Allò públic i allò comú al debat sobre Benimaclet

En els diferents plantejaments i propostes que s'estan formulant sobre el PAI de Benimaclet es posen en joc una sèrie de qüestions ben rellevants per a la ciutat: quina necessitat de creixement urbà té València, el tipus de transició que establim amb l'horta o el model d'habitatge públic que establim en les àrees d'expansió de la ciutat. Conjuntament amb aquestes, cal repensar també com promovem i integrem les iniciatives comunitàries que ja existeixen a la zona. Sobre aquest extrem, estem assistint a un debat confús que tracta de restar valor a les experiències veïnals, amb la finalitat de criticar els plantejaments d'associacions i plataformes del barri. En aquestes línies ens proposem aportar una miqueta de llum sobre la discussió.

Alguns urbanistes han criticat els intents d'integrar experiències com els horts urbans impulsats per l'Associació de Veïns i Veïnes de Benimaclet o el Centre Social l'Horta en el futur planejament del PAI. Els horts urbans, defenen, suposarien una privatització del sol públic, ja que és un projecte adreçat sols a un grup de veïns i veïnes. D'acord amb la seua visió, cal apostar per equipaments públics dels quals es puga beneficiar tothom, com el proposat gran parc verd de Benimaclet. En aquestes consideracions s'amaga una falta de familiaritat preocupant amb la idea dels béns comuns o els recursos gestionats per la comunitat, com ho són les iniciatives veïnals desenvolupades a la zona. Aquest oblit desvirtua alguns dels articles que hem llegit els darrers dies en premsa.

Els béns comuns són aquells recursos gestionats directament per la mateixa comunitat. Emergeixen com una categoria diferenciada de l'àmbit privat i del públic, amb el qual sovint estan relacionats. Així, hi ha béns d'iniciativa plenament autogestionada, com són molts centres socials o solars convertits en espais culturals o agroecològics; i hi ha altres d'arrel públic-comunitària, on es troben centres cívics, casals joves o biblioteques que opten per fórmules de gestió cívica o participada pel veïnat. En tot cas, el fet important és que els béns comuns responen en la seua concepció contemporània a una sèrie de principis: són recursos universals, sostenibles, democràtics i inalienables. És a dir, es tracta de llocs als quals tota la ciutadania pot potencialment accedir i que a més posseeixen una marcada vocació pública. Qui s'atreviria a negar aquesta condició a experiències com el centre cultural 3 Forques al sud de la ciutat? Un equipament públic gestionat pel veïnat que actua com un excel·lent dinamitzador comunitari del seu entorn, on precisament hi ha una notòria carència d'inversions de l'administració pública.

Tornant al cas de Benimaclet, els horts urbans impulsats per l'associació veïnal o el centre social l'Horta -també amb el seu espai d'horts- s'ajusten a les característiques que defineixen els béns comuns. D'una banda, és cert que sols un nombre limitat de persones poden tindre la seua parcel·la allí. Tanmateix, el fet rellevant és que tot el veïnat de Benimaclet pot accedir a gaudir-ne d'una, sempre que es comprometa amb unes mínimes condicions de manteniment. D'una altra, el CSOA l'Horta acull moltíssimes activitats programades per un ampli ventall d'associacions del barri i la ciutat. A més, amb el pas dels anys, s'han format un bon grapat d'iniciatives col·lectives o grups de treball: un espai de boxa, altre d'assaig de grups de música, una biblioteca, etc. Ja voldrien una bona part dels equipaments públics tindre l'activitat que concentra aquest centre social. Sense cap mena de dubte en ambdós casos ens trobem amb iniciatives de gestió comunitària que compleixen una funció pública.

Precisament, diferents ciutats europees han intentat en els darrers anys tractar de protegir i reconéixer la funcionalitat pública dels béns comuns. A Anglaterra la Llei d'Actius de Valor Comunitari busca declarar el valor col·lectiu de determinats espais, terrenys o comerços, tractant de facilitar que siguen adquirits per associacions ciutadanes. Així mateix, és coneguda la Regulació de Bolonya per a la Cura i la Regeneració dels Comuns Urbans, que estableix pactes de cooperació entre l'administració local i el veïnat dels barris per a la dinamització d'espais urbans o equipaments en desús. Més a prop territorialment, Barcelona va promoure a 2017 el Programa de Patrimoni Ciutadà d'Ús i Gestió Comunitàries, que té com a finalitat impulsar i donar suport al tipus d'experiències mencionades en aquest article. A l'ordenança es pot llegir com la normativa “parteix de la lògica que allò públic (patrimoni municipal) pot esdevenir allò comú (patrimoni ciutadà) a través de noves maneres d’interacció i gestió compartida”.

Per tant, tractar d'oposar els recursos comunitaris als públics sembla un plantejament bastant anacrònic, si no directament interessat a atacar els posicionaments dels moviments veïnals. És més, aquesta lectura rema clarament a contracorrent de les normatives que diferents ciutats europees estan tractant d'articular. Ens sembla fonamental que la futura ordenació del PAI de Benimaclet, en cas finalment d'executar-se, partisca de les iniciatives comunitàries desenvolupades a la zona. Si ho pensem bé, no existeix cap oposició entre béns comuns i públics, sinó que més bé es poden entendre com un contínuum. L'aposta urbanística en l'ordenació de Benimaclet rau en com connectar i relacionar els espais urbans planejats amb les pràctiques col·lectives existents, una dinàmica que multiplicarà els usos d'uns i altres. Els espais comunitaris solen funcionar com a llocs vius que contribueixen a dinamitzar els espais urbans que els envolten. Alhora, les zones verdes o els parcs públics de segur augmentaran la difusió i el coneixement ciutadà dels horts urbans. Seguint al filòsof Amador Fernández-Savater, és moment de reivindicar les apropiacions i derives comunitàries d'allò públic, d'un àmbit públic en moviment, sense el qual “la defensa d'allò públic s'asseca per dintre”.

*Lluís Benlloch Calvo és sociòleg, soci de la cooperativa la Dula, dedicada a l'acció comunitària i la investigació social. Escriu habitualment sobre comuns urbans i pràctiques de gestió comunitària