Créixer per a seguir creixent
El creixement il·limitat s’ha convertit en el nou dogma de fe de la ciència econòmica. Economistes, premsa i opinió pública en general, coincideixen en apuntar el creixement econòmic com a l’únic - o com a mínim principal – objectiu del sistema econòmic.
Qualsevol previsió o dada sobre l’evolució del creixement és immediatament candidata directa a ocupar la portada de l’endemà. Sembla que ningú s’ha preguntat si és possible que algun dia s’acabe aquest creixement, o si més no, amb quina finalitat ens alegren tant aquelles dècimes percentuals. O més important encara, com és que ningú es planteja la dicotomia entre creixement il·limitat i uns recursos naturals limitats.
Fins i tot ni els economistes es plantegen aquestes coses! Les teories més importants que han intentat explicar les fonts i la dinàmica del creixement econòmic han fracassat de forma estrepitosa. Els economistes de tendència neoclàssica i keynesiana, que formen el gros del actual mainstream de l’especialitat, han demostrat una notable incapacitat per a construir models teòrics amb variables que no actuen d’una forma sistemàtica.
L’exemple perfecte d’aquesta incapacitat és el model teòric que durant anys ha sigut hegemònic en la teoria macroeconòmica neoclàssica: el model de Solow. Aquest economista nord-americà i els seus deixebles, van formular un model matemàtic que explicava el creixement bàsicament com a font de l’acumulació de capital i de l’increment dels factors productius. Ben prompte però se’n van adonar que les previsions del model no casaven amb les dades reals i es van veure obligats a introduir un factor de creixement exogen, que alguns anomenen residu de Solow i altres han considerat com a progrés tecnològic. En tot cas, una burda manipulació del model per a incloure aspectes qualitatius (culturals, geogràfics, climàtics...) els quals la majoria d’economistes semblen incapaços d’interpretar.
Per altra banda, la previsió central del model establia que tots els països relativament més pobres acabarien creixent més ràpidament que els rics, i aconseguirien així arribar al seu “estat estacionari”. Res més lluny de la realitat. De nou s’obvien els aspectes qualitatius, l’existència de recursos limitats o els efectes del canvi climàtic. Només cal fer una ullada a l’Àfrica per veure països totalment estancats i que no creixen ni tan sols unes dècimes. I sí, aquest model segueix encara estudiant-se i donant-se com a referència als estudiants d’economia.
Més enllà d’aquests errors teòrics, cal tindre en compte també que el creixement “per se” no ens diu res sobre quin és l’estat real d’una determinada societat. No ens diu res sobre la qualitat de vida, sobre el sistema educatiu, sobre la sanitat, sobre la felicitat de les persones...
Cal per tant un canvi substancial en la concepció dels objectius del sistema econòmic global. Hauria de valorar molt més el creixement en termes qualitatius i no tant en termes quantitatius. El que ens hauria d’importar és de quina qualitat de vida gaudim, de si som o no feliços, i sobretot de quin futur podrem oferir als nostres fills i a les properes generacions.
