L'honor arruïnat de Rita Barberá

L'honorabilitat no es pot robar. Si l'alcaldessa Rita Barberá té dubtes sobre la seua honorabilitat, si tem haver-la perdut, que no reclame ningú, que es mire a l'espill i, si pot aguantar la seua pròpia imatge sense baixar els ulls, que faça memòria de la seua trajectòria com a governant. Quan despús ahir, després que el seu vicealcalde quedara fora de la imputació pel “cas Noos”, reclamava “l'honorabilitat que ens han intentat furtar”, s'enganyava. Rita Barberá fa molt de temps que va deixar de ser una política honorable. Honorable vol dir digne d'honor i la forma de comportar-se i governar de Barberá, com la del conjunt del seu partit, no mereix cap honor.

Per començar, només per començar, Barberà no és honorable perquè és un exemple d'incoherència i de mantindre comportaments privads que són contraris amb les decisions polítiques que defensa i fan mal íntim a molta gent. Rita Barberá mai s'ha posat al costat de les dones quan gent del seu partit, com Vicente Sanz, ha estat denunciat per tres casos d'abusos sexuals continuats; ni ha defensat als homosexuals quan el Partit Popular els ha volgut negar el dret a casar-se o ha posat en qüestió la seva capacitat per educar un fill.

L'encara alcaldessa de València podria començar per recordar com desqualificava qualsevol protesta contra ella dient que eren “los de siempre”, com si ser crític et convertira en ciutadà de segona. “Los de siempre”, a més, parlaven valencià, i ella, nascuda a València, seixanta-cinc anys passats en València, mai, ni com a deferència als milers de valencianoparlants de la seva ciutat, ha usat eixa llengua.

És impropi d'una persona digna d'honor atacar la memòria dels morts volent destruir les foses comunes dels assassinats del franquisme que hi ha al cementeri de València. Sobre elles, per esborra-les, va intentar Rita Barberá construir nous nínxols. Els honorables estan al costat de les víctimes de Franco per més que, familiarment, s'estiga estretament lligat a la dictadura.

Tampoc no és molt honorable, per exemple, fer una “peineta” des del balcó de l'Ajuntament a qui protesta baix. No és honorable perquè no és democràtic. Com no ho és omplir la sala de Plens Municipals de “hooligans” disposats a aplaudir totes les seves eixides de to, oblidant que els amics comprats a base de subvencions deshonoren al polític comprador.

L'honorabilitat la perd un representant públic quan repeteix i repeteix com a diputat però no s'acosta per Les Corts. És difícil més deshonor que ser un diputat absentista. El menyspreu a l'escó és el menyspreu a qui t'ha posat allà, és el menyspreu a la sobirania popular. Rita Barberá és una diputada absentista que, això sí, cobra quasi 50.000 euros a l'any pel treball que no fa, més els quasi 100.000 que guanya com alcaldessa.

Cada vegada que Barberá s'ha posat al servei de la propaganda política del PP i contra els interessos de la gent del carrer defensant l'indefensable en el cas dels vestits de Camps, en l'accident del Metro, en la corrupció de Blasco, en el “cas Gürtel”, en “Emarsa”, en els sobrecostos de Calatrava, en l'atracament del viatge del Papa, en el “cas Noos”, cada vegada, ha deixat part de la seva honorabilitat pel camí. Cada vegada que no li ha dit a la ciutadania allò que sabia, cada mentida que ha llançat, totes les gestions que ha fet per quedar bé amb Urdangarín, tots els regals que ha rebut i ha amagat, tot això és com escopir sobre la pròpia honorabilitat.

No es mereix cap honor un polític que no es deixa entrevistar pels periodistes, que fuig del control de l'oposició, que usa la publicitat institucional per comprar voluntats de diaris, televisions i ràdios. No se'l mereix tampoc qui obri una televisió municipal per fer-se propaganda enganyant els espectadors o qui calla durant anys mentre veu com s'usa una televisió pública per desinformar als ciutadans en benefici del propi partit amb pràctiques copiades dels règims dictatorials.

Impossible ser honorable si, rodejada de corrupció per tot cantons, i estant en el pont de comandament, no s'usa el poder del qual es disposa per dir prou, per destapar tot allò que està amagat, per tirar del fil dels negocis bruts. No fer-ho és, com a mínim, ser còmplice de la corrupció, és a dir, ser políticament corrupte. Quan, com fa Barberá, s'intenta defugir la responsabilitat política posant-la per baix de la culpabilitat penal, s'està actuant com un triler i un triler, encara, que no estiga pagant per delictes, no és una persona honorable.

L'abús de poder no és propi de qui pretén defendre la seva honorabilitat, i Rita Barberá ha abusat del poder tant com ha pogut. Asfixiar tot un barri com ha fet amb El Cabanyal perquè els veïns no ballen la música que ella toca, és miserable. Usar les sentències contra els mateixos ciutadans que les han guanyat i, com que a ella li han parat les obres preteses, ella no deixa moure una fulla al barri, no és de persona honorable. Ser obsequiosa amb els multimilionaris estrangers, així es diguen Bertarelli o Ecclestone, i ser cruel amb valencianes i valencians de tota la vida que només pretenen acabar els seus dies en la mateixa casa de El Cabanyal que els va veure nàixer, no és digne de cap honor.

No, Rita Barberá, suposant que se salve de les pròximes causes judicials en les quals s'ha de veure complicada, ja mai recuperarà l'honorabilitat política. En el seu dia va triar construir la seva carrera sobre el menyspreu a la dignitat i a l'honor; va escollir manar d'esquena als principis bàsics de la democràcia, que són la veritat i el respecte. Per això ara la seva honorabilitat jau baix les ruïnes del seu bagatge de govern. Com les tombes que volia alçar per amagar les foses del franquisme, el futur sepultarà les restes de la seva gestió; la diferència és que ningú reivindicarà la seva memòria.