Rosa Garrote (Víctimes del Metro de València): “La comissió parlamentària del 2016 va canviar la veritat oficial sobre l’accident”

Rosa Garrote va perdre la germana bessona, Maica, en l’accident de metro que el 3 de juliol de 2006 va causar la mort a 43 persones i ferides a 47 més en descarrilar un comboi de Metrovalencia entre les estacions de plaça d’Espanya i Jesús. Entre els ferits hi havia també la neboda, Violeta, que va sobreviure al sinistre. Rosa és presidenta de l’Associació de Víctimes (AVM3J), una entitat de la qual també formen part les seues germanes Mila i Beatriz, aquesta última portaveu de l’entitat durant uns quants anys.

Dimarts passat, la jutgessa Nieves Molina dictava un acte d’obertura de judici oral; malgrat que encara es desconeix la data de celebració del judici, com es van sentir?

Ens sentim molt contents i satisfets al cap de tant de temps, perquè s’hi establiran les responsabilitats dels directius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV), que coneixien els problemes de la línia, tenien la capacitat per a decidir les mesures que calia adoptar i no ho van fer. Tenen responsabilitat pel que fa als 43 morts i, finalment, seuran en el banc dels acusats. És un moment molt dolç.

Més enllà dels qui van perdre la vida o es van veure afectats directament o indirectament pel sinistre, de qui se’n recorda en aquests moments?

De la jutgessa Nieves Molina, que es va entossudir a limitar la investigació a la velocitat del comboi; de Marisa Gracia, exgerent d’FGV, com a màxima responsable de l’empresa pública; i dels polítics, pel comportament que van tindre després de l’accident, ja que en cap moment es van preguntar què havia passat. De totes aquestes persones que han allargat tant tot aquest procés i ens han fet patir sense cap necessitat.

I com definiria breument dues persones, Francisco Camps i Juan Cotino, que van tindre responsabilitat en la gestió posterior al succés?

Com a responsables d’una gestió indigna.

I quan parlem de la jutgessa, Nieves Molina...

Si no és per la insistència de la Fiscalia i de les ordres de l’Audiència Provincial, que va obligar Molina a reobrir el cas fins a tres vegades, ens hauríem quedat amb l’arxivament del 2008. És inconcebible aquest interés de tancar la instrucció tan ràpidament, sense interessar-se per l’estat de les vies, del vagó, per què es va arribar a aqueixa velocitat, si va ser conseqüència d’alguna fallada... És inexplicable i només ella sap per què va actuar d’aquesta manera, per què va censurar la instrucció si nosaltres només demanàvem que s’investigara i no es limitara res. Entre els uns i els altres ens han fet patir tants anys...

La lluita mantinguda per l’associació de víctimes ha evitat que el que va passar el 3 de juliol de 2006 haja caigut en l’oblit.

Sense la nostra tenacitat, la via política s’hauria tancat el 2006, amb la comissió d’investigació impulsada pel PP, i la judicial el 2008 amb el primer arxivament de la causa, unes conclusions que en tots dos casos coincidien i atorgaven tota la responsabilitat al conductor i a la velocitat. Ningú no es va qüestionar res i vam ser els únics que hi vam insistir. En aquests tretze anys se’ns ha causat un patiment innecessari per un comportament poc digne i poc humà dels polítics i poc professional de la magistrada.

En tota aquesta travessia, s’han sentit solos?

Al principi sí, però a mesura que apareixia més informació i es coneixen dades noves, vam començar a sentir el suport social. Aquells primers anys de lluita vam sentir frustració, perquè intentaves comunicar i conscienciar la gent, però sense èxit. Ens concentràvem tots els mesos, cada dia 3 –no érem més de 100 o 150 persones– i no teníem cap repercussió. La societat havia passat pàgina massa fàcilment; tots hem d’aprendre d’aquesta experiència per no tornar a convertir-nos en una societat adormida que es creu tot allò que li diuen. Hem d’estar alerta com a societat.

Amb el canvi de Govern es va posar en marxa una altra comissió d’investigació, aquesta vegada molt més exhaustiva.

Abans de les eleccions va haver-hi un compromís per part de tots els partits d’assumir les nostres reivindicacions, un compromís que es va plasmar en la nova comissió en les Corts Valencianes. Durant més de sis mesos va eixir a la llum molta informació i moltes dades que no es coneixien fins llavors. Les conclusions d’aquesta investigació parlamentària van ratificar el que nosaltres denunciàvem, que hi havia hagut una mala gestió abans i després de l’accident. La comissió del 2016 va canviar la veritat oficial sobre l’accident de metro, la veritat escrita. I, a més, va dictar unes recomanacions, com la necessitat d’un protocol d’atenció a les víctimes, d’una oficina d’atenció, d’una llei de seguretat ferroviària, d’una agència de seguretat... Això va ser el que ens va portar a deixar la plaça.

Però no va haver-hi unanimitat, el PP es va mostrar en contra del dictamen de la comissió...

Les seues crítiques d’ús partidista de la comissió estan fora de lloc i és increïble que continuen defensant la gestió que es va dur a terme llavors; que continuen defensant que la comissió del 2006 va ser correcta. Tan fàcil com era i tan llarg com ho han fet per defensar el que era indefensable.

Finalment, al seu parer, quines són les fites principals en aquests tretze anys?

En l’àmbit personal, l’alegria més gran va ser el 3 de maig de 2013, quan es va omplir la plaça de la Mare de Déu després de l’emissió del programa ‘Salvados’ de Jordi Évole. En aquell moment vam assolir l’objectiu del reconeixement social. Un altre moment clau va ser la reobertura de la causa judicial el gener del 2014, quan l’Audiència Provincial va obligar la jutgessa a reobrir la instrucció. Llavors vam pensar que les coses canviarien, però no va ser així. I, finalment, una altra fita important per a nosaltres van ser les eleccions del maig del 2015, amb la pèrdua de la majoria absoluta del PP, fet que va permetre reobrir una investigació real i depurar les responsabilitats polítiques.