‘Se acabó’: la conversa feminista sobre la violència sexual arriba al teatre Flumen de València

Sovint es cataloga com a obra de teatre, conferència o successió de monòlegs, però no encaixa en una definició estàndard. És, i no és, una xarrada, una conversa, un cúmul d’experiències al voltant de les violències per les quals passen les dones. Però també una experiència viva, un procés d’obertura emocional, una catarsi per al públic. Tot això és, i no és, Se acabó, una acció teatral política d’Acción Comadres, el projecte que “porta a l’espai de la ficció el relat real sobre la violència, el cos, la por o el plaer”.

Capitanejat per la periodista Cristina Fallarás, l’acció teatral puja a l’escenari relats de dones basats en experiències reals, conscients que la ficció “tarda temps a fer fruit”. “Les dones prenem la paraula i ens narrem”, explica l’escriptora feminista en conversa amb elDiario.es. A vegades la conversa produeix plor i altres fins i tot ha produït alguna riallada, un riure nerviós o d’alliberament. L’acció, relata Fallaràs, és completament viva, en cada espai discorre per una sendera i aborda qüestions distintes: el plaer, el dolor, la por, l’economia, el riure, l’humor.

A València ho faran el pròxim 4 d’octubre, en el Teatre Flumen, i pujaran a l’escenari la periodista feminista Karmele Marchante, l’activista feminista, docent, filòloga i especialista en llenguatge inclusiu Teresa Meana, la periodista especialitzada en gènere Marisa Kohan i la mateixa Fallaràs. La conversa triada versa sobre la violència masclista i sexual, en una acció iniciada fa tres anys, arran del moviment Me Too.

“Es tracta de narrar experiències personals per a posar en comú a una cosa que no està narrada”, descriu l’autora, que conta que les dones que hi assisteixen com a públic de seguida s’atreveixen a contar les seues pròpies experiències. “És sorprenent: som dones posant els nostres testimoniatges damunt l’escenari”, expressa. Al començament, la reacció pot ser d’estupor, fins i tot de por, però prompte el públic s’obri a la participació. “És una catarsi d’allò més bèstia. Intentem restar-li el dramatisme que té, en la mesura en què totes ens hi veiem reflectides”, apunta. Una vegada s’aconsegueix l’espai, aquest s’ocupa. I ja llavors és difícil capgirar.