‘Nura’: Menorca com a retorn als orígens de l’escriptor

Nura és el nom que els fenicis van donar a l’illa de Menorca, derivada de nur, que evoca el foc que veien des dels navilis en els seus cims. Nura (Austrohongaresa, 2022) és també la segona novel·la de Josep Lluís Barona, catedràtic d’història de la ciència a la Universitat de València, que ambienta en aquest racó de la Mediterrània una història sobre la infància i l’escriptura.

La superfície de la novel·la, com ho va qualificar l’autor en un col·loqui en La Nau de la Universitat de València, és la història d’un escriptor que, quan torna a l’illa de la seua infància, convidat per a una sèrie d’actes acadèmics després de viure a Noruega, torna a rememorar la seua infància i reconstrueix els seus orígens; es retira per fer un projecte literari. Concebut en dues parts, l’escriptor que torna a l’illa i a si mateix; i el conflicte amb l’escriptura de la seua novel·la en un far, l’obra parla del llenguatge i de la seua falta, de la conversa, del temps reposat, però també de la mort, la soledat o la decadència.

“Qualsevol autor que crea personatges hi té una part de si mateix”, va apuntar Barona en la xarrada amb Cristina García, responsable de l’aula de literatura de La Nau i la periodista Madga Brox, interpel·lat pel procés d’autoficció. L’autor reconeix que una primera part té un contingut autobiogràfic ficcionat, i afig: “En la realitat del que som com a éssers humans hi ha molt de ficció, d’interpretació, d’inventar (...) És un realisme autobiogràfic en què els personatges són literaris”.

L’obra es va teixir durant quatre anys, en un procés de lectura i relectura de la novel·la que va arrancar a Florència. Escrita en “prosa poètica”, segons l’autor, beu de Pasolini i Cappello, els quals referencia directament per agafar-ne diverses idees: veure de quina manera els sentiments, les pulsions, es corporeïtzen en els personatges. L’escriptor protagonista relata tot el que veu com ho viu, com ho percep, un caràcter que lliga amb el de l’autor: “La meua manera d’escriure passa per una manera subjectiva, no consisteix a caricaturitzar: és percebre, captar”, va subratllar.

Barona deixa caure, en el llibre i en el col·loqui, una certa crítica a la universitat com a institució, a les seues tensions, “pel sistema de mèrit, competència i ego, que dificulta la difusió de coneixement”, que es materialitza en un dels seus personatges, i fa un elogi de la quietud, de la pausa i de la reflexió com una mena de salvació. En Nura, Menorca, es reivindica la relació amb la naturalesa i la consciència d’aquesta relació.