Ubaldo: l'agricultor d'Utiel que no va tornar de l'exili

L'abril d'aquest any, abans de fer una estada de sis mesos a Ciutat de Mèxic, em vaig proposar un objectiu: indagar en l'exili espanyol allí, conéixer alguna d'aquestes famílies i descobrir de primera mà com l'havien viscut.

Com passa en les bones històries, s'havia de donar una casualitat. Rastrejant en la web de l'Ateneo Español de México —associació fundada per exiliats republicans per a mantindre viva la seua memòria—, vaig descobrir que feia només un mes s'havia presentat a la seua seu un llibre titulat Cartas a Utiel. Immediatament, vaig pensar que no podia haver-hi cap altre Utiel que el de la Tierra Bobal, situat a 20 km del meu poble, Camporrobles.

Em vaig posar en contacte amb la família que havia editat el llibre i vaig arribar fins a Julia Yuste —Julieta per a la família—, filla de Juan Francisco Yuste, més conegut a Utiel com Ubaldo. Ell és el protagonista d'aquestes 700 pàgines de cartes que ella es va encarregar de transcriure i ordenar. Quan a penes feia una setmana que estava a Mèxic, el 19 de juny, vaig quedar amb María Pellicer, neta de Juan, i em va entregar un exemplar que no vaig tardar a devorar.

Juan Francisco va nàixer a Utiel el 26 d'abril de 1911, fill de Francisco Yuste, agricultor, i Julia Pérez, ama de casa. Agricultor, músic i ajudant químic, es va afiliar a la UGT el 1932 i, durant la guerra, va arribar a ser cap de la 6a secció del Servei d'Investigació Militar (SIM) a Albacete. El 28 de març de 1939, amb la guerra perduda, va embarcar en l'Stanbrook fugint de la repressió franquista.

De l'Stanbrook als camps de concentració de Vichy

Després de salpar d'Alacant, va arribar a Orà l'endemà. Allí va ser detingut per les autoritats franceses, que el van traslladar primer al camp de concentració de Relizane, a Algèria, i després a la 8a companyia de treballadors forçats de Bouarfa, al Marroc, on es construïa el ferrocarril Mediterrani-Níger. Per les seues cartes sabem que va ser un dels trenta afortunats que s'encarregaven del reavituallament. Ell treballava a la fleca, on també hi havia carnissers, distribuïdors i oficinistes. Aquell ofici no l'alliberava, tanmateix, de les dures condicions que imposava als camps de concentració i de càstig el règim de Vichy, col·laboracionista amb l'Alemanya nazi.

Les cartes anaven dirigides als seus pares i a les seues germanes, Carmen i Julia, i es van recuperar d'una caixa on elles les anaven guardant com un tresor. La primera que recull el llibre està escrita a Bouarfa el 28 d'abril de 1940. En aquesta ja s'aprecia el seu deteriorament anímic, i les fotografies que enviava deixen veure la seua extrema primesa. En una de les cartes va arribar a indicar: “Pese 50 kg i mesure 166 cm”.

Malgrat les condicions en què vivia, Juan sempre va intentar maquillar-les davant la família, dient que menjava bé, se sentia fort i es podia moure amb llibertat. Però no sempre podia ocultar el seu abatiment: “Em donaré ànims a mi mateix. Cal ser forts i lluitar contra la tristesa. Vull estar alegre i ací o on siga lluitar i lluitar, enfrontar-me a la vida per a traure el que tinga de beneficiós per als meus”.

Si alguna cosa el motivava i li donava forces per a continuar, eren les notícies que li arribaven de la seua família sobre les seues terres i la vida al seu poble, Utiel: “Sempre és molt interessant no oblidar-se dels treballs del camp, i jo, amb el que vosté em diu en la seua carta, ja no ho oblide. Em sembla, quan la llig, que vaig recorrent algunes de les vinyes i que m'adone perfectament de quin seria el treball que caldria fer-hi. És clar que tot això és el pensament, perquè ací difícilment pot un fer-se la il·lusió que veu agricultura. Als voltants del forn tinc un hort, però tan xicotet, tan xicotet, que més aviat sembla un test per a plantar flors”. En aquella mateixa carta li demana al seu pare: “Conteste'm prompte i diga'm com porta la poda i la llaurada, com també la resta de treballs”.

La impotència de no poder ajudar el seu pare, ja major, el turmentava en la distància: “Quanta falta li faig? Això em torna boig, pensar que treballe i treballe i que, tanmateix, no puc ajudar-lo en res”.

El 1942 va aconseguir eixir de Bouarfa i arribar a Casablanca, encara que les cartes no expliquen com. La ciutat era la porta d'eixida per a molts republicans atrapats al nord d'Àfrica. El 22 de setembre va embarcar en el Nyassa, un vapor portugués carregat de refugiats. Díhuit dies després, el 10 d'octubre, va arribar al port de Veracruz.

Rumb al Mèxic que els va rebre amb els braços oberts

Després de tres anys de camps de concentració i misèria, per fi podria començar una nova vida en un país en auge, el Mèxic que Lázaro Cárdenas havia obert als espanyols exiliats. El seu primer treball va tornar a ser en una fleca, i a poc a poc la seua situació va anar millorant fins que va arribar a ser encarregat d'una fàbrica de productes de cautxú.

