Arquitecte i diputat socialista: els fils sobre la història dels edificis capdavanters de València que han triomfat en Twitter

El diputat socialista de les Corts Valencianes David Calvo (València, 1982) era un dels pocs candidats en les llistes electorals que no tenia xarxes socials. Durant el primer confinament per la crisi sanitària de la pandèmia de la COVID-19 es va obrir un compte en Twitter i ara els fils que escriu cada diumenge sobre edificis capdavanters de València han triomfat entre els usuaris. “Per contar la història dels edificis cal estar disposats a escoltar-los i saber què hi ha darrere seu”, diu per telèfon a aquest diari. 

El diputat autonòmic, que es defineix com un “arquitecte que temporalment fa política”, confessa el seu cansament que el cap i casal se l’identifique amb la Ciutat de les Arts i les Ciències, el megalòman (i ruïnós) projecte pilotat per l’arquitecte Santiago Calatrava. 

“La bona arquitectura, que està lligada amb la funció, sempre té un perquè, per això soc molt crític amb la Ciutat de les Arts i les Ciències”, explica Calvo. “Si és per a ser el teló de fons d’un book o d’un anunci, sí que és bona arquitectura, perquè està subjecta a la funció, però és que la funció era que fora una ciutat de la ciència i la tecnologia”, afig. Encara que reconeix que és una “batalla que està perduda”.

Per aportar el seu granet d’arena, l’arquitecte i diputat s’ha centrat en diversos edificis de la ciutat i els seus voltants, com la seu de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, la Universitat Laboral de Xest, l’Espai Verd, el Col·legi Alemany o La Pagoda. 

“Una manera de viatjar sense eixir de la ciutat és fer aquest viatge d’examinar edificis d’arquitectura contemporània”, defensa Calvo. “Està generant un hàbit genial, que la gent llija la història cada diumenge i comprenga l’emplaçament i l’orientació de l’edifici”, afig.

“Ara”, recorda l’arquitecte, “estem amb l’arquitectura bioclimàtica i no hi ha exercici més sostenible que orientar bé un edifici. En els 60 i 70, quan no hi havia mecanismes més complexos per a edificis bioclimàtics, s’agarraven al material més barat que hi havia: el sol i l’orientació”. 

Calvo es nodreix per als seus fils dels manuals de la carrera –va estudiar arquitectura en la Universitat Politècnica de València–, de la seua pròpia biblioteca i de fotos antigues que circulen en la xarxa.

Després de l’èxit dels seus fils dels diumenges, rep cada vegada més peticions d’usuaris perquè analitze nous edificis. “Encara que m’he centrat en els anys 60, 70 i 80, hi ha exemples d’arquitectura contemporània que m’interessen. El Veles e Vents em sembla un edifici exquisit”, destaca el diputat socialista. 

Quins seran els pròxims fils? Encara que Calvo va improvisant les seues noves aportacions, apunta la Finca Roja: “És un exemple d’arquitectura dels anys 30 brutal”. “Els edificis parlen si saps la història que hi ha darrere”, adverteix.