La vida errant dels darrers integrants de circ
LLEGIR EN CASTELLÀ
Sandro Roque encara dona les gràcies per haver nascut per Nadal. Aquella era l'única època en què el seu pare instal·lava el circ a Porto per a tota la temporada. “Si no, hauria nascut literalment sota la carpa”, afirma. Des de llavors, no recorda haver passat dos mesos en el mateix lloc. Amb el primer somriure que va esbossar li va arribar directa l'herència còmica del seu besavi, pallasso circense. “Amb mi va començar la quarta generació d'artistes en la família. La meva infància va transcórrer de poble en poble entre caravanes i trapezis”, recorda.
La seva darrera casa rodant és la del circ Raluy. Fa dies que la seva immensa carpa blanca s'ha instal·lat a Palma i ocupa un dels pocs solars buits del Nou Llevant. La cirereta al skyline d'un barri on conviuen les promocions d'habitatge social dels 70 amb els blocs sorgits del boom de la construcció de luxe. Davant dels carros circenses també estan aparcats alguns dels caravanistes a qui ha estat la crisi immobiliària la que els ha empès a una vida nòmada. Igual d'inestable que la dels titellaires, però amb pocs o cap viatge.
La història del Raluy ve de llarg. La va iniciar un rebesavi. El de Kimberley. A principis del segle XX, Francisco Raluy, natural de Fonz, Osca, va començar a recórrer llogarets amb un ós, una cabra i els malabars que havia après a fer. Els mesos d'hivern, ell i la seva dona els passaven “allà on el fred” els “sorprenia”. Quan va néixer el seu fill Luis -a qui van anomenar a Barcelona El Tigre de Sant Adrià- es va convertir en creador d'un número únic: va construir el seu propi canó d'aire comprimit i va ser un dels primers homes bala d'Europa. Una actuació que va sumar a les acrobàcies i amb què va actuar a les millors pistes del continent en ple període d'entreguerres.
Amb la tercera generació es van multiplicar els fills –quatre- i les boques per alimentar. “Els quatre germans feien un xou que no donava per mantenir tota la família i, a més, a mesura que aquesta creixia, buscaven també més estabilitat. Va ser llavors quan van passar de ser artistes per a altres circs a muntar el seu propi”, explica William Garibaldi, actual codirector. Era el 1972. El mateix any que va néixer la que avui és la seva dona, partenaire a la direcció i hereva de la saga: Rosa Raluy.
Una vida sobre rodes
Van sumar la música en directe, la dansa. Es van multiplicar les acrobàcies, les cabrioles sense xarxa, els equilibris. Es van complicar els malabars: amb els peus, amb les mans, amb el cap. Arribaren la carpa blanca i els constants viatges. I la família Raluy va créixer de la mà d'artistes arribats de mitja Europa. La majoria, membres d'altres sagues que acumulen dècades i generacions dedicades a l'espectacle, per a qui la vida nòmada ha estat l'única coneguda.
“Estem tot l'any de gira, viatgem molt i tenim amics per tot el món. És el que sempre hem fet. No tenim rutina, però també renunciem a tenir la mateixa gent i canviem d'amistats contínuament”, diu Kimberley Garibaldi. En un any poden superar les 300 actuacions. I a casa seva, la de Torroella de Montgrí, reconeix que passa poc més d'un mes a l'any. La seva llar real és la caravana on el seu gos, Milo, l'espera després de cada funció. Aquest moment en què el públic desapareix i és ell qui recorre la pista entre els membres de la companyia.
