Tres anys del Botànic: mig centenar de lleis per a recuperar l’Estat del benestar

El Govern valencià ha centrat els esforços durant aquests tres anys des que va canviar el signe polític amb el Pacte del Botànic entre el PSPV-PSOE, Compromís i Podem, a recuperar drets socials i reforçar els puntals de l’Estat del benestar, atenent la sanitat, l’educació i els serveis socials.

Actualment, segons el registre de les Corts Valencianes, hi ha més de 60 lleis aprovades durant aquesta legislatura. Baixen a 50 si restem els decrets de derogació i les de pressupostos. D’aquestes, la majoria descansen en sanitat i serveis socials, amb una atenció especial també a les mesures de regeneració democràtica i transparència, encara que no sempre procedeixen dels departaments homònims –moltes parteixen de les Corts–.

En Sanitat, amb Carmen Montón al capdavant primerament i Ana Barceló com a successora recent, la faena dels tres anys es va centrar a retornar el dret d’atenció a totes les persones. D’una banda, amb el Decret de sanitat universal, que el Govern va tardar poc a impugnar, encara que una ordre va permetre aplicar-lo en la pràctica; de l’altra, amb la reversió de l’hospital d’Alzira, que ha marcat el camí per a la recuperació dels hospitals privatitzats. En aquesta línia, el Consell ha anat decretant l’eliminació del copagament farmacològic per als col·lectius més vulnerables i reconeix el dret a una mort digna de les persones.

Aquesta Conselleria ha col·laborat també en iniciatives del departament d’Igualtat i Polítiques Inclusives que dirigeix Mónica Oltra. La cartera de la vicepresidenta del Govern autonòmic s’ha dedicat a la reincorporació al sistema dels col·lectius exclosos –o dels que estaven a punt de ser oblidats– i a desenvolupar lleis contra la discriminació –la llei LGTBi o la Llei trans, entre altres, que reconeixen el dret a la identitat i l’expressió de gènere–. Pel que fa al primer punt, la clau rau en la nova renda valenciana d’inclusió, que unifica totes les ajudes i simplifica els tràmits per a les persones dels estrats més vulnerables.

Buscant que l’acció pública siga més efectiva, s’ha dissenyat el nou model de serveis socials, amb una estructura semblant a la del servei públic de salut, amb zones bàsiques, àrees i departaments que articularan sobre el territori els recursos de l’atenció primària, l’atenció de caràcter específic i l’atenció secundària o residencial. La reformulació del sistema de valoració de dependència va ser de les primeres mesures que va adoptar el departament d’Oltra. Amb l’augment d’avaluadors per a “desembossar” el sistema col·lapsat, són més de 66.000 les persones incorporades al sistema de dependència i, segons les dades de la Conselleria, la llista d’espera es va reduir a la meitat al març.

Seguint la línia de recuperació de drets, la Conselleria d’Habitatge va impulsar la Llei sobre la funció social de l’habitatge, que prohibeix els desnonaments, i les Corts la iniciativa per a pal·liar la pobresa energètica. En Infraestructures i Obres Públiques, les altres dues potes de la Conselleria de Maria José Salvador, no s’ha avançat massa, amb la falta de finançament autonòmic com a obstacle principal.

En Educació, amb Vicent Marzà al capdavant, s’han fet esforços importants per a fomentar el valencià a les aules, que han generat alarma en l’oposició, que ha arribat als recursos judicials. La paralització del Decret de plurilingüisme va portar l’executiu a passar la pilota a les Corts, que han dissenyat entre PSPV, Compromís i Podem un model de programes per percentatges a partir de mínims de valencià, castellà i anglés.

L’eliminació dels barracons i de Ciegsa, l’empresa pública que els gestiona, costa més del que s’havia previst, com ha reconegut l’executiu diverses vegades. No obstant això, s’ha posat en marxa el Pla Edificant que preveu la implicació dels ajuntaments i les diputacions en la construcció de centres escolars, s’ha estés la gratuïtat de les escoles infantils de 2 a 3 anys i es va posar en marxa Xarxa Llibres per a estendre la gratuïtat dels llibres de text.

Entre les normes més esperades hi havia la de recuperació del servei públic de radiotelevisió que, si bé va tardar bona cosa, va donar origen a la creació de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació i a l’inici de les emissions d’À Punt Mèdia.

Transparència, sense fer massa soroll, ha creat una sèrie de normatives en favor del que diu el seu nom. La Llei de comptes oberts permet accedir als moviments de l’executiu autonòmic, mentre que la de responsabilitat social exigeix una sèrie de compromisos –mediambientals i envers els drets dels treballadors– a l’hora d’accedir a contractes públics.

Sobre transparència i regeneració democràtica, encara que no partint de la Conselleria, s’ha elaborat via parlamentària la Llei d’incompatibilitats de càrrecs públics i la de publicitat institucional, que prohibeix subvencionar els mitjans de comunicació amb anuncis de prostitució. El departament de Manuel Alcaraz també ha reformulat el mapa de la cooperació, fet malbé arran del cas Blasco, que inclou també els reptes de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides.

