Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Gobierno y PP reducen a un acuerdo mínimo en vivienda la Conferencia de Presidentes
Incertidumbre en los Altos del Golán mientras las tropas israelíes se adentran en Siria
Opinión - ¡Con los jueces hemos topado! Por Esther Palomera
Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Dos poetes valencians: Marc Granell i Emili Rodríguez Bernabeu, en bona companyia

Gustau Muñoz

0

L’edició de poesia té un punt de misteri. Es publica molta poesia, però té un públic francament minoritari, si és que en té. El club del poetes vius, tanmateix, no es descoratja fàcilment i és molt actiu. Probablement els mateixos poetes són els lectors més fidels de poesia: es llegeixen els uns als altres. També assisteixen a les presentacions i els recitals que de tant en tant es fan en alguna catacumba. El públic general, fins i tot el més literari, però, en resta al marge, no acaba d’entendre aquest petit món i no sap, o no pot, seguir una producció tan nodrida. Perquè l’edició de poesia viu un bon moment: proliferen les col·leccions i les propostes. Fins i tot hi ha editorials, com Buc, que han nascut amb una vocació exclusivament poètica. Ara bé, la poesia, més enllà d’altres consideracions, gaudeix d’un gran prestigi. És una forma molt depurada de la creació literària, una forma essencial, en la qual ressona l’eco de les paraules del passat, de tota una tradició, alhora que és capaç de crear nous llenguatges. Des del punt de vista dels editors, a més, hi ha la teoria prou estesa -que recollia l’editora Ester Tusquets- que una editorial amb ambició literària només assoleix veritable prestigi quan compta amb una col·lecció de poesia. No és l’única que combregava amb aquesta idea.

Activitat i públic minoritaris, sí. Però quan es desborda i arriba al públic, la poesia dona proves d’una força i una capacitat de commoure sense parió. Quan es produeix la comunió entre poeta i públic, quan els versos esdevenen coneguts i populars, quan la gent s’hi reconeix, la poesia -que naix de la intimitat i la concentració- assoleix una projecció extraordinària. El gruix dels poetes són uns desconeguts. Però quan alguns esdevenen figures públiques, perquè el seu art ha estat integrat en l’entranya d’un poble, l’estima del públic i el carisma dels poetes esclaten i l’art poètic esdevé un fenomen de masses. Com pocs fenòmens literaris, certament.

Llavors els noms dels poetes passen a ser àmpliament coneguts i els seus versos esdevenen patrimoni popular. Aquest ha estat el cas, entre nosaltres, de Vicent A. Estellés, per descomptat. També, no n’estic segur, i més bé en el passat, de Teodor Llorente. I sens dubte fou el cas de Jacint Verdaguer, de Josep Carner o de Salvador Espriu. Més recentment, de Miquel Martí Pol o Joan Margarit. I en certa mesura, de Gabriel Ferrater i de Maria Mercè Marçal.

Ben mirat, hi ha necessitat de poesia. Si espurneja la sintonia amb el públic, es produeixen moments memorables. I de vegades això passa en certs recitals, en festivals poètics com ara la Poefesta d’Oliva, impulsada any rere any per Àngels Gregori, nomenada ara codirectora de l’important festival Barcelona Poesia. La paraula poètica abandona el seu terreny propi, la intimitat del poeta que malda per expressar-se, i esdevé una festa compartida per molta gent. La festa de la paraula, un gaudi per a la sensibilitat i per a l’intel·lecte. L’oralitat, a més, ha retornat amb força darrerament amb Josep Pedrals, Enric Casasses i la resta.

És clar que no tota la poesia ha de tindre o pot tindre aquesta vessant. Que hi ha una poesia que elabora de manera complexa continguts que no són accessibles més que a través d’un esforç de comprensió. O simplement, d’una percepció molt personal, a manera d’una il·luminació. Poesia íntima, reflexiva, tan subtil com la música callada...

En qualsevol cas, la poesia valenciana, en concret, viu un gran moment. Sorgeixen tothora poetes joves i hi ha vells mestres en actiu, a més d’un seguit de generacions intermèdies que han fet una obra sòlida. Recentment s’ha publicat l’obra completa de dos poetes valencians, Marc Granell i Emili Rodríguez Bernabeu, que ja tenen rere seu tota una trajectòria. Un fet digne de ser remarcat, perquè no sovinteja. Subratlla la continuïtat, la regularitat i la qualitat de dues veus poètiques que arriben al públic. I que demostren, si calia, la vitalitat cultural d’una llengua que troba tantes dificultats per assolir la plenitud que mereix com a vehicle d’expressió normal d’un poble i com a llengua històrica d’un país.

L’ Obra poètica completa d’Emili Rodríguez-Bernabeu (Alacant, 1940) ha aparegut en les edicions de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. És un volum compacte, de 368 pàgines, que comença amb el primer llibre -de 1964- i acaba pràcticament amb poemes actuals. La bona ordenació dels poemes, la Introducció competent d’Antoni Prats i, en general, una edició correcta permet fer-se una idea clara de la poesia d’uns dels grans, que hauria de ser més conegut i reconegut.

Per la seua banda, la Poesia completa 1976-2016 de Marc Granell (València, 1953), publicada per la Institució Alfons el Magnànim, recull també, ordenada, una producció poètica extensa i reeixida, cada vegada més popular, en el sentit d’assumida per públics diversos, tensa en el compromís cívic que denota i alhora expressiva de l’angoixa tan humana que tots portem dins. El pròleg, mesurat i molt elaborat, de Francesc Calafat ajuda també a fer-se càrrec de les múltiples significacions de la tasca poètica de Marc Granell.

Dos poetes valencians que arriben a la maduresa, per tant, a una certa culminació que es materialitza en aquestes edicions. I que prolonguen dignament una tradició poderosa, que ve de lluny, avui representada també per figures com Jaume Pérez Muntaner, Joan Navarro, Maria Josep Escrivà, Teresa Pascual, Vicent Alonso, Rubén Luzón, Àngels Gregori, Anna Montero, Antoni Defez, Ramon Ramon, Isabel Garcia Canet, Enric Sòria, Vicent Berenguer, Antoni Ferrer, Isabel Robles, Gaspar Jaén, Salvador Jàfer, Eduard Verger, Josep Piera i un llarg, molt llarg, etcètera, que hauria d’incloure també promocions més recents i noms com els de Begonya Pozo, Pau Sif, Alexandre Navarro i així successivament. Uns poetes que estan en contacte directe amb els seus companys de Catalunya i les Illes Balears i que prefiguren, en aventures compartides, la normalitat dels intercanvis i la circulació en doble sentit que s’imposa i cau pel seu propi pes, si pensem en termes racionals i de persones normals.

No soc gens versat en poesia, només un consumidor esporàdic. M’he acostat recentment a alguns poemaris, com ara Tavernàries, del malaguanyat Manel Marí, i m’ha semblat enjogassat i penetrant. A On els camins s’esborren, d’Anna Montero, i l’he trobat meravellós, ple de suggestions, idees i bellesa. A Alguna cosa, de Rubén Luzón, i he descobert una veu poètica intensa i de gran riquesa idiomàtica, a Vinces, de Vicent Alonso i he retrobat un poeta subtil i culte, amb un discurs subjacent complex. I fa poc no podia deixar Serena barca, de Maria Josep Escrivà, que em té fascinat.

Des de la meua experiència, doncs, em considere del tot justificat per a dir: llegiu poesia! Val la pena! Participeu del gran moment que viu la poesia a casa nostra.

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Autores

Etiquetas
stats