La gran catàstrofe d’Europa durant la primera meitat del segle XX, el seguit de guerres devastadores amb milions de víctimes -les dues guerres mundials, 1914-1918 i 1939-1945-, la deriva homicida de l’antisemitisme i la Xoà, el sorgiment del feixisme i el nazisme, la involució del comunisme cap al totalitarisme estalinista i la raó d’estat, la destrucció de la democràcia, l’anul·lació de la llibertat, la negació del que havien estat els ideals europeus d’ençà de la Il·lustració i la Revolució francesa, tot plegat fou en un moment determinat, durant la Segona Guerra Mundial i posteriorment, motiu i estímul -un estímul amarg- per a una reflexió aprofundida, per a l’elaboració d’obres teòriques d’una gran ambició. Les preguntes tallaven com eines esmolades. Calia explicar i traure a la llum els mecanismes pregons, les causes possibles, d’una trajectòria endimoniada, que havia portat a l’autodestrucció d’Europa.
¿Com podia ser que el segle del progrés, de la ciència i la tècnica, de la racionalització, de la millora econòmica, en comptes de realitzar les promeses de la Il·lustració havia caigut tan baix, en el fangar del carnatge bèl·lic, del genocidi, de les dictadures, de la repressió salvatge, dels afusellaments, de la tortura, dels camps d’exterminació, de la destrucció de l’adversari, de l’anorreament de la raó i de la vida?
La reflexió sobre aquesta paràbola sinistra no s’ha esgotat, ni de bon tros. Continua encara avui, de fet, en ple segle XXI. I és difícil que s’esgote, atesa la magnitud del drama i la gran complexitat dels factors en joc, que no es poden reduir a factors simples, inscrits en cap ADN, de caire economicista o estratègic.
Per tant, la reflexió matisada i complexa s’imposa. Així, i només a tall d’exemple, als anys vuitanta del segle passat es va produir a Alemanya la ben coneguda Historikerstreit, arran de la publicació del llibre d’Ernst Nolte La guerra civil europea, que va respondre amb una bona càrrega de raons el filòsof i hereu del llegat intel·lectual de l’Escola de Frankfurt, Jürgen Habermas. Aquell debat dels historiadors, coral, fins a un cert punt no deixava de fer referència als mateixos temes, a la vessant alemanya -tan determinant- de la catàstrofe europea. La reflexió meta-històrica d’Enzo Traverso a hores d’ara, en llibres com A sang i foc o Malenconia d’esquerra, entre molts altres, s’endinsa de fet pels mateixos camins.
Una aproximació a la gran diversitat d’orientacions, de mètode i d’intencions, però alhora als punts en comú, dels diagnòstics sobre les causes profundes o als determinants en darrera instància de la gran davallada europea als inferns, s’hauria de fixar, en la meua opinió, en un seguit d’obres que aborden la qüestió des de diferents angles i postures ideològiques, de vegades de manera més bé implícita, d’altres de manera explícita o fins i tot provocadora.
Ho varen fer de manera directa o més tangencial, però sense fugir d’estudi, un seguit d’autors. Es tracta d’obres escrites enmig de la Segona Guerra Mundial o poc després, a manera d’anàlisi d’una experiència històrica, amb voluntat d’explicar què havia passat i per què.
Crec que algunes d’aquestes obres majors serien La societat oberta i els seus enemics de Karl R. Popper (1945), La gran transformació. Els orígens polítics i econòmics del nostre temps de Karl Polanyi (1944), Dialèctica de la Il·lustració de Theodor W. Adorno i Max Horkheimer (1944), La idea del nacionalisme de Hans Kohn (1944), Els orígens del totalitarisme de Hannah Arendt (1948), La destrucció de la raó de Georg Lukács (1953), Diagnòstic del nostre temps de Karl Mannheim (1943), Capitalisme, socialisme i democràcia de Joseph A. Schumpeter (1942) o Camí de servitud de Friedrich von Hayek (1944). I fins i tot, en un terreny d’història d’un llegat cultural i artístic presumiblement amenaçat, Mímesi. La representació de la realitat en la literatura occidental d’Erich Auerbach (1942) i la Història social de la literatura i l’art d’Arnold Hauser (1951).
N’hi ha algunes obres més d’aquest caire, sens dubte, però la tria em sembla suficient i significativa. (Fins i tot el Diccionari de filosofia de Josep Ferrater Mora, la primera edició del qual aparegué el 1941, podria encabir-se, sense estirar massa el concepte, en aquest tipus d’obres, però considerar-lo ens duria, potser, massa lluny.)
La major part d’aquestes obres, com apuntava, varen ser concebudes i publicades a l’entorn de la Segona Guerra Mundial, algunes una mica després, quan ja era palès que el rumb d’Europa havia menat a la catàstrofe. A una catàstrofe sense pal·liatius, de la qual seria francament difícil refer-se’n.
I calia entendre per què “s’havia esdevingut tot allò”, fins on fos possible. Amb aquest objectiu es va desplegar tot un ventall de paradigmes explicatius, en l’ampli arc que va del liberalisme al marxisme, en les seues diverses variants. De vegades, pel lloc i entorn d’edició, es destinaven al públic nord-americà en primera instància. A manera de recapitulació de l’experiència europea. Després, lògicament, es projectaven al públic general i també als lectors europeus, per ajudar a la lenta assimilació del drama.
Una bona part dels autors -no tots, per descomptat- d’aquestes obres eren, per cert, jueus centreeuropeus, de llengua alemanya, competents i actius en diversos contextos culturals, amb visió internacional i cosmopolita. No caldrà insistir en aquest aspecte, tan lògic i coherent, i que té molt a veure -em sembla- amb la posició alhora insiders i outsiders d’aquest tipus d’intel·lectuals obligats a auto-qüestionar-se ells mateixos i a qüestionar ensems la societat que els qüestionava. De la inquietud com a esperó i com a ressort analític, al capdavall, per amarga que fos l’experiència, n’han derivat algunes de les grans obres, dels grans llibres d’Occident.
Per la seua banda una obra com L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, de Max Weber, tan influent, cau fora d’aquesta caracterització, car és del 1904-1906. Igualment passa amb Anatomia del nostre temps, de David Horowitz (1964), El principi de responsabilitat de Hans Jonas (1988) o El Canon occidental de Harold Bloom (1994). Corresponen a conjuntures molt diferents, obeeixen a motius d’un altra mena, per bé que també són, en algun sentit, recapitulacions històriques i culturals de la trajectòria d’Occident. Potser l’obra de Simone de Beauvoir El segon sexe, del 1949, s’hi podria considerar, i més justament, però em sembla sobretot una obra d’inflexió, l’anunci d’una esmena o autocorrecció que, molts anys després, impregna de cap a cap les societats occidentals, i més enllà.
En lliuraments successius -però sense periodicitat predeterminada, de manera irregular- intentaré fer una aproximació al text i al context d’algunes d’aquestes obres cabdals per a l’autocomprensió de la societat al llarg de la segona meitat del segle XX. La nostra prehistòria immediata.
Em sembla que bé val la pena aproximar-s’hi ara que tota una sèrie de xocs o tombants -de l’11 de setembre del 2001 a les guerres perdudes pels Estats Units (tant fora com dins del seu territori), de la globalització a tot drap a la crisi del 2008, de la revolució digital en curs a l’auge de la Xina, del Brexit a la pandèmia de la Covid 19- han canviat radicalment els nostres models d’interpretar el món contemporani, sense que encara hi vegem clar. Ni de bon tros...
0