Escriptors catalans i castellans i una carta de Max Aub

En alguns llocs, per exemple al web de la mateixa Fundación Max Aub, es diu que, el 1930, l'escriptor va participar «en la “Reunión de Intelectuales Catalanes y Castellanos”, celebrada en Barcelona el 23 de marzo».

El fet hauria resultat significatiu en la trajectòria del personatge, però tampoc no podria sorprendre pel fet que les seues relacions amb literats, sobretot joves, de Madrid i de Barcelona eren freqüents i de plena comunicació —com amb els de València, on vivia, o d'altres poblacions que visitava regularment com a representant comercial del negoci de bijuteria que duia el seu pare. D'altra banda, anar a Barcelona, mostrar la seua solidaritat amb els qui escrivien en català, hauria resultat completament lògic. No debades, pel mateix temps, havia mostrat un interès ben directe pel allò que es publicava en la nostra llengua. Alguns exemples: el 1926, un amic seu, Fernando Dicenta de Vera, escrivia al periodista i musicòleg Eduard López-Chavarri, «Max estuvo por aquí y me acercó diversos manjares de la literatura catalana»; el 1928, Millàs-Raurell traduí al català la primera obra teatral d'Aub, que en aquesta llengua arribà als escenaris per primera vegada, a Vilafranca del Penedès, amb el títol El malfiat extraordinari, i es publicà a La Revista.

Fins ací tot encaixa. O podria encaixar. Però, Aub anà realment a Barcelona?

No sembla probable, a la vista d'una carta oberta, bé que adreçada a Juan Chabás, un altre valencià, que havia estat testimoni de la primera arribada a Madrid d'Aub i que llavors residia a la capital espanyola. Es publicà al número 5 del setmanari Nueva España, datat l'1d'abril de 1930. L'escrit deia:

«Mi querido amigo

se reúnen ustedes hoy, en Barcelona, castellanos y catalanes, teniendo por pretexto las gracias que los catalanes deben a los castellanos por una protesta en tiempos de la dictadura. La mayoría de los concurrentes son amigos míos. Me alegra, naturalmente, esta convivencia momentánea. Lo que no puedo aceptar, de ninguna manera, es el motivo pueril de esta exhibición. Esta protesta, hoy tan ensalzada, es, supongo, reacción naturalísima de cualquier persona civilizada, y, como decía, motivo insuficiente para esta manifestación híbrida.

Dejando, naturalmente aparte la esencia del problema de Cataluña, que no debe resolverse en un estado de cosas como el actual, sino únicamente en una República federal, federalismo que, por amplio que sea, nunca me asustará.

Inútil repetirle mi personal devoción por la mayoría de los reunidos, invitados y anfitriones.

Siempre suyo

Max Aub».

Clar és que la carta a Chabás era una peça que apuntalava la posició que Nueva España mantenia enfront de la trobada a Barcelona i que es manifestava en un extens escrit anònim, que per tant es pot considerar com un editorial de la revista.

Un dels arguments del periòdic, contra els actes celebrats a Barcelona era molt evident: «En este momento de España, los intelectuales “políticos” —lo eran la mayoría de los que concurrieron— no podían reducir su adhesión a Cataluña, a una adhesión sentimental a la lengua catalana, bien vista por el gobierno Berenguer y las autoridades. Porque la dictadura [de Primo], al perseguir aquel idioma, lo perseguía como elemento de expansión política y, por lo tanto, no hacía más que cumplir una parte de su programa, específicamente derechista. No se trata, pues, de una pura cuestión lingüístico-literaria, que en último término podía manifestarse en una sesión o velada académica, donde se hiciesen sutiles consideraciones idiomáticas. Se trata del problema catalán, del problema político catalán, sobre el cual no pueden pensar igual, precisamente por intelectuales, el monárquico constitucional Ossorio y Gallardo, el republicano radical señor Albornoz, el republicano federal D. Luis de Tapia, el extremista señor Balbontín o los excolaboradores de la dictadura Sres. Sangróniz y Borrás.»

Nueva España havia arribat al públic el gener de 1930 i tenia entre els col·laboradors eventuals o més assidus escriptors, periodistes i polítics de diverses promocions i ideologies, amb un clar decantament cap al republicanisme i l'esquerra —incloent-hi socialdemòcrates, comunistes estalinistes o trotsquistes—: Azorín, en una de les seues giragonses polítiques, Jorge Guillén, Luis Jiménez de Asúa, Benjamín Jarnés, Ramón J. Sender, Corpus Barga, Rodolfo Llopis, Gorkín, Julián Zugazagoitia, Álvaro de Albornoz, Juli Just, Eduardo Westerdahl, Felipe Fernández Armesto, J. Botella Asensi, Alardo Prats, Ogier Preteceille, Gregorio Marañón, María Zambrano, Joaquín Arderius i molts d'altres. Tancà el juny de 1931, poc després de la proclamació de la República. Tal vegada perquè aquell mateix fet obria el pas a iniciatives i plataformes menys unitàries i més pròpies d'opcions polítiques identificades amb sigles i programes.

