Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Sánchez busca romper la unidad del PP para reformar la financiación autonómica
La Fiscalía pide la declaración del marido de la número tres de Ayuso y otro testigo
Opinión - Así se desmonta un bulo de Vox en directo. Por Raquel Ejerique

CV Opinión cintillo

Hispanitat

0

El 9 d'octubre, els valencians commemorem una fita fundacional: l'entrada a la ciutat de València de Jaume I el Conqueridor com a símbol originari de l'Antic Regne i la unitat política i cultural dels valencians. Aquest és el mateix sentit que a Noruega s'atorga a l'17 de maig, dia de la primera constitució nacional de 1814. La tradició democràtica posseeix una dilatada cultura política en els països europeus en commemorar dates clau per a la memòria fundacional. El 4 de maig és el dia nacional d'Holanda, en homenatge als caiguts en la lluita contra els invasors alemanys i l'alliberament del nazisme. França commemora el 14 de juliol la presa de la Bastilla, fi de la monarquia i festa del triomf de la Revolució contra l’absolutisme monàrquic. Els alemanys celebren el 3 d'octubre com a dia de la unitat nacional, i el 2 de juny els italians celebren la Festa de la República, commemorant el fi de monarquia dels Savoia, i també als Estats Units es commemora el 4 de juliol, dia de la independència. Totes aquestes commemoracions celebren l'origen, la unitat, l'alliberament.

La celebració de la Hispanitat té un caràcter ben diferent i per això representa una excepció en el context europeu en enaltir valors que més recorden el feudalisme de l'Antic Règim que no pas els d’una societat oberta, plural i democràtica: Déu, Pàtria, Rei. La seua persistència expressa fins a quin punt una part de la població espanyola segueix ancorada a aquests valors i, per tant, pateix de la més elemental cultura democràtica. En les últimes setmanes s'ha volgut reeditar el vell discurs imperial i cristianizador que tant i amb tant d'èxit va utilitzar el nacional-catolicisme durant la dictadura franquista. És un discurs que banalitza la colonització presentant-la com una aventura civilitzadora i cristianizadora, un argument imperialista contrari no sols a la realitat i al sentit comú, sinó també a la historiografia internacional. És una forma de fonamentalisme nacionalista identificable amb els valors de l'franquisme: Déu, Pàtria, Imperi. Un dels seus epígons és el recent intent d'homenatjar als que van lluitar pel feixisme internacional al costat de Hitler a la División Azul, però també l'existència fundacions que honoren la dictadura, els símbols d'exaltació de personatges franquistes, per part dels que neguen la massacre de republicans durant el franquisme, s'oposen a la memòria democràtica i pretenen derogar les lleis que l'emparen.

L'excepció democràtica espanyola fa que una part significativa de la població s'opose als valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat, més a prop del totalitarisme que de la tolerància. Es dóna la paradoxa que conviuen avui a casa nostra ciutadans amb una cultura política i uns valors republicans democràtics propis de l'món occidental del segle XXI, amb altres que segueixen estancats en l'absolutisme monàrquic i els valors de l'Antic Règim.

L'espectacle que ha ofert la societat espanyola amb homenatges de tota mena a l'franquisme i la manca de repulsa als seus crims provoca una desconcertant perplexitat i sorpresa en els ciutadans dels països europeus, on els valors democràtics estan per sobre de qualsevol argument. A Espanya, la transformació de l'Antic Règim va ser traumàtica al llarg de segle XIX, va tornar a ser-ho en els anys 1930 i, després de 40 anys de dictadura política i ideològica, aquells que  van dirigir l'anomenada “transició democràtica” (postfranquisme) no van eradicar anacronismes perniciosos i vergonyosament antidemocràtics com la reivindicació d'un enyorat passat imperial, l'ús polític de la religió i la manipulació emocional de la idea de pàtria. 

Molt ha canviat la societat espanyola des de la mort del dictador en 1975 i l'aprovació de la Constitució de 1978, però una part important de les elits, incloent-hi l'Església catòlica, encara sostenen valors i privilegis pre-democràtics. No ens equivoquem, ens queda molt per igualar-nos a Europa en cultura política i en moral democràtica. Aquesta Espanya que tant enyora un passat inventat i inabastable hauria d'iniciar ja una veritable transició, perquè avui en dia és un llast terrible per a la cultura democràtica espanyola i la seua imatge internacional.

Etiquetas
stats