Al catàleg de l’editorial valenciana Tres i Quatre s’hi troba pràcticament de tot. És com un bosc, un bosc espès, però no d’aquells d’espècie única, tan uniformes i avorrits, sinó com alguns que abunden per exemple a redós de Penyagolosa, a les terres altes de la comarca de l’Alcalatén, tan agradosos. Uns boscos insòlits, sobretot a les ombries, o obagues, on al costat dels pins negrals de gran alçària hi trobareu també grèvols, teixos, sabines, ginebres, alguna carrasca, i molts més arbres i arbustos de diversa mena.
Tres i Quatre es va fundar l’any màgic de 1968. Enguany ha fet, doncs, cinquanta anys. Una trajectòria densa. S’hi ha publicat una proporció molt elevada dels autors i les obres que han donat forma i sentit, contingut i gruix, a la cultura del País Valencià i a la cultura catalana en general, del darrer mig segle. Repassar aquest catàleg imposa una mica. Per on començar?
Obres de Joan Fuster, de Manuel Sanchis Guarner, de Vicent Andrés Estellés, d’Enric Valor, de Joan F. Mira, les obres completes de Josep Maria de Sagarra, País perplex de Josep V. Marquès, La pesta blava de Vicent Bello, la Correspondència de Joan Fuster (en múltiples volums i en plena producció editorial), Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez Cutillas, la col·lecció Poesia que és una font i una mina de la poesia catalana contemporània, Història del País Valencià d’Antoni Furió, La via valenciana d’Ernest Lluch, els textos inicials de l’anomenada “tercera via”, alguns volums esclaridors de Francesc Pérez Moragón, les obres del pare Batllori, novel·les fonamentals o fundacionals de Josep Lozano o Isa Tròlec, de Martí Domínguez, Toni Cucarella o Ferran Torrent, obres de Mercè Rodoreda, Valencians sense ADN de Ferran Garcia-Oliver, Per què Fuster tenia raó? de Pau Viciano, Pensar històricament de Pierre Vilar, Història de l’art valencià, obres pràctiques i pedagògiques, clàssics, traduccions, teatre, feminisme, ecologisme, memòria, revistes com la primera època de L’Espill, Daina o Treballs de Sociolingüística Catalana, llibres erudits i de divulgació, llibres de servei, llibres dedicats al món escolar i a un públic en formació...
Qui més qui menys, del ram de les lletres i d’aquests anys, hi ha publicat a Tres i Quatre. Jo mateix hi vaig publicar A l’inici del segle. Un dietari de reflexions (2002), un llibre que encara m’agrada -mal m’està dir-ho- i que va quedar finalista del Premi d’assaig Joan Fuster. Competia amb el mateix Fuster (Converses filosòfiques, a cura de Júlia Blasco) i és clar, l’adversari era imbatible.
Com es pot veure - i el llistat anterior és tan sols una fotografia mínima i del tot insuficient, una mostra molt limitada- ,Tres i Quatre ha publicat l’assaig, la novel·la, la narrativa breu, la poesia, el teatre, i les obres d’erudició històrica i filològica, que han pogut i sabut produir diverses generacions, des del llunyà 1968, en què uns joves d’idees clares i amb molta empenta, i la decisió ferma de posar dempeus un projecte “absolutament modern” (Rimbaud), com Eliseu Climent i Rosa Raga muntaren l’editorial, fins avui mateix. Passant pel final del franquisme i la transició -tan agitada i virulenta a casa nostra-, els anys de Lerma i els socialistes que s’anaven a menjar el món, els terribles vint anys del PP amb Zaplana i Camps que ho volien desfer tot, i l’esperançador moment actual amb el Botànic. Navegar en aquestes aigües -i en les de Catalunya, de Pujol a Maragall i el Procés- evidentment no ha estat fàcil. Calia ser molt “artista”...
Santi Cortés -un investigador infatigable i rigorós de la història cultural valenciana- publicà fa uns quants anys un llibre molt útil com a aproximació a la tasca d’aquesta editorial: El compromís amb la cultura. La història de Tres i Quatre (Tres i Quatre, 2014). Em sembla que és l’únic llibre que s’ha fet mai sobre una editorial valenciana. En les seues pàgines -més de 300- hi trobem una explicació detallada de l’evolució de l’empresa des dels seus orígens en ple franquisme, amb els maldecaps consegüents originats per la censura i les prohibicions i després -un canvi de papers, diríem- per les agressions, les bombes i atemptats feixistes contra la llibreria homònima, on l’editorial va tindre també la seu, al carrer Pérez Bayer, al centre de València, durant molts anys. També hi desfilen els centenars d’autors i autores, les col·leccions, els assessors, els llibres que han marcat una trajectòria. Una trajectòria, val a dir, complexa, amb canvis i replantejaments, en la qual destaquen els Premis Octubre, de tanta projecció cívica i de vegades política, que han nodrit també el catàleg de Tres i Quatre amb obres sovint significatives.
