Una jutgessa de Castelló eleva una qüestió prejudicial a la UE per a establir el llindar d’usura de l’interés de les targetes ‘revolving’

Els paràmetres poc clars del Tribunal Suprem (TS) per a determinar si els interessos tan elevats de les targetes revolving poden ser usura han portat una jutgessa de Castelló a elevar una petició de decisió prejudicial accelerada al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), “atesa la incidència i la urgència en el context actual del mercat financer del crèdit al consum”. 

Una usuària va demandar el Banc Cetelem perquè es declarara nul el contracte d’una targeta de crèdit revolving que fixava el pagament d’interessos superiors al 20%. Les targetes revolving són una modalitat en què totes les compres o disposicions d’efectiu que es fan queden ajornades automàticament, per bé que amb la contrapartida del cobrament d’uns interessos altíssims.

La titular del Jutjat de Primera Instància número 4 de Castelló ha plantejat la qüestió prejudicial pel fet de constatar la disparitat de criteris dels jutjats que tramiten aquesta mena de demandes en relació a la taxa anual equivalent (TAE) a partir de la qual es considera que es tracta d’usura. La jurisprudència del TS es limita a establir la limitació de la TAE del crèdit al consum “d’una manera indeterminada o ambigua”, sense fixar un criteri “objectiu, clar i precís” sobre els paràmetres que han de tindre’s en compte per comparar si l’interés concret de l’operació jutjada és notablement superior a l’interés normal dels diners.

Així doncs, mentre que el Jutjat de Primera Instància número 13 de Bilbao no considera usurària una TAE del 22,95%, el Jutjat de Primera Instància número 5 de Valdemoro va declarar usurari un interés remuneratori del 24,5%. Un altre jutjat, el de Primera Instància número 1 de la Corunya, va abaixar l’interés remuneratori al 19,23% perquè el considerava usura. “Hui a Espanya cada jutjat o audiència provincial fixen discrecionalment el límit de la TAE”, diu la sentència. 

La magistrada planteja al TJUE si resulta contrària al principi de seguretat jurídica per al funcionament correcte del mercat interior europeu del crèdit al consum la limitació de la TAE que pot imposar-se, amb caràcter general, al consumidor en un contracte de crèdit al consum amb la finalitat de lluitar contra la usura, “declarada pel Tribunal Suprem espanyol, amb base en uns paràmetres no objectius i precisos, sinó per mera referència aproximativa, de manera que se’n deixe a la discrecionalitat de cada òrgan jurisdiccional nacional la determinació concreta” per a la resolució de cada litigi plantejat. 

Un contracte amb “lletra il·legible”

La demandant sol·licitava la nul·litat del contracte per a una targeta revolving amb el Banc Cetelem, amb un tipus d’interés del 23,14%, pel fet de ser una “clàusula contrària a les exigències de la bona fe”, amb una condició “abusiva i desproporcionada” i amb “falta de transparència”. Les condicions, segons la demanda, estaven redactades de “manera farragosa” i amb una “quantitat d’informació aclaparadora” que va impedir a la usuària entendre les conseqüències jurídiques i econòmiques de l’ús d’una targeta revolving. A més, estaven redactades amb una “lletra il·legible”. 

La demanda remarca que l’interés remuneratori ascendia al 23,14%, mentre que l’interés de les targetes de crèdit estava al voltant d’un 20% en la data de la contractació i l’interés dels diners era del 4%. 

El Banc Cetelem, de la seua banda, arguïa que s’havien respectat els preceptes legals i recordava que el contracte es va signar el 2011, any en què la mitjana dels interessos en les targetes de crèdit era d’un màxim del 23,51% TAE i un mínim del 20,38%. “Per tant”, concloïa, “la TAE aplicada a partir d’aquest any del 23,14% no ha de considerar-se notablement superior”. 

La qüestió prejudicial plantejada per la jutgessa és una opció que qualsevol òrgan jurisdiccional està facultat a presentar davant el TJUE per determinar la interpretació d’una norma del dret de la Unió Europea si ho considera necessari per a resoldre un litigi. La sentència és ferma i no s’hi pot recórrer en contra.