La crònica de la pesta a València: confinaments, tancaments i dos religiosos testimonis de la pandèmia en el segle XVII

L’investigador mèdic, teòleg i dominic Francesc Gavaldà (València, 1618-1686) va deixar anotades les seues vivències sobre l’epidèmia de pesta que va assolar la capital del Regne de València entre el 1647 i el 1648: el tancament de la ciutat, les processons que multiplicaven la transmissió i els carros que recollien pels carrers de la ciutat “els cossos que per les finestres despenjaven, enrotllats alguns en un llençol i altres sense res”. 

Vicent Josep Escartí, catedràtic de literatura medieval i moderna de la Universitat de València, ha traduït al valencià el text memorialístic de Gavaldà i un altre escrit més breu del frare caputxí Pau d’Alacant (1612-1664), editats per la Institució Alfons el Magnànim. “Ens aporta una visió històrica i crida l’atenció, especialment en el cas de Gavaldà, que la societat, malgrat els segles que han passat, reacciona amb la mateixa por, amb la presència de gent que nega l’existència de la pesta”, diu per telèfon Vicent Josep Escartí. 

L’escriptor es va dedicar a la traducció durant el primer confinament de març i abril de l’any passat: “Era curiós que a mesura que avançava amb el llibre, la nostra societat també avançava i els comportaments eren semblants”. Gavaldà, el llibre original del qual està disponible en línia a la Biblioteca Valenciana, narra els estralls demogràfics, així com els tremends efectes psicològics, que l’altíssima mortalitat de la pesta van causar a València, però també la fugida “en desbandada” dels nobles, que van expandir així la pesta per altres zones del regne, com Castelló o Oriola (“igual que els que s’anaven durant la pandèmia a la costa”, apunta Escartí). Part de la població també es va assentar en l’horta, refugiats en barraques improvisades. 

L’onada de pesta que afecta València des d’octubre del 1647 fins a la primavera del 1648 va ser l’epidèmia més gran que havia patit fins llavors la ciutat (quasi mig segle abans la pesta havia arrasat Xàtiva). L’onada es va expandir després a Barcelona i a altres territoris de la Corona d’Aragó. A València, la pesta es va introduir provinent del nord d’Àfrica (Gavaldà apunta a un vaixell d’Alger, on també hi havia un brot de pesta). Al juny es van observar les primeres morts de pesta a Russafa i a l’agost la malaltia afectava tota la ciutat. 

La primera reacció va ser la penitència, pel fet d’interpretar que tot era un castic diví. Les processons, tal com adverteix Gavaldà, es van convertir en un caldo de contagi fenomenal. “Vaig notar que amb les processons de més assistència, l’endemà apareixien molts ferits per la malaltia”, escriu Gavaldà. Malgrat la concepció religiosa de la pesta, els responsables de la corporació que dirigia la ciutat van prendre mesures d’inspiració científica per enfrontar-se a l’epidèmia. “Hi ha una voluntat científica, hi apliquen els remeis que poden, com purificar l’aire cremant espècies o plantes aromàtiques, augmentant la higiene i evitant els aliments fets malbé”, explica Escartí. 

També es van tancar totes les entrades de la ciutat llevat de les del Real, els Serrans, Quart i Sant Vicent, que van quedar amb un control d’accés i amb la vigilància reforçada. No es permetia l’entrada a cap persona de fora de la ciutat si no mostrava un document amb el registre de les zones per on havia passat. Alguns aconseguien colar-se: “Tots ho sentíem, però tots callàvem”, lamenta Gavaldà en les seues memòries de la pesta. El tancament de la ciutat va comportar problemes de proveïment que es van suplir per la solidaritat d’altres poblacions valencianes. “En aquell moment hi havia menys població i era més fàcil controlar l’entrada i l’eixida a València”, afirma Escartí. 

El dominic també va investigar les dades estadístiques en els registres de les parròquies per determinar la mortalitat que va patir la ciutat. En la carta de Pau d’Alacant, un text més breu que aporta les hagiografies dels religiosos morts durant l’epidèmia, el caputxí explica la principal prioritat dels ordes religiosos que es van bolcar en l’assistència als empestats. “La primera preocupació fonamental era aconseguir que el malalt es confessara abans de la mort i que la seua ànima arribara al cel després d’haver rebut el perdó”, diu Escartí. El cas de Pau d’Alacant recorda, segons el seu traductor, els sanitaris que “desgraciadament davant aquesta pandèmia han donat la vida”.

El traductor i autor de la introducció enquadra tots dos textos en la literatura memorialística: “Té el valor del document, Gavaldà narra els esdeveniments en primera persona, perquè els va viure en primera línia, va estar a l’hospital de Troia assistint els malalts”. “Té molt de valor per al lector del segle XXI, perquè mostra com es van enfrontar a l’epidèmia i van aconseguir eixir-ne, com nosaltres esperem fer-ho ara”, conclou Escartí.