Tornant a Max Aub, el nom de l'escriptor tampoc no figura en les llistes de participants o adherits als actes de Barcelona, presentades en el llibre Cataluña ante España (1930), en la col·lecció «Los Cuadernos de La Gaceta Literaria».

Des d'una certa perspectiva, es podria pensar que el fet que Aub hagués acudit o no a Barcelona tindria poca importància, assumpte per a erudits, entreteniment per a persones ocioses. Potser no és així, si considerem que el futur gran novel·lista detectava amb claredat, i el denunciava públicament, el caràcter una mica pueril que revestia aquella gran trobada. I ho feia amb una clara orientació política, inseparable del compromís civil que adoptà des de jove —el 1929 havia ingressat al PSOE i el febrer del mateix 1930, poc abans dels actes barcelonins, havia fet una conferència a la Casa del Pueblo, de Madrid, sobre un tema que en alguna mesura estava relacionat amb la seua peripècia vital, ja que era l'origen de l'emigració familiar a València, des de París, on estaven instal·lats i l'escriptor havia nascut el 1903: La Gran Guerra y el socialismo.

Escriptors castellans i catalans a Barcelona

castellansAl capdavall, què eren, aquells actes a què Nueva España s'oposava i Max Aub rebutjava de participar? Es tracta d'episodis ja reportats diverses vegades: coetàniament per La Gaceta Literaria, com s'ha vist, i després per Joaquim Ventalló en Los intelectuales castellanos y Cataluña (1976) i per Víctor M. Arbeloa en una altra reconstrucció. Fa uns anys, Xavier Pericay hi afegí el llibre Compañeros de viaje: Madrid-Barcelona,1930 (2013), obra que no conec.

He posat en cursiva la paraula castellans perquè, encara que aquesta era la denominació que va aparèixer sempre en aquella iniciativa, no s'ajustava del tot a la realitat. Volia designar autors que escrivien en castellà. De la mateixa manera, el mot catalans tenia alhora un sentit lingüístic i geogràfic. En definitiva, s'indicava escriptors i polítics que vivien, sobretot, a Madrid o Barcelona, però nascuts a qualsevol lloc de l'estat.

La perspectiva que dóna ara l'encadenament d'aquells fets de 1930 amb l'arribada de la República uns anys després, i les situacions posteriors, permet fer-se una opinió sobre la posició de la gent que feia Nueva España, i del mateix Aub, enfront del viatge a Barcelona i dels actes que s'hi feren, tal vegada per iniciativa principalment de Sainz Rodríguez i Giménez Caballero.

Tot havia començat en març de 1924. El general Primo de Rivera, que el setembre de l'any anterior havia pres el poder amb el suport del rei Alfons XIII, de l'exèrcit i de les classes benestants de l'Estat —incloent-hi les catalanes—, emprengué una sèrie de mesures contra la cultura i la llengua catalanes. Això motivà una reacció de solidaritat en escriptors i polítics d'expressió castellana, plasmat en un manifest que duia entre les signatures els noms de Pedro Sainz Rodríguez, Ramón Menéndez Pidal, Azorín, Ossorio y Gallardo, Fernando de los Ríos, Jiménez de Asúa, Manuel Azaña, Gabriel Maura, José Ortega y Gasset, el marquès de Lozoya i Ángel Herrera Oria. En total, una diversa combinació de monàrquics conservadors, socialistes i republicans coneguts.

El 1927, encara, algunes d'aquestes personalitats, amb altres igualment reconegudes de cultura catalana, organitzaren a la Biblioteca Nacional de España, a Madrid, una Exposición del Libro Catalán que demostrava la vitalitat de la nostra llengua en l'àmbit literari i científic i en altres registres de l'activitat cultural.

Tres anys després, substituït Primo de Rivera i casualment pocs dies després de la seua mort a París, abandonat dels qui l'havien dut i mantingut al lloc de dictador, es dugué a terme el viatge a Barcelona d'una comissió molt rellevant. Responien a la invitació col·lectiva signada a la capital catalana per Jaume Aiguadé, Gabriel Alomar, Bofill i Mates, Pompeu Fabra, Antoni M. Sbert, Nicolau d'Olwer, Carles Riba, Pere Rahola, Rafael Campalans, Pere Coromines, López Picó, Rovira i Virgili, Amadeu Vives i Ferran Valls i Taberner, entre altres.

Hi ha una filmació de l'època, en què apareixen escenes de la gran recepció popular a Barcelona, amb l'arribada del tren de Madrid a l'abaixador del Passeig de Gràcia, i a més, en diversos moments, alguns dels participants en els actes: Joan Estelrich, Ramon Menéndez Pidal, Álvarez del Vayo, Sainz Rodríguez, Santiago Rusiñol, Álvaro de Albornoz, Carles Soldevila, Ramón Gómez de la Serna, José Castillejo... Era un noticiari realitzat per Giménez Caballero per al cineclub que havia fundat el 1928 com a activitat paral·lela de La Gaceta Literaria, la seua revista.

