eldiario.es

9

Refugiats a la recerca d’asil a Espanya, anys esperant una resposta: “Estic en una presó, però més gran”

Delfín, Ahmed i Yahiya són tres migrants que han explicat la situació en què es troben; n’hi ha dos que encara esperen resposta i l’altre ha hagut d’esperar quatre anys per a veure resolta la seua sol\·licitud

Ahmed Ali (Egipto), Delfín Mocache-Massoko (Guinea Ecuatorial) y Yahiya Diayo (Mauritania) en la sede de Cear en Valencia

Ahmed Ali (Egipte), Delfín Mocache-Massoko (Guinea Equatorial) i Yahiya Diallo (Mauritània) a la seu de CEAR a València

L’any passat –el de l’Aquarius, però també el de l’Open Arms, Nuestra Madre Loreto o l’Aita Mari– es van registrar 54.065 sol·licituds d’asil a Espanya, un 40% més que el 2017; d’aquestes 4.330 es van presentar en la Comunitat Valenciana. Durant els cinc primers mesos de l’any, segons dades del Ministeri de l’Interior, hi ha hagut 46.000 peticions recollides (3.000 a València, Alacant i Castelló), circumstància que podria fer situar la xifra, a finals d’any, en unes 100.000 sol·licituds d’asil, segons ha explicat Jaume Durà, coordinador del Comité Espanyol d’Ajuda al Refugiat a València (CEAR-PV). De les sol·licituds que es van resoldre el 2018 –menys de 12.000– tan sols se’n va acceptar una de cada quatre, una mitjana molt inferior a la de la Unió Europea, que se situa en el 38%.

Actualment a València, als sol·licitants d’asil se’ls va citant d’ací a un any, per al maig del 2020. Mentrestant, aquestes persones no poden accedir al sistema d’acolliment. En aquest ínterim, amb la cita concedida, els migrants no poden ser expulsats, però tampoc no tenen cap dret. Durà denuncia el col·lapse en aquest servei i reclama més mitjans d’atenció a aquestes persones.

Yahiya, Ahmed i Delfín són tres demandants d’asil a Espanya, cadascun en una situació diferent. 

Persecució ètnica

Yahiya Diallo va nàixer a Mauritània fa 39 anys i l’agost passat va arribar a la costa de Màlaga procedent del Marroc a bord d’una Zodiac fugint de l’“esclavitud” de què era víctima al seu país. “Es tracta d’una esclavitud lligada a la religió, un règim (l’esclavitud) d’on no pots eixir”, relata Yahiya, que patia persecució ètnica –pertany a l’ètnia soninke–: “Els líders religiosos utilitzen l’Alcorà per a promoure aquestes pràctiques i defensar els seus privilegis, malgrat que l’islam no promou l’esclavitud, sinó que diu que una persona no pot sotmetre una altra”. Però “la gent se sotmet fàcilment i accepta viure en aquestes condicions”, explica.

Yahiya, que resideix en un centre per a refugiats a Cullera i s’expressa en francés, ha sol·licitat asil per raons ètniques i actualment fa cursos d’electricitat, lampisteria i climatització mentre aprén espanyol i habilitats socials. Té la targeta roja –una mena de permís temporal mentre es resol la seua situació–, mentre espera que se’l cite per a atendre la seua petició d’asil.

Assetjat per motius polítics

Ahmed Ali, periodista egipci de 27 anys, fa tres anys que sol·licita asil a Espanya, amb la targeta roja i esperant la segona entrevista. Aquesta targeta li impedeix viatjar a altres països: “Estic en la presó, però una mica més gran. Ningú no sap com em sent”. Pel que fa a la targeta roja, comenta que ni la policia sap què és: “M’han parat cinc vegades i, després d’haver-los-la ensenyat, he hagut d’explicar-los què és”. “Bàsicament significa ‘no’, ja que no puc llogar cap pis i em va costar moltíssim poder obrir un compte corrent en el banc”, explica.

Ali va ser condemnat a 25 anys de presó pel règim egipci. Treballava amb ONG com Amnistia Internacional i tot es desencadenà arran de la seua participació en un documental en què es volia reflectir la situació en què treballen els periodistes a Egipte, “en perill”: “Em van detindre i em van portar a una presó enmig del desert, on em van tindre retingut durant cinc dies sense que ni la família, ni els amics, ni els companys saberen on estava”. “A Egipte no hi ha democràcia ni drets humans”, sentencia. Un any després, li va arribar la condemna per “terrorisme”. Al cap de tres dies se’n va anar a Uganda gràcies a Amnistia Internacional, on va romandre quatre mesos abans de viatjar a Espanya.

Acceptada la sol·licitud d’asil al cap de quatre anys

Delfín Mocache-Massoko va nàixer a Guinea Equatorial fa 36 anys, va arribar a Espanya el 2004 exiliat amb l’excusa de continuar els estudis i l’abril passat va obtindre l’asil quatre anys després d’haver-lo demanat (el 2015) per motius polítics. “Soc el guineà que més temps passa en els tribunals”, ironitza en denunciar les amenaces contínues de què ha sigut objecte en tots aquests anys per haver denunciat el que passa al seu país natal. Mocache-Massoko lamenta les complicacions del procés i assegura que té companys que fa una dècada que estan pendents de la seua sol·licitud, situats en uns “llimbs administratius” amb l’esperança que, com és el seu cas, se’ls puga aplicar l’’Estatut del Refugiat’.

Els tres estan agraïts a Espanya, país en què asseguren que han sigut ben acollits, malgrat els problemes burocràtics que han patit durant l’estada, més o menys prolongada.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha