“Arribar a un càrrec públic serveix perquè la gent s’adone que les persones transsexuals no som extraterrestres”

“Si algun xiquet que està veient-me té por i sent que no el voldran, que sàpia que trobarà el seu lloc, que complirà el seu somni i Javi i jo escriurem històries perquè se senta inspirat”. El discurs, en boca de Javier Calvo, va tardar minuts a convertir-se en viral. El codirector de La Llamada recollia amb la resta de l’equip el premi Feroz a la millor pel·lícula de comèdia i va aprofitar els focus per a fer un discurs emotiu reivindicant el dret de les persones homosexuals a ser tractades com a persones. Un al·legat a la visibilització de la diversitat que va ser compartit i aplaudit a l’instant.

A penes dotze hores després, a la sala de juntes de l’ajuntament de Paiporta (València), un altre jove, encara que amb menys públic a la sala, pronunciava un altre discurs emotiu en què defensava el dret a la diversitat. Guillem Montoro, de 22 anys, serà a partir de dijous el primer home transsexual visible a accedir a una regidoria a l’Estat espanyol. “Com a persona trans, ara tinc l’oportunitat de portar el col·lectiu trans a un lloc de representació publica en la política valenciana, on la meua veu siga escoltada i posada en valor”. “Ningú no ha d’imposar qui ets”, subratllava en una vegada i una altra.

Tècnic en Atenció Sociosanitària, Tècnic Superior de Promoció d’Igualtat de Gènere, activista LGTBI i assessor en l’elaboració de la Llei trans valenciana, va concórrer a les eleccions municipals passades en les llistes de Compromís. Dues dimissions després en la Regidoria de Transparència han propiciat el seu aterratge en la gestió de la corporació local. El jove va estar meditant si fer pública la seua condició pels comentaris i les agressions que podria suscitar i finalment va fer el pas: “El que no s’anomena no existeix. I la realitat és que les persones trans formem part de la societat”, ha explicat en la seua presentació, acompanyat del director general d’Igualtat en la Diversitat, José de Lamo, i de l’alcaldessa de Paiporta, Isabel Martín. “La resistència trans està ací”, hi ha assenyalat el jove.

La casualitat ha volgut que siga en aqueix mateix consistori en què una edil del PP publicara fa mesos uns quants missatges discriminatoris en xarxes socials contra Cassandra Vera quan va ser jutjada en l’Audiència Nacional per acudits de Carrero Blanco. Guillem, a partir de dijous, quan haurà de treballar en el mateix lloc, li ofereix la mà: “No passa res, aquesta persona pensa d’aquesta manera, però jo estic ací. No passa res perquè penses que jo sóc menys, que veges les persones trans com algú de qui poder mofar-se... No passa res. Jo ja estic ací, estic on estàs tu i som iguals”.

Guillem és conscient de l’expectació mediàtica de la seua presa de possessió i espera que algun dia deixe de ser notícia que una persona transsexual arribe a un lloc de responsabilitat. “És una mica aclaparador en realitat, però crec que fa falta perquè la gent s’adone que les persones trans existim i no som extraterrestres, ni res per l’estil”, bromeja després de la roda de premsa.

“No hi ha gaires referents transsexuals”, apunta el regidor. “No hi ha referents joves visibles que s’apoderen, que diguen estem ací, existim, tenim una carrera, la gent ens dóna suport i estem en el dia a dia. Crec –que visibilitzar-se– és necessari per a la gent que al seu dia a dia no coneix cap persona trans. Serveix per a llevar els estigmes”, insisteix.

El jove fa uns quants anys que treballa amb menors en la Fundació Daniela, on exerceix una tasca de voluntariat. “Cal que els menors que no coneixen ningú com ells troben un grup, una representació de persones normals, com ells, que compartisquen les seues vivències i es coneguen per a afavorir la nostra vida”, assenyala.

Els xiquets i xiquetes són, a més, els més vulnerables als atacs trànsfobs. A Espanya s’estima que almenys un 23% dels menors transsexuals han intentat suïcidar-se i els adolescents que pateixen assetjament per la seua identitat sexual són inenarrables. Les aules poden ser un infern. Per això Guillem insisteix en la importància de treballar amb els menors, tant amb els i les joves transsexuals perquè no es vegen discriminats, com amb la resta dels adolescents perquè no siguen una màquina d’odiar.

Els experts apunten que l’esforç més gran en educació per a la no-discriminació ha de fer-se des de xiquets, des de les aules. Educar en la diversitat com a millor recepta. Es pot educar una persona perquè no siga trànsfoba? “Educar perquè algú no siga alguna cosa-fob és impossible. Vivim en una societat que ens marca, una societat patriarcal, masclista, en què tot el que se n’ix de la norma estarà estereotipat, criticat, discriminat...”, lamenta. No obstant això, es mostra lleugerament optimista: “En l’àmbit de la diversitat sexual cal tenir clar que des de xiquets, des d’Infantil, cal educar en la diversitat, que hi ha molts tipus de família i no sols d’home i dona; que hi ha molts tipus de cossos, moltes formes de ser home i de ser dona, i que no passa res, perquè totes estan bé i cada persona pot ser com decidisca ser”.