En els seus escrits, descrivia amb sorpresa la modernitat de la capital mexicana: “Jo crec que en aquesta capital el 90% de les dones donen a llum als sanatoris, perquè estan ben preparats per a això i l'atenció mèdica és molt millor”. També relatava amb humor la seua vida social i les seues cites romàntiques als bous, al cinema o en els seus trajectes amb autobús als afores, que comparava —per la distància— amb “fer un viatge a Camporrobles”.

A finals de 1944, va conéixer la mexicana María López, que seria la seua esposa: “No sé si em casaré o no. Té 26 anys i és prou guapa. L'any passat va acabar la carrera de Química i treballa en un laboratori. Crec que cada dia m'estima més i jo també a ella”. Es van casar el 12 de maig de 1946. Al que devia ser un dels dies més feliços de la seua vida no va poder assistir cap membre de la seua família. Però el que de veritat li va fer vessar llàgrimes va ser no rebre l'abraçada de sa mare.

Ell mai va deixar de fer plans per a quan poguera tornar, encara que amb el seu passat en el SIM tornar a l'Espanya de Franco suposava la presó o perdre la vida. Tampoc va desistir de l'obstinació de portar la seua família a Mèxic, però allò va resultar impossible. Juan no tornaria a abraçar els seus pares ni a escoltar la seua veu, ni tornaria a xafar Utiel. Encara que a Mèxic va trobar l'amor i va crear la seua pròpia família, la dolorosa certesa de no poder tornar a Espanya sempre el va acompanyar.

El febrer de 1958, quan ja tenien tres fills —Quico, d'11 anys; Julieta, de huit, i Carmela, de sis—, María va escriure a les germanes de Juan per a contar-los que li havien trobat una taca al pulmó. Al març el van operar, però el tumor envaïa òrgans vitals i no es va poder extirpar. La radioteràpia li va donar una treva durant la primavera, fins que a l'agost va aparéixer un segon tumor. En els seus últims mesos, conscient del seu destí, li va dir a la seua esposa María: “Ai, mare, tot el que et queda per patir!”. Als seus fills els va deixar un últim mandat: que cuidaren d'ella i es mantingueren sempre units.

El 2 d'octubre de 1958, amb només 47 anys, Juan va morir lluny, a 9.000 quilòmetres de la seua Utiel natal. Un escarit telegrama enviat per María va fer arribar la notícia a Espanya: “Juan ha mort hui 01:15 h”. A partir d'aquell moment, María va assumir en solitari la immensa tasca de tirar avant els seus tres fills xicotets.

Per a protegir els seus pares, ja majors, que havien patit massa amb la distància, Carmen i Julia van decidir que mai saberen que Juan havia mort, i van demanar a María que guardara el secret. Els nets mexicans van continuar escrivint amb freqüència; tanmateix, Julia, la mare de Juan, es va queixar en una de les cartes que feia temps que no rebia notícies directes d'ell. Per això, María es va armar de valor i, entre llàgrimes, va redactar l'agost de 1959 la primera carta simulada fent-se passar pel seu marit: “Estimats pares i germanes: (…) els diré per a la seua tranquil·litat que per ací tots ens trobem bé, ja que tant els xiquets com María i jo estem bé. Vull pregar-los que disculpen la meua tardança a escriure, però ja vos he dit en cartes anteriors que l'excés de treball m'impedeix fer-ho. Espere que sàpien comprendre-ho, sobretot la mare; vull que perdone l'absència de les meues cartes, sé que està intranquil·la per culpa meua, però he de dir-li que María i els xiquets vos escriuen amb més freqüència”.

Tres anys després, Francisco i Julia van morir sense conéixer la terrible veritat, però les cartes van continuar travessant l'Atlàntic.

El retrobament familiar i el llegat de l'exili

El pont trencat per la postguerra i el franquisme va començar a reconstruir-se el 1969. Julieta va ser la primera de la família mexicana a visitar Utiel. La van rebre les seues ties Carmen i Julia, que per fi van poder abraçar aquella jove, sang de la seua sang, a qui havien vist créixer en fotografies i cartes.

A diferència del que va passar a Espanya durant la dictadura, l'exili a Mèxic va florir en absoluta llibertat. Això va permetre als republicans i als seus descendents parlar obertament de la seua història i del que havia passat. D'aquesta manera, la memòria i el llegat de l'Espanya republicana continuen vius. Exemples clars d'això són l'Ateneo Español de México o els col·legis Madrid i Luis Vives, nascuts de l'exili i sostinguts hui pels seus fills i nets, on es reivindiquen constantment les aspiracions d'aquella República. Una herència que es resisteix a desaparéixer. Alguns fins i tot tenen la sensació de ser hereus d'un país que ja no existeix.

En el cas dels Yuste, el contacte constant amb Utiel els ha permés no sentir-se orfes d'arrels. La vida els ha tornat una part de tot el que el franquisme li va robar a Juan i la seua història ha saldat una part del deute amb la memòria d'Ubaldo. Al final, aquell bitllet de tornada que ell mai va poder comprar l'han comprat una infinitat de vegades la seua filla Julieta, el seu gendre Carlos i els seus nets Carlos i María. Tornar a Utiel és, per a ells, tornar a casa.