Les armes contra les lletres: “Els militars van assumir el nucli de la repressió contra els periodistes republicans

Juan Antonio Ríos Carratalá, catedràtic de literatura espanyola de la Universitat d’Alacant, ha tombat la truita amb el seu últim llibre: Las armas contra las letras. Los consejos de guerra de periodistas y escritores (1939-1945), editat per Renacimiento. El títol al·ludeix, irremeiablement i al revés, a la clàssica obra Las armas y las letras. Literatura y Guerra Civil (1936-1939) de l’escriptor Andrés Trapiello. Si bé és conegut el paper armat de la literatura durant la Guerra Civil, menys celebre és la repressió franquista contra els periodistes republicans durant la postguerra.

L’estudi de Ríos Carratalá (Alacant, 1958), basat fonamentalment en els sumaris custodiats en l’Arxiu de Defensa de Madrid, traça les biografies de més d’una vintena de periodistes i escriptors enfrontats en la postguerra a camps de concentració, presons, consells de guerra, afusellaments en alguns casos i a un llarg oblit posterior durant tota la dictadura i més enllà. “El llibre busca una reivindicació del col·lectiu sense ocultar les seues limitacions i contradiccions, perquè les víctimes no sempre són herois”, explica l’autor en aquesta entrevista amb elDiario.es.

En les microhistòries que componen l’obra desfilen periodistes com el llibertari Eduardo de Guzmán, miraculós supervivent de camps i presons, o el comunista Manuel Navarro Ballesteros, executat l’1 de maig de 1940 en les tàpies del cementeri de l’Almudena de Madrid. També altres casos més desconeguts com els dels periodistes esportius Ricardo Ruiz Ferry i José Manuel Fernández Gómez, entre molts altres.

A més, Juan Antonio Ríos Carratalá destaca el paper de Manuel Martínez Gargallo, “antic home de lletres vinculat amb diversos dels processats”, al capdavant del Jutjat Militar de Premsa. “Els militars van assumir el nucli fonamental de la repressió dels periodistes i de qualsevol altre col·lectiu relacionat amb els republicans”, recorda l’autor.

En l’epíleg afirma que la repressió franquista “va resultar especialment cruel per als periodistes i els homes de lletres, inclosos els partidaris dels revoltats contra la II República amb una trajectòria en la premsa que va aplanar el camí del colp d’estat”. Per què va resultar especialment cruel?

Les sentències contra ‘la gent de ploma’ sovint subratllen l’especial responsabilitat d’aquests processats, perquè els vencedors consideraven que havien pervertit, amb les seues publicacions, el poble espanyol i que, una vegada iniciada la guerra, eren també responsables de la resistència antifeixista per haver-la encoratjada des de la premsa. El relat oficial considera que el poble espanyol mai hauria secundat per la seua pròpia iniciativa la República i equipara, en aquest sentit, els periodistes i escriptors amb els líders polítics del Front Popular.

Quants consells de guerra contra periodistes ha rastrejat i en quins arxius?

La trilogia abastarà uns cent casos de periodistes i escriptors processats, però és probable que amb el temps acaben apareixent-ne més. Cal tindre en compte que el nombre de periodistes professionals amb dedicació exclusiva era reduït, però hi havia nombrosos col·laboradors en la premsa que, al mateix temps, eren funcionaris, advocats, empleats, militars... L’elaboració del llistat complet és complexa i estarà subjecta a revisió. El nucli de la documentació utilitzada es troba en l’Arxiu General i Històric de Defensa, de Madrid, però també he rastrejat en arxius militars de Sevilla i Barcelona.

Com funcionava el Jutjat Militar de Premsa? Qui el componia?

Només va estar en funcionament durant els primers mesos de la repressió, un any aproximadament, i estava especialitzat en el processament dels periodistes, encara que molts d’aquests van acabar sent processats per altres jutjats militars. Simultàniament, hi havia jutjats especialitzats en militars, funcionaris i fins i tot porters, perquè es pretenia rendibilitzar tan bé com siga possible la informació peculiar de cada col·lectiu.

