Qui vigila els vigilants dels bous al carrer? Reforçar el paradigma

Els col·laboradors voluntaris retiraran del recinte els menors de 16 anys, i també els que evidencien falta de condicions per a intervindre en la festa per minusvalideses físiques o psíquiques, embriaguesa, intoxicació per drogues o qualsevol altra causa que disminuïsca la seua capacitat. Així mateix, vetlaran per evitar que es maltracten els caps de bestiar.

Correspondrà a l’organitzador o promotor de la festa assumir la responsabilitat que es derive de la presència en el recorregut, recinte o plaça dels col·laboradors voluntaris (…) sobretot, pel que fa al compliment de les funcions assignades a ells.

Reglament vigent de bous al carrer[1]. Article 39.

Que la llei designe la mateixa indústria d’explotació per a que s’aplique les normes de “benestar animal” és un vell recurs. La societat evoluciona, creix la consciència respecte al tracte que reben els altres animals per part de qui els explota i es presta atenció a formes d’abús que s’havien fet, des de que sorgiren i fins a eixe moment, de manera oberta i sense por. Qui realitza eixes pràctiques, però, ostenta la propietat dels animals i els vol precisament per a fer el que fa.

Qui cria animals per a la carn, els vol fer engreixar com més ràpid millor i amb el menor cost possible, i els vol fer matar. Qui caça vol gaudir de l’acte de matar amb tota classe d’armes, més enllà de les agonies i patiments dels animals. Qui els utilitza per a l’experimentació vol fer tota classe de proves i pràctiques que faran patir les víctimes, i es vol desfer d’elles quan l’experiment ha acabat. Qui s’aprofita dels animals en espectacles, vol que facen el seu paper més enllà del seu patiment… L’ús està per damunt dels animals, propietats desposseïdes de consideració i de drets, a diferència de qui les explota.

Front aquest xoc entre propietat i legitimitat, les persones que ens representen es rendeixen ràpidament davant la primera. Solen trobar genial que un reglament faça d’escut, pretext i disfressa de l’explotació, diferenciant el “patiment inevitable” d’aquell que es pot evitar. El “benestar animal” maquilla les pràctiques de la indústria, que sempre es defensarà dient que està sotmesa a eixes reglamentacions, presentades com a interventores i garantistes.

Durant el procés d’elaboració o de reforma de la reglamentació, la indústria manté la seua pressió. Un dels seus objectius principals és que el reglament la continue designant com a garant de l’aplicació de les normes de benestar animal, sotmesa en última instància a un sistema d’inspeccions mancat sempre de pressupost i mitjans, per a que brille per la seua absència.

Gary Francione ho explicava a Pluja sense trons[2], publicat el 1996. L’experimentació amb animals, per exemple, no es regulà als EUA fins a 1966, huitanta anys després de la primera llei britànica. Una reforma de 1970 donà lloc a l’Animal Welfare Act (AWA) que, a la seua vegada, ha conegut diverses reformes des d’aleshores. Les resistències de la indústria s’han centrat sempre en mantindre l’autoregulació i evitar controls externs efectius, perquè “no es pot regular ni el propòsit, ni el projecte, ni les directrius de l’experimentació”.

L’administració no ha d’“interferir en l’execució de la pròpia investigació o experimentació, ja que la determina el centre investigador”. Així, la llei imposa un “Comitè per a la cura dels animals” de cada centre d’investigació, i cada persona investigadora ha de presentar un informe per escrit on justifica els patiments dels animals víctimes dels seus experiments com a única alternativa viable, i on garanteix que eixe patiment tindrà la intensitat i durarà el temps estrictament necessari. El comitè acata l’informe i, d’aquesta manera, es garanteix el “benestar animal” als laboratoris nord-americans[3].

El nostre exemple més evident, per ocupar assíduament pàgines de diaris, és el del reglament de bous al carrer, amb la seua tasca impossible de rentar la cara del linxament de bous (i també matança de salvatges[4]) per diversió. L’espectacle deixa molt clar que parlem d’una “norma” que es promulga i reforma a mida dels explotadors, sense que importe fins a quin punt arriben a ser evidents les incongruències que recull[5] i arribant a revisar les mesures de maquillatge que els taurins veuen excessives[6].

Cal destacar l’afer de la declaració favorable[7], una eina política que el reglament posa a disposició dels ajuntaments que vulguen dir no als linxaments. Fou una poma enverinada del PP[8] per a que sempre jugara al seu favor, ja que poden, allà on no es concedisca la declaració, teatralitzar cínicament la seua defensa del món taurí, i allà on els governs del canvi miren cap altra banda, els deixen en evidència els davant les persones votants animalistes.

