Un perfecte Weltbürger

Canonge de la Catedral de València, Josep Sanchis Sivera (1867-1937), va ser historiador, periodista i un viatger empedreït que va visitar entre els anys 1901 i 1913 Itàlia, Suïssa, França, Bèlgica, Holanda, Anglaterra, Alemanya, Dinamarca, Suècia i Egipte i en va donar compte en cròniques i articles que l’acrediten com un “perfecte Weltbürger” o ciutadà del món, tal com el qualificà Martínez Ferrando. Un home –escriu Rafael Roca a la introducció de Viatge a Escandinàvia (1911)—“d’esperit lliure i somniador que sentia immensa curiositat per tot allò desconegut” i que no desaprofitava l’ocasió per a explicitar on es trobaven les seues arrels: “Sols l’esperança de veure prompte el meu estimat Micalet mitiga l’aflicció que em produeix deixar terres tan delectables”.

Els viatges han estat matèria literària de primer ordre en la literatura universal i notablement també en la literatura catalana: Josep Pla, Aurora Bertrana, Xammar, Gaziel, Josep Maria Espinàs, López-Chavarri, Truman Capote, Tucholsky, Gerald Brenan, Paul Morand, Simone de Beauvoir, Julio Camba, entre alguns dels meus escollits. Avui, aquella manera de viatjar, pausada, individual i incerta... s’ha esvaït i sembla que tots els racons del món estan al nostre abast i que ningú ja ens pot fer descobrir res.

El 1911, però, era una altra cosa, i al bell mig d’aquella Europa que començava a fer-se accessible per ferrocarril, Josep Sanchis Sivera, un clergue valencià sorprenent, amb una visió oberta i pràctica de la vida i del viatge, agafava un equipatge minimalista i es llançava a l’aventura, quadern i llapissera en mà, ulls de mussol, tots els sentits predisposats i els prejudicis ben rebaixats, a descobrir Escandinàvia.

D’aquell viatge naix el llibre que ha publicat la Institució Alfons el Magnànim amb el títol Viatge a Escandinàvia (1911), resultat de la traducció, ben resolta, de Carles Fenollosa de l’original “Por tierras escandinavas (Apuntes de un turista)”, recull de cròniques signades amb el pseudònim de Lázaro Floro, i publicades al diari Las Provincias entre octubre del 1911 i febrer del 1912.

Contar un viatge de manera que imante no és gens fàcil. Reclama una visió aguda i profunda de l’escenari i del context, humor en el relat, girs, ritme, anècdotes, saber-ho contrastar amb els llocs d’origen per tal de jugar amb els lectors. Transmetre-hi la bellesa dels llocs i fer-ho amb adjectius justos, triats amb la precisió d’un astronauta, no està a l’abast de molts escriptors. Res no pot fallar, perquè en l’equilibri està la festa i l’efecte: pujar els lectors a bord del viatge o deixar-los palplantats en terra.

Sanchis Sivera és, sens dubte, dels que se’t posa a la butxaca i t’endú a bord. És un bon viatger i un cronista intel·ligent, un narrador perspicaç i divertit que t’ajuda a entrar en el relat del dia a dia, en els paisatges, i fins i tot en el retrat dels museus i els palaus, a pesar de ser la part del llibre més àrdua.

Sivera et fa admirar allò que a ell l’admira: les escoles escandinaves, el seu disseny i l’organització del sistema educatiu i, sobretot, els menjars contundents: els guisats propis del país, les jornades de sis menges diàries amb sopes, llet, pa, ous, carn, pernil, creïlles, cafè i pastes que li fan escriure al cronista: “us preguntareu quines hores són destinades a la digestió. Jo també m’he fet la pregunta i no he pogut contestar-me!” D’humor, no li’n faltava!

En tot cas, en viatjar millor deixar-se dur per l’atzar i escollir qualsevol cosa que no tinga un gust desagradable, com ell feia “encara que en acabar ignorava si allò que havia ingerit era carn, peix o verdura”. Amb tot, les bones cerveses ho venien a compensar: “la cervesa és boníssima; el vi és quasi desconegut, i hi ha molts que no l’han tastat mai”. No debades els millors moments del viatge apareixen acompanyats d’una cervesa espessa i generosa.

