Recordava insistentment aquella frase derogatòria de Josep Pla a propòsit de la novel·la. Més o menys deia -això tenia registrat en la memòria- que llegir novel·les després d’arribats a una edat denota una certa limitació. Literalment, la frase era encara més contundent, n’estava convençut. Però no la podia situar amb precisió. Tal vegada la va dir en l’entrevista que li va fer Montserrat Roig el 1972? Recentment s’ha publicat una antologia d’aquells Retrats paral·lels (Edicions 62, 2019) i vaig buscar-la. Sí, Pla s’hi esbravava sobre la qüestió, però no deia exactament aquella frase que jo volia identificar. Li recomanava, a Montserrat Roig (l’autora de L’hora violeta, Ramona adéu o El temps de les cireres) que no n’escrivís: “Jo no li aconsellaria, a vostè, escriure novel·les; em dedicaria a fer moltes coses més. Viatges, paisatges i retrats. La novel·la, si no es fa bé, és fatal.” La idea era aquesta, si fa no fa, però no era la frase que buscava. Tanmateix, la relectura de l’entrevista em tornava la imatge d’un Pla amb idees i opinions obsessives, i una mica crepusculars, però sovint d’una agudesa esborronadora, d’una penetració desencantada d’allò més estimulant. És el que tot sovint passa amb Pla, que activa ressorts mentals.
De sobte se’m va fer la llum. Era complicat submergir-me en l’oceà dels 40 o 45 volums de l’Obra completa de Josep Pla en cerca de la frase en qüestió, però sortosament tinc a l’abast una obra molt útil, el Diccionari Pla de literatura, edició de Valentí Puig (Destino, 2000). Allà la trobaria. I, certament, allà estava, a l’entrada “Novel·la”. Devia ser aquesta: “Després de trenta-cinc anys, llegir novel·les és un símptoma de primarisme molt acusat.” I reblava el clau: “Escriure’n quan s’ha deixat d’ésser jove, sense donar la màxima ambició al treball, és una manifestació del mateix símptoma.” Però, és clar, Pla -partidari de la prosa no narrativa- no es carregava la novel·la per se, sinó una altra cosa, com es pot deduir d’una frase anterior: “Les novel·les, per a ésser bones, han d’ésser molt bones. No hi ha termes mitjans.” Aquestes manifestacions planianes es troben al volum 12 de l’OC (Notes disperses). Jo recordava, com apuntava més amunt, una cosa encara més forta, més o menys que per llegir novel·les després dels quaranta anys s’havia de ser idiota... Una pura rebentada. Pla era més matisat, com sap qualsevol lector de la seua obra, i darrere d’aquestes consideracions hi ha tota una visió bastant elaborada de la literatura. Ara bé, la idea de fons és així de taxativa i concloent: “Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans.” Caram, senyor Pla...
De teories sobre la novel·la n’hi ha moltes. Els teòrics de la literatura, els comparatistes, els mateixos autors, hi ha donat moltes voltes. Perquè és un gènere d’una ductilitat i una capacitat de renovació astoradores. Supera amb facilitat els seus límits, canvia de registre, és donada per morta, però retorna. La novel·la és tan variada i diversa com les teories que tracten de codificar-la, siguen les d’E.M. Forster (Aspectes de la novel·la), de Milan Kundera (L’art de la novel·la), de Lukács (Teoria de la novel·la), de Sartre (Què és la literatura?) o de qui siga, incloent autors tan suggeridors com Fredric Jameson o al·lusions de teòrics o estudiosos tan dispars com Leo Löwenthal o Georg Steiner... I un etcètera inacabable.
Reflexionava sobre aquestes qüestions, i els elements que caldria tindre presents, a la vista de tres mostres de novel·lística actual d’autors valencians. I no podia deixar de situar-les en perspectiva històrica. Sí: Ignot, de Manuel Baixauli (Periscopi, 2020), Serem Atlàntida, de Joan Benesiu (Periscopi, 2019) i L’esperit del temps, de Martí Domínguez (Proa, 2019) són artefactes literaris que s’adscriuen al camp de la novel·la, però que no s’ajusten ni de bon tros a la “idea” que s’havia fet d’aquest gènere l’escriptor de Palafrugell.
Tres artefactes literaris de gran potència, novel·les d’idees en les quals la ficció i l’acció mesurada, continguda, dominada, es trena amb un desplegament de recursos intel·lectuals extraordinari, per a proposar una reflexió densa sobre els dilemes de la creació -la solitud, el sentit, el reconeixement-, sobre la identitat personal, els fantasmes del passat i els simulacres del present, i sobre ciència i moral en una cruïlla decisiva de la història d’Europa, quan varen naufragar, potser de manera irreversible, les certeses de la nostra civilització...
Si les novel·les, per a ser bones han de ser molt bones, aquestes tres de Baixauli, Benesiu i Domínguez ho son. Impressionants i imprescindibles. Obres que desafien el pessimisme consagrat quant a les possibilitats de la nostra cultura i també la desconfiança o la negació pel que fa a la idea mateixa de progrés o perfeccionament cultural. Perquè marquen una certa culminació, un tombant, un esglaó de maduresa inèdita que era imprevisible fins fa poc.
La diversitat del gènere, la seua plasticitat, l’absència de límits estrictes, serien la característica més sobresortint de la novel·la. De la narrativa, per a ser més exactes. Del treball sobre l’experiència i la memòria, de la fabulació a partir de la vida pròpia i de la dels altres, de l’elaboració de mons imaginaris en els quals sempre s’hi trobarà un bocí de realitat, falsa, fictícia, però sovint extremadament autèntica. Mons imaginaris i mons reals enllaçats a través dels mil recursos que posa en acció l’escriptor de talent. I de vegades inserint-hi el joc espurnejant de les idees, del pensament i les teories, que han acompanyat, motivat i modulat el món del passat i el del present. Que son el filtre de les passions humanes, l’ingredient necessari, creatiu i enriquidor, però també -com bé sabem- malèfic del món i de la vida.
La darrera collita novel·lística en català es presenta plena, abundant i seductora. Conviuen les traduccions, les recuperacions d’obres clàssiques o oblidades i la producció pròpia. Obres, entre moltes altres, de Núria Cadenes (Guillem), de Sebastià Alzamora (Els reis del món), d’Eva Baltasar (Boulder), de Vicent Usó (No sabràs el teu nom), o de Rafa Gomar (Vidres en la moqueta). Una gran oferta per a un públic que s’ha de multiplicar. I que, n’estic segur, respon a l’estímul de la qualitat.
Obres com El monstre de la memòria de l’escriptor israelià Yishai Sarid (Club editor, 2020), traduïda per Roser Lluch, o Si aquest carrer fos meu de Stefanie Kremser (Edicions de 1984, 2020), traduïda per Marina Bornas, sol·liciten una atenció indubtable, que rescabala. La primera aprofundeix en clau de ficció en la relació problemàtica de l’Estat d’Israel amb un passat tan dolorós i difícil de tractar com l’Holocaust. La segona és una indagació personal captivadora, una obra profunda, aparentment fàcil, d’una escriptora arrelada a Barcelona que escriu en alemany, i que ha viscut altres vides i altres identitats. Un llibre fascinant. Però és una novel·la? Potser no, però tant se val.
Com apuntava, una collita esponerosa. I això que encara no han arribat les “novetats” de Sant Jordi i la Fira del Llibre. Prepareu-vos...
0