Com parlar-li al teu veí

Mai m'havien interessat especialment els gossos. No els havia prestat atenció. Però de sobte m'he convertit en una d'eixes persones que saluden els gossos abans que els seus amos. Ara em sorprenc observant-los i preguntant-me com interpreten el món.

Pense en com decideixen si poden confiar en nosaltres. No ens demanen el nom, ni lligen la nostra carta de motivació. Observen com ens movem, la velocitat amb què ens acostem a ells, el to de veu. Oloren coses de nosaltres que ni tan sols sabem que estem revelant. Potser detecten la por, l'excitació o recorden que l'última persona que es va acostar d'aquella manera els va tractar bé.

De vegades, un tros de llonganissa ajuda. Un gos no necessita massa per sentir curiositat per tu. Només necessita raons per pensar que acostar-se no el posarà en perill.

Nosaltres no som tan diferents, encara que ens agrade pensar que les nostres decisions són més racionals. Quan arribem a una ciutat desconeguda, entrem en un bar o seiem en una plaça, estem constantment interpretant senyals. Qui és d'ací? Qui em pot ajudar? Qui em pot fer mal? Puc seure? Puc participar? Les respostes no depenen només del que tenim davant dels ulls, sinó també del que hem viscut abans. El mateix gest pot semblar amable o amenaçador segons quines experiències arrossega qui el rep. La confiança depén dels prejudicis que hem acumulat i de les oportunitats que hem tingut de qüestionar-los.

Estos dies estic a Trenčín, una ciutat eslovaca que enguany és Capital Europea de la Cultura. Ha triat la curiositat com a fil conductor d'un programa que, més enllà d'organitzar espectacles, busca transformar els espais públics i les relacions entre els habitants. Amb l'equip local hem preparat unes jornades per explorar com es genera confiança, des de la primera trobada entre desconeguts fins a la capacitat dels veïns d'organitzar-se i influir en les decisions de les institucions.

La pregunta em sembla oportuna en un moment estrany en què molts estem profundament enfadats per com va el món i, alhora, extraordinàriament convençuts de tindre la raó absoluta. Desconfiem dels polítics, dels mitjans, de les institucions i, cada vegada més, de les persones que pensen diferent de nosaltres. No només discrepem de les seues idees. Sovint sospitem de les seues intencions. Ens costa imaginar que algú puga arribar a conclusions diferents de les nostres sense ser ignorant o tindre mala fe.

I, tanmateix, hem de continuar vivint junts. No podem triar tots els nostres veïns. Almenys, aquells que no volem autosegregar-nos de la vida en comú a través d'una assegurança mèdica o una urbanització privada. Tampoc podem dictar, afortunadament, qui ocupa el banc del costat, qui porta els fills a la mateixa escola que nosaltres o amb qui compartim una plaça. I això, que de vegades pot semblar un malson, és una de les grans virtuts de la ciutat. En una societat on seleccionem què consumim, què llegim i amb qui ens relacionem, l'espai públic continua sent un dels pocs llocs on ens trobem amb persones que no hem triat.

Però compartir espai no significa necessàriament relacionar-se. Una plaça pot estar plena de gent i buida de trobades. Un parc pot ser preciós i fer que determinades persones no se senten benvingudes. Un mercat, en canvi, pot generar converses entre desconeguts sense que ningú les haja programades. Una taula compartida o algú que ens fa lloc en un banc poden ser suficients per començar a veure d'una altra manera una persona que fins aleshores no coneixíem.

Tampoc hauríem d'idealitzar les trobades. No totes són agradables, ni totes generen confiança. Hi ha persones que tenen motius de sobra per desconfiar, i no tothom pot acostar-se a un desconegut amb la mateixa tranquil·litat. Les nostres vivències condicionen les nostres percepcions. Precisament per això, construir llocs on ens puguem relacionar en condicions de respecte i seguretat és una qüestió d'equitat, i no només de disseny urbà.

Una trobada casual pot convertir-se en reconeixement. Les trobades repetides poden generar familiaritat. I la familiaritat, amb temps i reciprocitat, pot convertir-se en confiança. Però no és un procés automàtic. Necessitem motius per tornar, oportunitats per fer coses junts i la possibilitat de discrepar sense que la relació es trenque.

Amb les institucions ocorre una cosa semblant. La confiança no es pot exigir ni anunciar en un pla estratègic. S'ha de guanyar complint compromisos, compartint decisions, demostrant que escoltar els altres pot canviar el resultat. I això inclou les persones enfadades. Una democràcia funcional no és aquella on ningú protesta, sinó aquella on podem discrepar sense renunciar a continuar construint coses junts.

Potser el llegat més important d'una Capital Europea de la Cultura no siga un edifici nou, una exposició memorable o una plaça renovada. Potser siga que persones que no es coneixien ara col·laboren, guanyant capacitat d'organitzar-se o que un ajuntament haja aprés a treballar d'una altra manera. Els projectes s'acaben, els pressupostos s'esgoten i els responsables polítics canvien. Les relacions i les capacitats que hem construït poden continuar.

Torne als gossos. Fa uns anys hauria passat pel costat d'un sense parar-li massa atenció. Ara m'ature, observe com em mira i intente entendre si té ganes d'acostar-se. No he descobert cap gran veritat sobre els animals, però sí alguna cosa sobre mi: les nostres percepcions poden canviar molt més del que imaginem quan ens donem l'oportunitat de viure experiències diferents.

Potser també podem revisar algunes de les certeses que tenim sobre els nostres veïns, especialment sobre aquells que pensen molt diferent de nosaltres. No es tracta d'estar tots d'acord, ni de deixar d'estar enfadats per les coses que pensem que van malament. Es tracta de no perdre la curiositat per entendre els altres i la capacitat de compartir un món que mai serà exactament com voldríem.

En temps de desconfiança, potser una de les responsabilitats més importants de les nostres ciutats siga crear llocs on la curiositat tinga prou espai per a convertir-se en confiança. Perquè, al remat, xarrar amb el teu veí no és només una qüestió de trobar les paraules adequades, sinó de tindre les ganes i els llocs per fer-ho. Fins i tot quan estem convençuts que no tenim massa a afegir.