En Cataluña ante España hi ha una crònica detalladíssima de tots els actes celebrats a Barcelona, amb reproducció de parlaments i articles de premsa que formen un dossier ben útil. Fou sens dubte una concatenació sumptuosa i ben organitzada de manifestacions. Tant, que potser Miguel de Unamuno, no sé ara si encara exiliat a París després d'haver patit desterrament i altres arbitrarietats dictatorials, o ja de retorn a Salamanca, potser recordaria, a la vista de les informacions, aquells versos seus de 1906, motivats per un anomenat Aplec de la protesta en una plaça de bous barcelonina i que feien: «¡Sereis siempre unos niños, levantinos! / ¡Os ahoga la estética¡».

Entre els participants en les celebracions d'aquell 1930 en què s'obrien tantes portes, o es tancaven —al desembre, els capitans Fermín Galán i García Hernández es rebel·larien militarment contra la monarquia i en conseqüència serien passats per les armes—, hi havia persones de pelatge molt distint.

En el mateix número de Nueva España, després de la carta d'Aub, se'n publicava una altra d'un grup d'escriptors gallecs, protestant perquè Eugenio Montes hagués intervingut en algun acte sobre «la confraternidad castellanocatalana», atribuint-se la representació de la joventut de Galícia —una queixa ja assenyalada per Juan M. Bonet en el seu excel·lent i imprescindible Diccionario de las vanguardias en España (1907-1936). Era un altre signe del confusionisme que embolicava els actes de Barcelona i contra el qual Max Aub havia alçat una veu aclaridora en una revista que ja el denunciava en un moment de canvi —En estas horas de transición, com es titulava un recull d'articles de Lluís Lúcia, home tan diferent d'Aub, i que havia aparegut a València el gener del mateix 1930. Les transicions polítiques, ja se sap, són un escenari que ni fet a posta per a les filigranes retòriques i les carreres per crear-se un nou futur personal. O un nou passat, és clar, ni que siga forçant les dades.

Giménez Caballero ja s'havia manifestat abans de 1930 partidari del feixisme. En 1931 col·laboraria en el setmanari La Conquista del Estado fundat per un altre viatger a Barcelona, Ramiro Ledesma Ramos, del mateix signe. Montes no tardaria a seguir un camí semblant. Sainz Rodríguez havia estat membre de l'Asamblea Nacional Consultiva creada per Primo per substituir les Corts Espanyoles, seria diputat monàrquic a les Corts republicanes i ocuparia la cartera que s'anomenava d'Educación Nacional en el primer govern de Franco (1938).

Clar és que entre catalans que els reberen hi havia Joan Estelrich, Bertran i Mussitu, Valls Taberner i altres seguidors de Francesc Cambó i de la Lliga Regionalista —encara no es deia Lliga Catalana— també futurs col·laboradors del franquisme...

De l'un costat i de l'altre, tot sospesat, aquests casos de grans canvis eren potser excepcionals. La major part dels noms reportats en el quadern de La Gaceta Literaria mantingueren una plena dignitat enmig dels tràngols immediatament posteriors. Més enllà de dretes i esquerres, en algun cas, com el de Manuel Carrasco i Formiguera, demòcrata cristià, que seria capturat i afusellat pels rebels durant la guerra.

Siga com siga, no és ara moment de resseguir les trajectòries dels principals participants en aquell episodi esperançat a la Barcelona de 1930. Calia si de cas —en la meua opinió, sí— recuperar la visió lúcida de Max Aub, i d'altres com ell, enfront de les mistificacions. I recordar la seua opció per «una República federal, federalismo que, por amplio que sea, nunca me asustará». Max Aub, d'altra banda, fou expulsat del PSOE el 1946, per una baralla interna, enmig de l'exili, com a partidari de Juan Negrín, i simbòlicament fou readmès el 2008, a títol pòstum, alhora que l'antic president del govern i no recorde ara si altres membres del partit.

Amb un adjectiu que Aub emprava en la seua carta, tota aquella escenografia entre Madrid i Barcelona de l'any 1930 podria ser considerada pueril, si es considerava exigible com a principi, sense matisos, per a una simple recuperació de la democràcia, la plena normalitat en l'ús del català i el desenvolupament de la cultura catalana en un sistema polític que evités en Espanya catàstrofes viscudes a Europa no feia tant de temps. En bona part, per conflictes d'arrel nacional, de drets anul·lats o perseguits. També es podria pensar, ara mateix, que una mica pueril resultava el judici de l'escriptor de vint-i-set anys que gosava dir la seua independència de criteri enfront d'un allau de noms il·lustres. Però no sempre els vells ni els il·lustres hi veuen més clar. Em roda pel cap que és així.