Saben els mitjans parlar de transsexualitat?

Al marge de la família i l’escola, els mitjans de comunicació exercim com a agents socialitzadors i no hem de defugir la responsabilitat a l’hora descriure les diferents realitats. Sabem els mitjans parlar amb i de les persones trans?

“No és tant saber com voler, interessar-se per oferir la informació d’una manera correcta”, apunta Guillem. “La Federació estatal –FELGTB– remarca constantment la importància del llenguatge, de com parlem quan fem notícies. No és el mateix dir ‘un transsexual’ que ‘una persona transsexual’, és més un adjectiu que no un substantiu. No som només transsexuals, som persones i una de les nostres característiques és aqueixa”, explica.

El jove considera que una gran part de la societat és trànsfoba per desconeixement. “Com que no hi ha persones que siguen visibles i, si no es dóna el cas que tens una persona trans en el teu entorn pròxim, no ho coneixes”. La imatge que un dibuixa és l’estereotip que es repeteix incansable: l’estrambòtic, la marginal, el disfressat, la festa. “És el que sents i veus en la TV. I què s’hi veu? La transsexualitat associada a la nit, a les drogues, La Veneno i poc més. Associem ser trans a una cosa negativa, estigmatitzant, una cosa que fa vergonya”, critica l’activista.

La discriminació quotidiana

A pesar que a la Comunitat Valenciana, amb l’aprovació de la Llei d’identitat de gènere, la transsexualitat deixa de ser tractada com una malaltia, per a la resta de l’Estat –tret de les autonomies amb norma pròpia–, la norma estatal encara obliga a informes mèdics que acrediten “disfòria de gènere”, per exemple, per a sol·licitar el canvi en la documentació. “La modificació de la llei del 2007 permetria que molta gent poguera canviar els seus papers a l’inici del trànsit o quan elles volgueren per a poder tenir una documentació d’acord amb la seua identitat. Jo fa dues setmanes vaig rebre la notificació que se m’havia acceptat el canvi i ja tenia aquest aspecte. Fa dos anys que explique qui sóc quan vaig a qualsevol lloc, en el banc, quan faig una matrícula per a qualsevol cosa... Tota l’estona”, lamenta Guillem. En el terreny laboral, són el col·lectiu amb més taxa de desocupació; en el sanitari “hi ha molt de desconeixement sobre com tractar les persones trans, a més que l’atenció no és tan específica com ens agradaria que fóra. Necessitem molts avenços”, conclou.

Entre l’odissea en els tràmits administratius i les agressions físiques i verbals hi ha tot un espectre discriminatori que pateixen les persones transsexuals en la seua vida diària. “Una vegada vaig anar al lavabo en una estació d’autobusos, al principi del meu tractament hormonal, quan no tenia l’aspecte tan canviat”, relata Guillem. “Vaig entrar al bany d’homes i un em va dir: ‘Açò és el lavabo d’homes’ i vaig haver d’eixir-me’n. Em vaig ficar al de dones i, en eixir, una dona em va mirar amb cara de ‘què fa aquest ací’. A partir d’ací vas evitant els llocs públics fins que el teu aspecte no és visible per als altres perquè et fa fins i tot por pel que et puguen fer”, assenyala.

La qüestió de la genitalitat és una altra d’aquelles en què la ignorància trau la seua cara costat cruel. “Parlar dels genitals és el gran tabú de les persones trans. No necessitem una genitalitat concreta per a ser homes o dones. No passa res si ets home amb vagina o dona amb penis. Els genitals no et defineixen”, addueix Montoro.

El feminisme trans

L’activista explica que la transfòbia afecta de diferent manera en funció del sexe, el gènere i l’aparença visible de la persona, en la manera com la resta la perceben: “Es dóna a més l’estigma del gènere, creure que una dona trans està perdent els privilegis que socialment se li atribueixen com a home perquè se la percep d’aqueixa manera... Que un home heterosexual –percebut– perda els seus privilegis per a ser una dona és com xocant, com si ser una dona fora una cosa denigrant, vergonyosa”.

“I al contrari, a mi no se’m qüestiona tant perquè sóc un home i la gent em percep d’una manera normativa, no em veu estrambòtic, em veu com el que conceben com un home. Si veieren una dona trans... Les crítiques haurien estat més grans”, assenyala.

Pel que fa a la reticència d’alguns sectors feministes d’incloure les dones trans en la lluita, Guillem considera que han de ser-hi partícips perquè són dones. “Conec persones feministes que rebutgen les persones trans. Ho respecte, però no ho compartisc. Encara que a tots ens hagen educat en una cultura masclista i siguem masclistes i no ho vulguem reconéixer, l’important és desconstruir-nos; davant d’aquelles coses que portem interioritzades en la nostra manera de ser, actuar i parlar. No hi ha millor manera que incloure les dones trans en la lluita feminista, perquè també són dones i tenen molt per aportar-hi”, justifica el regidor.