El de la premsa estava localitzat en la plaça de Callao, 4, que era la seu de les agrupacions professionals de la premsa republicana. Allí, els instructors al comandament del jutge Manuel Martínez Gargallo –antic home de lletres i vinculat amb diversos dels processats– disposaven d’una àmplia documentació per a dur a terme els processaments.

Quin paper va fer en la repressió?

El paper va ser important pel seu grau d’especialització i també per la seua duresa, com demostren els casos dels executats Javier Bueno i Manuel Navarro Ballesteros.

I el Cos Jurídic de l’Exèrcit d’Ocupació?

La jurisdicció civil pràcticament va desaparéixer durant la postguerra i la militar va hegemonitzar la tasca relacionada amb la repressió mobilitzant jutges civils com el mateix Manuel Martínez Gargallo. La plantilla del cos va augmentar espectacularment i, a vegades, van recórrer a oficials que ni tan sols tenien els requisits establits per la legislació franquista. El paper exercit va ser hegemònic, perquè els militars van assumir el nucli fonamental de la repressió dels periodistes i de qualsevol altre col·lectiu relacionat amb els republicans.

Creu que els periodistes represaliats han sigut prou reivindicats?

La major part han quedat en l’oblit, perquè, entre altres motius, és difícil l’accés a la seua obra. El llibre busca una reivindicació del col·lectiu sense ocultar les seues limitacions i contradiccions, perquè les víctimes no sempre són herois. L’important és que, al final de la trilogia, tinguem una idea total de la repressió exercida contra els que, amb més o menys encert, en el fonamental van exercir el seu dret a la llibertat d’expressió.

Quines conseqüències van patir professionalment els supervivents?

Hi ha de tot. Molts van patir una ‘mort civil’ en eixir de la presó, amb casos veritablement dramàtics d’alcoholisme o depressió, i altres van aconseguir tirar avant amb els recursos més variats. Les novel·les de quiosc compten amb bastants autors represaliats, però també n’hi ha d’altres que treballaven de ‘negres’ o en tasques en què pogueren passar desapercebuts. Fins i tot alguns d’ells van gaudir d’una situació d’estabilitat a partir dels anys seixanta, però amb el compromís de mantindre un silenci absolut sobre què havia passat durant la postguerra.

També explica el cas de Ricardo Ruiz Ferry i de José Manuel Fernández Gómez, potser més desconeguts. Què van fer aquests dos periodistes esportius per a acabar així?

Col·laborar en la premsa republicana. Era prou que es donara aquesta circumstància per a ser processat amb independència de l’escrit i de la seua temàtica. Per això fins i tot els periodistes esportius que, a més, tenien una militància política, van ser processats.

El títol del seu llibre al·ludeix irremeiablement a Las armas y las letras d’Andrés Trapiello. Quina és la diferència entre Las armas y las letras i Las armas contra las letras?

El llibre de Trapiello acaba on comença el meu. Durant la guerra encara es pot parlar d’una relació entre les armes i les lletres, però, a partir d’abril del 1939, les armes dels vencedors actuen d’una manera despietada contra les lletres, almenys les republicanes. D’altra banda, l’obra de Trapiello busca una àmplia síntesi, amb la possibilitat d’especulació corresponent, mentre que la meua és un treball de microhistòria apegat a una documentació sempre present. Aquesta metodologia diferent és la base de la meua matisació de conceptes com el de ‘la tercera Espanya’, la concreció de la qual resulta difícil de veure en aquells sumaríssims d’urgència.

S’ha reeditat molt l’obra de Manuel Chaves Nogales en els últims anys. Per què creu que no s’ha fet en el cas de molts dels periodistes de qui parla en Las armas contra las letras?

La qualitat literària de Manuel Chaves Nogales és inqüestionable i destaca entre els seus col·legues, però crec que forma part d’una generació de periodistes en què hi ha altres figures dignes de ser editades perquè resulten accessibles. Renacimiento, l’editorial en què col·labore, va fent una faena interessant en aquest sentit, igual que diferents editorials menudes. N’hi hauria prou de recordar el cas de Luisa Carnés per a pensar que Manuel Chaves Nogales no va ser una illa solitària en un oceà.