi havia i capgirar-ho. Jo crec que un dramaturg, un autor o autora, ha de ser amoral. La teua ètica personal te la guardes per a tu. Quan planteges uns personatges no pots jutjar-los, no pots imposar-los res. Això Harold Pinter en el seu discurs d’acceptació del Premi Nobel ho explica molt bé.

I com es fa això?

Quan escrius has de sentir unes veus, has de parlar amb aqueixos personatges. Si no els sents, val més que ho deixes córrer, perquè no estan dins teu. La veritat emocional de què parla Pinter és no imposar-te, no obligar el personatge a dir el que tu vols dir. Chaplin amb El gran dictador podia haver fet un pamflet o una obra d’art. I és una obra d’art! Quan fem teatre, on volem acostar-nos a la realitat, hem de dir la veritat, i això significa treballar molt la documentació. Llegir molts llibres i molta premsa diferent. El nou teatre polític ha de ser un teatre documentat. Ara és moda un teatre documental mal documentat, però jo no jugue a això. No m’interessa. Jo intente treballar un teatre document, molt ben documentat. Però tota la documentació ha de passar pel cos.

I pensa que això es fa? Què opina de les noves veus de l’escena valenciana?

Necessitem un teatre molt més contundent. Tothom s’ha de formar. Però en el món de la creació el més important és tindre un món propi. Està molt bé anar a un curset o una acadèmia. Ho hem fet tots. Però has d’investigar molt pel teu compte. Hem caigut en un teatre formulari. ‘Formuletes’ que s’aprenen i que, fins i tot, poden tindre èxit, però un dramaturg, com un pintor, pot anar a l’acadèmia a aprendre tècniques, però ha de trencar-ho tot.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
28 de enero de 2020 - 11:31 h

Descubre nuestras apps

stats