La veritat és que el bosc d’aquest catàleg impressiona: conté una proporció aclaparadora dels esforços i els assoliments d’un reviscolament cultural impetuós -el triomf final de la Renaixença- que trobà en Tres i Quatre una plataforma eficaç i persistent. Seria impossible fer un mínim balanç del que ha estat la cultura valenciana i catalana del darrer mig segle sense passar comptes, fil per randa, amb aquest catàleg editorial, farcit d’obres i autors que han deixat una petjada profunda. Que són els nostres contemporanis. Que són, en conjunt, la substància de la producció cultural d’aquest temps i d’aquest país.
Des d’un punt de vista editorial, tanmateix, s’hi podrien fer algunes observacions. Tres i Quatre ha tingut en algun moment directors editorials com ara Vicent Alonso (1986-1989) o assessors molt directes com el mateix Joan Fuster, Francesc Pérez Moragón, Vicent Salvador, Biel Sansano o Josep Piera, directors i directores de col·lecció, i fins i tot un comitè de lectura, però no ha consolidat una estructura professionalitzada ni una dinàmica d’empresa homologable. Amb l’abast i la volada de la seua tasca editorial, i el volum del seu catàleg, es fa difícil d’entendre com ha mantingut un esquema d’empresa familiar –“la institució tan catalana de la petita empresa familiar”, que deia Raimon referint-se a la seua amb Annalisa Corti-, que a la fi no li ha fet cap bé. No es va professionalitzar en la mesura desitjable i proporcional al volum de la seua producció ni l’estructura gerencial, ni el màrqueting ni l’edició. I això, viable fa unes dècades, fa temps que deixà de ser-ho. Per Tres i Quatre, per exemple, ha passat un gran nombre autors d’èxit que després no s’hi han consolidat, sinó que han buscat unes altres plataformes editorials, que trobaven més favorables o abellidores. Lògic i legítim des d’un punt de vista personal, d’autor, però editorialment poc aconsellable.
Potser la vocació de servei i de suplència -quan tot estava per fer i qui havia de fer-ho o no ho feia o no existia encara-, la tirada institucional, la vocació d’home-orquestra de l’editor, vés a saber, s’ha prolongat massa en el temps, i ha acabat afectant negativament la viabilitat i el desenvolupament d’una empresa editorial que tanmateix ha estat absolutament clau al llarg de mig segle. I que continua en actiu. Amb noves idees i nous projectes. Perquè Eliseu Climent i Rosa Raga no es jubilaran mai.
A hores d’ara Tres i Quatre manté una doble seu, a Barcelona i València. Impulsada com sempre per Eliseu i Rosa, compta amb un jove i dinàmic director editorial, Jan Bruguera. Un dels projectes en marxa és la “Biblioteca marxista”, que ja ha tret alguns volums de Lenin i que publicarà en breu nous títols com ara: Josep Fontana, La crisi com a triomf del capitalisme; Andreu Nin, Catalunya, la qüestió nacional i el dret a l'autodeterminació (1912-1935); Alain Badiou, Què entenc per marxisme? I més endavant, textos de Leo Löwenthal, Wolfgang F. Haug o Perry Anderson. El llibre de Fontana és malauradament un volum pòstum, i inclou un pròleg d’Antoni Furió.
Igualment manté el ritme la col·lecció “Poesia”, amb obres d’aparició imminent de Tònia Passola o Isabel Ortega. I així mateix el manté la Correspondència de Joan Fuster, dirigida per Furió,on està previst que apareguen dos nous volums, en aquest cas d’intercanvi epistolar amb Vicenç Riera Llorca. L’edició de les obres de Josep Maria de Sagarra o la “Biblioteca Borgiana”, per la seua banda i en clau més institucional, continuen fent camí. A més, els Premis Octubre d’enguany s’espera que seran sonats.
Una editorial històrica, sense cap mena de dubte, un catàleg immens que caldria posar en valor, una gran tasca en defensa de la cultura. Una trajectòria densa i complexa, amb clarobscurs i giragonses, que fa pensar. Però... com seríem de mesquins si no reconeixíem l’aportació enorme que ha fet al llarg de cinquanta anys! Amb totes les contradiccions, com ja sol passar. I la història -hic rhodus, hic salta- ni s’ha acabat ni s’acabarà...
0