Amuntegament, fam, i robatori de bebés: així va ser la repressió contra les preses polítiques del franquisme

Amuntegament, fam, tortures, robatori de bebés... La repressió franquista contra les dones va tindre un component específic de gènere que la historiografia ha analitzat en profunditat en el cas de la postguerra en el territori valencià. Les historiadores Ana Aga, Melanina Ibáñez i Vicenta Botxí, tres de les expertes més grans en gènere i repressió franquista, han explicat en un debat organitzat per l’Aula d’Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València com van ser tractades les “roges” en les dues presons femenines de la capital del Túria durant la postguerra franquista. 

L’agrupació universitària, segons van anunciar durant el debat, ha tramitat una sol·licitud a l’Ajuntament de València i a la Generalitat, perquè se senyalitze el Convent de Santa Clara com a lloc de la memòria, igual que es va fer fa poc amb la presó provincial de dones, que hui dia acull el col·legi públic 9 d’Octubre, al carrer de la Democràcia, número 32, del barri de la Petxina de València. 

La catedràtica d’història contemporània Ana Aga ha destacat que en els últims anys s’ha avançat molt en la investigació sobre la resistència carcerària de les dones a la dictadura des d’una perspectiva de gènere, “totalment necessària per a poder aconseguir anàlisi més complexa de la història del franquisme i de la repressió”. Aquestes dones “van patir una repressió per ser culpables d’atemptar contra l’ordre moral, que és sempre un ordre de gènere, que havia establit el règim com a model hegemònic”. Així doncs, les dones empresonades i represaliades van patir un “doble procés de repressió” en tant que roges per militància pròpia i com a mullers o mares de rojos.

La presó provincial de dones i el Convent de Santa Clara es van convertir, igual que la resta de les presons per a dones, en “espais de repressió de castic i de reconducció moral”. La investigadora Melanina Ibáñez ha explicat que, malgrat els avanços en la investigació historiogràfica en aquest camp, “com sempre queden buits i noves i suggeridores línies de treball”. 

Les dones represàlies en la postguerra conformaven un “grup heterogeni amb un nexe comú molt ampli i molt vague”: la vinculació amb els derrotats de la Guerra Civil. Hi hagué des de dones amb rellevància política, simples votants o afiliades a formacions d’esquerra i fins i tot preses sense cap perfil polític. “Totes elles són conegudes com a roges: un estereotip pejoratiu i perdurable, un estigma”, defensa Ibáñez. 

La dictadura “sobredimensionava matisos relacionats amb immoralitat d’aquestes dones”, especialment en el cas de les milicianes. La documentació que han pogut rescatar les investigadores “fa referència a un aspecte moral que, a més de reprovable, és punible”, explica. Ibáñez distingeix dos nivells d’acusacions: per actuacions pròpies i per “relacions de parentiu o sexoafectives amb homes” (haver sigut dona de roig). 

Les represaliades van patir “castics específics no relacionats amb la pràctica judicial”, que només s’han pogut rastrejar a través de fonts orals o de documentació dispersa i fragmentada. En molts casos van ser obligades a fer faenes domèstiques en espais públics, com netejar edificis, llavar roba de soldats o agranar places i carrers. A més de la rapada dels cabells o de l’oli de ricí. La investigadora també destaca els “abusos sexuals” que van patir, uns “castics especialment significatius per atacar directament i brutalment la seua sexualitat”. 

La historiadora Vicenta Botxí assenyala que a l’abril del 1939, poc després de l’ocupació per les tropes franquistes de la ciutat de València, la presó provincial de dones “estava totalment saturada”. Amb una capacitat per a no més d’un centenar de recluses, la presó tenia 1.500 presoneres polítiques. 

“Les presoneres estaven sotmeses a una disciplina dura i a condicions de vida deplorables, dormien en corredors, en la capella o en l’ull de l’escala”, conta Botxí, que destaca la tràgica situació de les mares internades amb els seus fills “en condicions infrahumanes”. “Es va estendre la tuberculosi i les xinxes per tota la presó”, afig.

En el Convent de Santa Clara, en funcionament fins a l’abril del 1942, les religioses caputxines s’encarregaven de la custòdia de les presoneres, a qui “s’imposava el nacionalcatolicisme a través del castic”. A diferència dels presoners, les dones en les presons “no eren aptes per a la redempció de penes amb el treball”. La historiadora destaca la falta de mesures higièniques i la fam. 

“Les presons de dones eren llocs amb xiquets i espais de supervivència que les diferenciava de les presons masculines”, explica Botxí, que destaca aquest fet com un “aspecte específic de la repressió sobre les dones” que augmentava la capacitat de domini del règim penitenciari sobre les presoneres. 

“La pitjor sort era tindre un fill a la presó, els xiquets emmalaltien i fins i tot el metge de la presó assenyalava la urgència de traslladar a l’exterior els xiquets malalts perquè reberen tractament”, assenyala Botxí. A més, recorda la historiadora, “va ser una pràctica habitual la desaparició de fills de les recluses en el moment del part o en els moments posteriors”.