Aquesta última ha estat l’opció de la majoria de governs d’esquerra, a causa de la pressió del PSPV i, fins i tot, sense que aquesta calguera[9]. Els pactes de govern han portat a soterrar la signatura de la declaració favorable fent com que no passa res, com que no es té res a veure amb els bous al carrer[10]. Després, quan se’ls ha vist el llautó, han vingut pretextos tan patètics com que “la legislació estatal protegeix els bous”, que la normativa no permet negar una “llicència d’activitat” a un negoci legal o que la signatura de la declaració favorable és un “acte degut”.

La sentència de Godella, l’únic municipi on s’optà per no atorgar la declaració favorable[11], els ha deixat clarament en evidència. Es tracta, doncs, de la prova definitiva que el reglament no s’aplica si no és en benefici dels taurins: si fins i tot amaga l’instrument per a l’abolició, per obra i gràcia del PP, l’esquerra “sensible amb el patiment animal” fa com que no existeix o s’agafa a lectures negacionistes que són una autèntica presa de pèl.

Amb aquest context, i recordant Francione, podem fer una ullada a la figura dels col·laboradors que vigilen les bones condicions de les persones participants i eviten els maltractes als animals que estan linxant. Cal subratllar que aquest és un dels arguments estrella dels taurins: que hi ha un reglament que protegeix els animals i que qui garanteix la seua aplicació… Són ells. Arriben al punt d’erigir-se en autoritat definitiva sobre benestar animal, a afirmar que la seua mera presència el garanteix.

És a dir, que les evidències d’abusos i maltractaments exigeixen una actuació, i aquesta consisteix en fer un reglament que els prohibeix taxativament, però, des de l’ambigüitat de no definir que són els abusos i maltractaments i que permet interpretacions sempre favorables a l’explotació. Després, designa els responsables d’organitzar els linxaments com a responsables de vigilar i evitar els incompliments que es produïsquen. S’han de vigilar ells mateixos i s’han d’autolimitar, si no volen que l’autoritat d’un ajuntament que els signa les declaracions favorables i mira cap a altra banda, quan no els dóna un suport entusiasta, els suspenga els actes. O si no volen que intervinga una policia autonòmica mancada d’efectius i que mai suspendria aquests tipus d’actes[12].

Les evidència és que aquests vigilants, més que el que haurien de vigilar, vigilen la presència de càmeres sospitoses que puguen mostrar els seus incompliments i ocultacions. Òbviament no sabem de cap incompliment del reglament, i encara més pel que fa al maltractament dels animals, que no haja estat destapat per la premsa (poques vegades, perquè també sol ser “amiga”), que no haja estat fruit d’una denúncia a les xarxes socials (generalment, de taurins que no mesuren les conseqüències del que fan) o que no haja estat documentat per activistes animalistes.

Com passa sempre, només s’assabentem d’allò que els vigilants no poden evitar que s’assabentem. Els vigilants manquen de credibilitat, perquè estan per a protegir l’explotació, no per a “millorar-la”. Per tant, cal negar-li legitimitat al reglament de bous al carrer, que no té altra funció que la de reforçar el paradigma, i cal vigilar els vigilants. Aquesta és la funció de les persones animalistes que treballen per a aconseguir evidències del que passa realment als linxaments, quasi sempre amagant-se entre els participants i amb un gran risc per a elles.

———

[1] DECRETO 31/2015, de 6 de marzo, del Consell, por el que se aprueba el Reglamento de festejos taurinos tradicionales en la Comunidad Valenciana (bous al carrer) [2015/2176] ( DOGV 10/03/2015, nº 7,482)

[2] Francione, Gary, Lluvia sin truenos. LA IDEOLOGÍA del Movimiento por los Derechos Animales (1996), Punkwarriors (traducción al castellano no autorizada y edición de acceso libre), 2008,

[3] Lluvia sin truenos. Capítulo 4: r esultados del nuevo bienestarismo; punto dos: e l nuevo bienestarismo y campañas recientes; apartado 1: el decreto federal por el bienestar de los animales.

[4] Animalisme CAT, Jesús Frare, 13/11/2016, 800 salvatges 800 (animals que maten cada any als bous al carrer)

[5] Animalisme CAT, Jesús Frare, 03/06/2018, Línia de continuïtat: el nyap taurí

[6] Levante-EMV, E.D., 05/06/2018, Los veterinarios critican que se retrase a 2019 su inclusión en los “bous al carrer”

[7] Animalisme CAT, Jesús Frare, 12/07/2016, Potestats dels Ajuntaments per a decidir sobre la celebració de linxaments de bous al carrer,

[8] Jesús Frare, La via cap a l’abolició oberta pel PP. Animalisme CAT, 04/08/2016,

[9] Animalisme CAT, Jesús Frare, 20/01/2016,

[10] Facebook, Jesús Fraile, 23/06/2016, sobre el caso de Paiporta

[11] Diari La Veu, redacció, 20/06/2018, La justícia dóna la raó a Godella i avala la decisió de no autoritzar festejos

[12] El Temps, Moisés Pérez, 04/09/2017, El xotis dels Mossos valencians .