Pensaments encadenats de pintores i poetes a apagades, nuclears i trumpistes

La ment és una cosa curiosa, una olor, una frase sentida en passar, o una ullada a un cartell t'inspira un pensament i este a un altre, i este a una curiositat, a una investigació, a un article d'opinió.

L'altre dia una amiga va fer un comentari de passada sobre les “sense barret” un grup de dones artistes i filòsofes de la generació del 27, que reivindicant la seua llibertat es negaven a portar barret pel carrer, sent insultades i fins i tot apedregades per això en els anys 20 i 30 del segle passat. Una de les artistes més representatives d'este grup va ser Maruja Mallo, editora i pintora, de la defunció de la qual s'ha complit 40 anys este mateix any i que està sent objecte d'una sèrie de reconeixements i retrospectives que reivindiquen un llegat massa temps enfosquit. Maruja Mallo, amb una important obra pròpia, és coneguda també per haver inspirat dos dels llibres de poesia més importants d'eixa generació. “Sobre els àngels” de Rafael Alberti i “El raig que no cessa” de Miguel Hernández, tots dos productes de la relació i crisi sentimental que els 2 poetes van mantindre amb la pintora.

Sempre que sent “el llamp que no cessa” se'm transmuta en la ment per “l'accident que no cessa”, és a dir, Txernòbil. Txernòbil és l'accident que no cessa perquè, com tots els materials nuclears, continuarà emetent radiacions molt perilloses durant centenars de milers d'anys, però particularment perquè fa unes setmanes un dron rus va explotar contra l'arc protector que impedia l'eixida dels materials radioactius obrint forats de desenes de metres quadrats de superfície. Este arc, pagat pels països europeus, cobria un primer sarcòfag erigit a tot córrer en els primers anys després de l'accident i que va començar a deteriorar-se ràpidament. Ara els isòtops radioactius estan eixint i la reparació requerida costarà desenes de milions d'euros. Uns fons que Ucraïna, empantanada en la guerra d'agressió de Rússia, no té. Este és un dels aspectes més nocius i moralment més reprovables de l'energia nuclear, que deixa a les generacions futures una herència enverinada pels beneficis d'uns pocs en el present.

I, parlant de Txernòbil, és interessant recordar que el desencadenant d'este accident, el 26 d'abril de 1986, va ser un experiment en el qual els tècnics de la central volien comprovar si en el cas d'una apagada general la inèrcia de la turbina podia proporcionar electricitat suficient per a alimentar el funcionament dels equips de la central.

En la nostra pròpia apagada general del 28 d'abril, quasi en l'aniversari d'esta catàstrofe, també s'està parlant molt d'inèrcia i de nuclears. PP i Vox han volgut vincular la causa de l'apagada amb la falta d'energia nuclear, que proporciona inèrcia a la xarxa i l'excés de solar i eòlica, que no la proporcionen, per a pressionar de cara a prolongar el funcionament de les nuclears. En realitat, tècnicament, l'eòlica i la solar podrien proporcionar inèrcia a la xarxa elèctrica, però REE no ho demanava, ni de fet, permetia.

En qualsevol cas, l'informe preliminar ENTSO-E (Xarxa europea de gestors de xarxes de transport d'electricitat) descarta que el motiu de l'apagada siga la falta d'inèrcia i, en canvi dona nova informació que pot ser preocupant per a les nuclears. En efecte, es diu que abans de l'apagada va haver-hi una desconnexió de centrals elèctriques en el sud-oest de la península amb una potència conjunta de 2200 MW. Esta és una potència considerable, i cal recordar que almenys part d'esta desconnexió va ocórrer en el node més pròxim a la central nuclear de Almaraz, amb diferència la central més potent d'eixa zona, encara que un dels seus reactors no estiguera en funcionament en eixe moment. També pot ser significatiu que en la mitja hora anterior es registraren oscil·lacions de potència en la xarxa europea, i que tres minuts abans de la primera desconnexió a Espanya, la central de Golfech, la nuclear francesa més pròxima a la frontera amb França es va desconnectar de la xarxa. En qualsevol cas, caldrà esperar a l'informe definitiu per a aclarir possibles responsabilitats, i el més segur és que es dega a una combinació de diverses causes.

En estos atacs a les renovables i defensa tancada de les nuclears han destacat Santiago Abascal i Isabel Díaz Ayuso, la qual cosa no és sorprenent, ja que tots dos estan en una dura carrera per demostrar qui és, a Espanya, el seguidor més acèrrim del trumpisme. I Trump ha fet, al costat de l'atac a la immigració i la imposició d'aranzels generalitzats a tots els països del món (bo, a quasi tots, a Rússia, per la qual cosa siga, no), de l'atac a les energies renovables i la defensa de les nuclears i els combustibles fòssils les seues principals banderes.

No obstant això, com en l'elecció del nou papa, el guanyador al més trumpista pot ser un tapat. En efecte, qui pot ser més ben seguidor de Trump que qui va per davant del líder? I eixe és indubtablement el president valencià, Carlos Mazón. Mazón va ser el primer a ficar en el seu govern a la ultradreta i continua secundant-se en ella i assumint tots els seus postulats d'inspiració trumpista. Trump ha tardat 3 mesos a autoritzar la mineria en els fons marins, mentre que Mazón va tardar molt menys en desprotegir la costa reduint a la meitat la franja costanera on no es poden construir hotels. Trump és un reconegut mentider i propagador de bulos, però siguem sincers, no li arriba a la sola de la sabata a Mazón a l'hora de canviar de versió. Trump ha esperat fins als 100 dies del seu mandat per a ordenar el pràctic desmantellament de la FEMA, l'agència federal per a la gestió d'emergències, mentre que Mazón va eliminar la Unitat Valenciana d'emergències a la setmana d'arribar al càrrec. Trump ha desmantellat parcialment la NOOA, la principal agència estatunidenca encarregada d'estudiar el canvi climàtic, i Mazón ha deixat fora del projecte de pressupostos, és a dir, ha eliminat del tot, l'Agència Valenciana de Canvi Climàtic.

I, per descomptat, Mazón està defensant l'energia nuclear i ha exigit al govern la prolongació del funcionament de Cofrents. De fet, em conten que este dilluns s'anirà a la central per a mostrar-los el seu suport. En vista del que s’ha vist, i donada la seua experiència en la gestió d'emergències, els recomane encaridament als tècnics de la central que no li deixen entrar a la sala de control. I si no hi ha més remei, que no li deixen tocar res ni se'ls ocórrega fer un simulacre d'emergència mentre estiga per allí.