Sobre regeneració democràtica i recuperació de la memòria històrica, el departament de Justícia va aprovar la Llei de memòria democràtica, que busca la reparació de les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió franquista.

El Botànic també s’ha posat les piles amb el feminisme, aprovant una llei per a la paritat en tots els organismes estatutaris i, sobretot, amb el pacte valencià contra la violència masclista, que equipara les víctimes amb les del terrorisme. A més, els menors seran considerats víctimes directes de la violència i es provocarà que l’agressor abandone la llar, no les agredides.

Les topades del Govern central

Governar amb colors diferents dels d’un Govern central monocrom havia de tindre una sèrie de dificultats que potser al Palau de la Generalitat no s’esperaven. D’una banda, sent la més important per volum de recursos, la reforma del sistema de finançament. Tres anys bregant per un model, buscant acords amb altres comunitats autònomes, creant comissions d’experts que analitzaren el dèficit financer valencià, perquè en els últims dies de Mariano Rajoy en la Moncloa es donara carpetada a l’assumpte apel·lant a un acord entre PP i PSOE.

Amb la reclamació de les inversions en els pressupostos generals de l’Estat –clarament insuficients per al que correspon als valencians– va ocórrer una cosa semblant: Hisenda –llavors n’era ministre Cristóbal Montoro– es va fer la desentesa, igual que Foment –Íñigo de la Serna– que va oblidar bregar pel Corredor Mediterrani davant Brussel·les. Pedro Sánchez segueix la línia de Rajoy en aquests punts; ni finançament nou, ni pressupostos nous.

Però potser la topada més repetida entre administracions ha sigut en el Tribunal Constitucional, una instància a què acudia periòdicament l’executiu central presidit per Mariano Rajoy quan el valencià aprovava alguna llei social –sanitat universal, habitatge digne, pobresa energètica– amb l’excusa de la invasió de competències. Va anul·lar també les tres normes que deixaven algun rastre de dret civil propi.

Les potes que coixegen

El Consell ha deixat de banda o s’ha ennuegat amb una sèrie de qüestions, entre les quals destaquen la reforma d’algunes estructures culturals i la cerca d’un nou sistema productiu i model econòmic. El context no hi ajudava massa, amb un executiu central gravant l’IVA cultural, amb un interés escàs a fomentar res relacionat amb la lectura i amb un model ideològic –també en el terreny econòmic– totalment contrari al del Botànic.

En Cultura, la Llei de mecenatge està pendent d’aprovació i el Palau de les Arts s’ha encarrilat cap a un nou model de funcionament, no sense superar una crisi creada per la dimissió de l’intendent heretat del PP, Davide Livermore. La creació d’un director econòmic i un altre d’artístic, mitjançant la convocatòria d’un concurs, és la via escollida.

D’altra banda, el buidatge de les Diputacions, pretensió dels tres partits del Botànic, tampoc no porta el ritme que es volia. Segons va avançar el president en l’últim ple, intentarà ressuscitar la Llei de coordinació d’administracions, perquè després del segon escàndol de Divalterra –antiga Imelsa– quede la mínima oportunitat per a ficar-hi la mà. Unes altres que arribaran tard seran la Llei de comarcalització i l’electoral, ajornades de moment, i que quatre formacions porten en el seu programa. De l’Auditoria Ciutadana poc s’ha sabut des que es va plasmar en el Pacte del Botànic.

Al Govern de progrés també se li ha fet bola tocar alguns lobbies, com el dels envasos i la gestió de residus. Les disputes sobre l’SDDR (el sistema de devolució i retorn d’envasos) dins de la Conselleria de Medi Ambient i amb els gestors de grans superfícies comercials –que no volien assumir el cost i implementar-ho– van acabar amb l’eixida del secretari autonòmic Julià Àlvaro i, amb ell, es va deixar de parlar d’aquestes sigles.

Una altra pedra va ser la taxa turística, una proposta de Podem a què Compromís donava suport i la negociació de la qual va fer trontollar l’acord de legislatura. Finalment, tampoc no es va implantar aquest impost per a forans que pretenia reduir les externalitats negatives del turisme, que assumeixen els veïns. En aquesta matèria, el departament de Francesc Colomer ha optat per lluitar contra els lloguers irregulars i l’intrusisme, encoratjat per la patronal. La protecció dels drets dels treballadors –com les Kellys– ha vingut per iniciatives parlamentàries de Podem.

Creació d’agències

En aquests tres anys de Govern del Botànic s’han creat tres agències dependents de Presidència i una altra sorgida directament de les Corts. Les primeres són la d’Emergències, que coordina el 112 i la policia autonòmica; la de Turisme, que ha buscat un model més “hospitalari” per als visitants, i la d’Innovació. Per la seua part, l’Agència Antifrau, que té capacitat de previndre i detectar les males pràctiques, ha començat a funcionar després d’algun conflicte amb la Conselleria de Transparència, per a delimitar protocols similars.

A proposta de Podem, es va aprovar la creació d’una agència contra el canvi climàtic, que encara no s’ha engegat.