Hispanitat

El 9 d'octubre, els valencians commemorem una fita fundacional: l'entrada a la ciutat de València de Jaume I el Conqueridor com a símbol originari de l'Antic Regne i la unitat política i cultural dels valencians. Aquest és el mateix sentit que a Noruega s'atorga a l'17 de maig, dia de la primera constitució nacional de 1814. La tradició democràtica posseeix una dilatada cultura política en els països europeus en commemorar dates clau per a la memòria fundacional. El 4 de maig és el dia nacional d'Holanda, en homenatge als caiguts en la lluita contra els invasors alemanys i l'alliberament del nazisme. França commemora el 14 de juliol la presa de la Bastilla, fi de la monarquia i festa del triomf de la Revolució contra l’absolutisme monàrquic. Els alemanys celebren el 3 d'octubre com a dia de la unitat nacional, i el 2 de juny els italians celebren la Festa de la República, commemorant el fi de monarquia dels Savoia, i també als Estats Units es commemora el 4 de juliol, dia de la independència. Totes aquestes commemoracions celebren l'origen, la unitat, l'alliberament.

La celebració de la Hispanitat té un caràcter ben diferent i per això representa una excepció en el context europeu en enaltir valors que més recorden el feudalisme de l'Antic Règim que no pas els d’una societat oberta, plural i democràtica: Déu, Pàtria, Rei. La seua persistència expressa fins a quin punt una part de la població espanyola segueix ancorada a aquests valors i, per tant, pateix de la més elemental cultura democràtica. En les últimes setmanes s'ha volgut reeditar el vell discurs imperial i cristianizador que tant i amb tant d'èxit va utilitzar el nacional-catolicisme durant la dictadura franquista. És un discurs que banalitza la colonització presentant-la com una aventura civilitzadora i cristianizadora, un argument imperialista contrari no sols a la realitat i al sentit comú, sinó també a la historiografia internacional. És una forma de fonamentalisme nacionalista identificable amb els valors de l'franquisme: Déu, Pàtria, Imperi. Un dels seus epígons és el recent intent d'homenatjar als que van lluitar pel feixisme internacional al costat de Hitler a la División Azul, però també l'existència fundacions que honoren la dictadura, els símbols d'exaltació de personatges franquistes, per part dels que neguen la massacre de republicans durant el franquisme, s'oposen a la memòria democràtica i pretenen derogar les lleis que l'emparen.

L'excepció democràtica espanyola fa que una part significativa de la població s'opose als valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat, més a prop del totalitarisme que de la tolerància. Es dóna la paradoxa que conviuen avui a casa nostra ciutadans amb una cultura política i uns valors republicans democràtics propis de l'món occidental del segle XXI, amb altres que segueixen estancats en l'absolutisme monàrquic i els valors de l'Antic Règim.

L'espectacle que ha ofert la societat espanyola amb homenatges de tota mena a l'franquisme i la manca de repulsa als seus crims provoca una desconcertant perplexitat i sorpresa en els ciutadans dels països europeus, on els valors democràtics estan per sobre de qualsevol argument. A Espanya, la transformació de l'Antic Règim va ser traumàtica al llarg de segle XIX, va tornar a ser-ho en els anys 1930 i, després de 40 anys de dictadura política i ideològica, aquells que  van dirigir l'anomenada “transició democràtica” (postfranquisme) no van eradicar anacronismes perniciosos i vergonyosament antidemocràtics com la reivindicació d'un enyorat passat imperial, l'ús polític de la religió i la manipulació emocional de la idea de pàtria. 

Molt ha canviat la societat espanyola des de la mort del dictador en 1975 i l'aprovació de la Constitució de 1978, però una part important de les elits, incloent-hi l'Església catòlica, encara sostenen valors i privilegis pre-democràtics. No ens equivoquem, ens queda molt per igualar-nos a Europa en cultura política i en moral democràtica. Aquesta Espanya que tant enyora un passat inventat i inabastable hauria d'iniciar ja una veritable transició, perquè avui en dia és un llast terrible per a la cultura democràtica espanyola i la seua imatge internacional.