La justícia militar condemna a dos mesos de presó una soldada que no va avisar de la seua baixa per una “anomalia psíquica greu”

Dos mesos i un dia de presó. És la pena que ha confirmat la Sala del Militar del Tribunal Suprem (TS) per a una exsoldada de l’Exèrcit de Terra que no va avisar de la seua baixa per depressió als seus superiors. La dona, destinada en la Unitat de Serveis de l’aquarterament Daoiz y Velarde de Paterna (València) presentava una simptomatologia depressiva, amb “sentiment de descoratjament, falta d’iniciativa, apatia i aïllament social”, segons un informe del Departament de Psiquiatria i Salut Mental de l’Hospital Central de la Defensa Gómez Ulla de Madrid.

La soldada estava de baixa temporal des del 13 de març de 2019, però, durant cinc mesos, no es va posar en contacte amb els serveis sanitaris de la seua unitat per regularitzar la situació ni va presentar la documentació de confirmació de la baixa mèdica. Els intents de localització van ser “infructuosos”, segons l’apartat de fets provats de la sentència.

La condemnada, en la seua declaració davant el Tribunal Militar Territorial Primer, va manifestar a preguntes de la fiscalia togada que no va renovar la baixa “perquè tenia una depressió”, encara que al·legava que en la seua unitat “ja ho sabien” i que “el metge tenia el seu número de telèfon”. No obstant això, va reconéixer que “en el seu estat no atenia cap telefonada”. Fins a l’1 d’octubre de 2019, segons va declarar a preguntes de la seua defensa, havia presentat les baixes mèdiques. No obstant això, “va començar a estar pitjor” i només comptava amb el seu germà, també malalt, per a ajudar-la. “Sentia soledat”, no tenia confiança en si mateixa i “només volia estar estirada en el sofà”. Fins i tot demanava el menjar a domicili perquè “no eixia gens”.

El comandant de la unitat va declarar que la soldada havia de renovar la baixa, però que, a pesar que li ho van dir diverses vegades i li van enviar dos burofaxos, la condemnada mai va contestar ni va remetre la documentació mèdica. També va assegurar que desconeixia els patiments psicològics de l’exsoldada.

La dona va romandre “fora de tot control militar” i les gestions del jutjat instructor per a localitzar-la amb vista a la seua compareixença van resultar en va. El 14 de febrer de 2020, després de cinc mesos il·localitzable, l’instructor va dictar una interlocutòria en què acordava la detenció de la soldada llavors. Tres dies més tard, agents de la Unitat Orgànica de la Policia Judicial de la Comandància de la Guàrdia Civil de València van arrestar la dona, que va quedar en llibertat provisional.

La soldada va cessar en la seua destinació i no té faena. També va declarar que va tindre problemes durant quatre mesos per a cobrar la pensió “per la paperassa”, unes dificultats solucionades finalment per un assistent social. “No tenia forces per a res i tant li era cobrar com no”, indica la sentència. La capitana metge psiquiatra del Cos Militar de Sanitat, encarregada de l’informe sobre l’estat de la soldada, va ratificar que la dona només tenia anul·lades parcialment les facultats cognitives, per la qual cosa “era conscient que estava actuant malament”.

Delicte d’abandó de destinació

La defensa de la dona va recórrer en cassació contra la sentència del 7 d’abril de 2022 del Tribunal Militar Primer que la va condemnar a dos mesos i un dia de presó com a autora d’un delicte d’abandó de destinació. El seu lletrat al·legava que la dona no va poder complir la seua obligació militar perquè patia una “anomalia psíquica qualificada de greu”. No obstant això, el ministeri fiscal contraposava que la soldada “patia un trastorn que no anul·lava de manera total la seua capacitat d’entendre i obrar”.

La secció primera de la Sala del Militar del TS ha desestimat el recurs de la dona, confirmant així el delicte d’abandó de destinació i la pena de dos mesos i un dia de presó, sense exigència de responsabilitat civil. La sentència precisa que l’autorització d’una baixa per malaltia “no suspén la relació jurídica que vincula la militar amb les Forces Armades” ni la “dispensa del compliment dels deures de disponibilitat i localització, amb sotmetiment al control dels comandaments”.

“No pot pretendre’s que siga el mateix interessat qui decidisca unilateralment que la seua llicència haja de ser prorrogada, i prolongue la seua absència sense disposar d’aquesta pròrroga i sense efectuar cap comprovació sobre si aquesta se li ha concedit”, conclou la sentència de l’alt tribunal.