Com a viatger agut, intel·ligent i mesurat, Sanchis Sivera ens convida a reflexionar, amb sornegueria inclosa, sobre les distàncies morals, polítiques i socials entres les ciutats escandinaves i les mediterrànies de principi del segle XX: “Quan recorde que, en una bella capital que no vull esmentar, es furten les canonades del gas, els fils del telèfon i fins els albellons de ferro del clavegueram públic, m’entristisc i venen a la meua ment aquelles apocalíptiques paraules: nulla est redemptio”.

Un bon comentari mereix també la visió de la dona escandinava, a Sanchis Sivera el sorprèn la desimboltura d’aquestes dones que s’eduquen, treballen, van en bicicleta amunt i avall, que formen famílies en un ambient més lliure i igualitari: “[...] Esperits per a l’aventura, estimen la vida en tota la seua realitat, com mana la naturalesa. Ací la dona és una personalitat. Als quinze anys deixa les escoles, i des d’aquest moment la seua iniciativa és lliure, com la de l’home perquè com ell ha rebut la mateixa educació a la família i a l’escola”.

Sanchis Sivera era un home modern, un clergue raonable i moderat, un cosmopolita, un Weltbürger que s’emocionava davant de d’una societat educada i plena de civisme, envoltada de natura i bellesa, i sabia com transmetre-ho: “Allà on dirigim els ulls trobem boscos superbs tallats per golfs, badies i canals; arbredes que semblen brotar del si de les aigües, illetes poblades de castells i vil·les”. Fatigat per la contínua visita dels monuments escrivia: “No hi ha cap dia que passe sense que m’embarque en un dels vaporets que fan el viatge a alguna illa propera i, així, trobe plàcid descans per al meu cos i noves alegries per al meu esperit”.

Viatger crític amb el turisme avant la lettre, d’alguna manera intuïa allò que passaria dècades més tard i que ell no arribaria a veure: “Compte amb els asiàtics! Allò és una allau alpina que es llança sobre el confiat viatger”. Per això escrivia des de París, just abans d’eixir cap a Hamburg: “Estic satisfet de viatjar de manera ben diferent. Preferisc a veure les coses, observar-les i estudiar-les, gaudir de l’emoció que l’art produeix en l’esperit, compenetrar-me amb la idiosincràsia d’un poble, extasiar-me davant les belleses de la natura, viure com els pardals, en llibertat completa, sense que ningú m’hi espere, obeint només el meu desig”. Malament rai en un viatge organitzat amb guies i intèrprets. No era allò, que incipientment ja existia, el que buscava el nostre viatger.

El canonge Sanchis Sivera és un viatger total, un cronista que no menysprea res i que escriu la crònica social quan parla dels danesos com una gent que ha acabat la seua genuflexió del passat i ha renascut com “un poble pròsper i feliç, sense illetrats, sense mendicants i sense xiquets abandonats” on no hi ha robatoris i on la propietat està tan garantida que “en tots els cantons hi ha màquines automàtiques per a la venda de tabac, en les quals romanen durant dies els diners recaptats, i que els comerços i fins i tot les argenteries estan tancades de nit amb un simple vidre. Veritat que és molt agradable viure entre un poble educat així?”, es demana i ens demana. Podem imaginar quin altre poble tenia en ment... El contrast està tractat amb elegància i humor.

Però sobretot és la delicadesa i fugacitat dels instants, que ell copsa amb talent literari i cert lirisme, allò que destacaria: “La posta del sol enrogia l’horitzó i, així, hem gaudit de la bellesa d’aquests paisatges a la dolça claredat del crepuscle que els banyava amb una transparència delicada, sense deformar les línies, sense destruir els relleus, sense endurir les ombres”. La natura, present a tothora, era, en part, la recompensa a l’estranyesa que li produïa viatjar per un país del qual no coneixia la llengua: “No entenc ningú, ni puc parlar un mot. Contemplem, doncs, la natura, i escoltem el seu llenguatge, que tothom comprén”.

Només diré que la lectura d’aquestes cròniques viatgeres destil·len bellesa, contrasts divertits i entusiasme i que jo, abans d’arribar a les últimes pàgines del llibre, ja estava buscant vols cap a Estocolm...