Estem tot l'any de gira, viatgem molt i tenim amics per tot el món. És el que sempre hem fet. No tenim rutina, però també renunciem a tenir la mateixa gent i canviem d'amistats contínuament
“Ara és més senzill viure així. En realitat són com miniapartaments amb rodes que tenen tot el necessari”, assegura. La seva, a més, és una de les peces úniques que atresora el Raluy: una antiga caravana circense anglesa dels anys 30. Amb la seva restauració va transformar la vella xemeneia de llenya que tenia en una cuina moderna. “El meu avi era un gran col·leccionista d'antiguitats. Es passava el dia buscant carruatges per internet i després viatjava per anar-los a comprar”, relata. Per això, quan desembarquen en una ciutat, també ho fa el seu “museu ambulant”. Des d'una antiga furgoneta de Correus fins a la cafeteria rodant del 1925 on recreen el London Bar de Barcelona -que va ser seu i refugi d'artistes espanyols- i que van portar circulant des d'Alemanya el 2016. Joies històriques amb un valor que va dels 60.000 als 200.000 euros. Quan el Ministeri de Cultura els va concedir el Premi Nacional de Circ el 1996 no només va elogiar i reconèixer la qualitat artística dels seus espectacles, sinó també el seu esforç per la conservació del patrimoni circense.
Per als qui com Kimberley van néixer a prop d'una carpa, l'adaptació a aquesta vida errant va ser més senzilla. De fet, ni tan sols n'hi va haver. Per a William, el seu pare, la cosa va ser diferent. Tot i que forma part de la tercera generació en una saga d'artistes, al seu moment, reconeix, va tenir dubtes. “La meva mare era totalment aliena a aquest món fins que va conèixer el meu pare, així que tota aquesta branca de la família no era nòmada i tenia una vida estable i familiar que m'agradava”, recorda. Durant un temps va estar decidit a seguir els estudis i ser una altra cosa. Qualsevol altra cosa. Però a l'any sabàtic que es va prendre per triar quin seria el seu camí, va començar a practicar l'acrobàcia i el seu destí va quedar marcat fins avui.
'La meva mare era totalment aliena a aquest món fins que va conèixer el meu pare, així que tota aquesta branca de la família no era nòmada i tenia una vida estable i familiar que m'agradava', recorda Kimberley
El cas d'Alina és encara més excepcional: no només és la primera de la seva família a entrar a l'espectacle, sinó que, com la seva companya Anastasia, ha trobat al circ un refugi a la situació i a la guerra que es viu a la seva Ucraïna natal. Al camerino, entre perruques de rínxols i barrets amb pompó, recorden com van viure el canvi. “La meva família em va dir que si aconseguia una feina era bona que me n'anés. Ara fa tres anys que no els veig, però és que tampoc resulta senzill per tota la paperassa i els controls”, lamenta. “Jo sí que he anat diverses vegades a veure els meus, però és molt dur tornar perquè està tot destruït”, afegeix Anastasia.
Entre el bullying i l'educació a distància
“No he odiat mai aquest món, de fet tinc la sort de cobrar pel que m'agrada fer. Però els nens de circ som una mica esclaus d'això. Als vuit anys comences a assajar amb la resta i als quinze és normal que tinguis ja la teva pròpia actuació. La meva filla té només quatre anys i ja veig que li agrada”, explica Sandro. Kimberley coincideix: “A la meva família sempre hem tingut l'opció de no seguir amb el circ, però és difícil que un nen que creixi aquí vulgui fer una altra cosa”.
Per a la majoria, aquesta infància ambulant va ser el moment més dur. Entre altres coses perquè aquell anar i venir no només els feia gairebé impossible fer amics, sinó perquè durant dècades va condicionar la seva educació. “En total et diria que vaig ser a classe uns quatre anys i canviava de col·legi constantment en funció de la gira. Hi ha hagut alguns als quals he anat un únic dia. Però parlo set idiomes, cant, toco instruments”, confessa Sandro.
Els nens de circ som una mica esclaus. Als vuit anys comences a assajar amb la resta i als quinze és normal que tinguis ja la teva pròpia actuació. Vaig ser a classe uns quatre anys i canviava de col·legi constantment en funció de la gira. Hi ha hagut alguns als quals he anat un únic dia. Però parlo set idiomes, cant, toco instruments
Els qui eren a l'altra banda, en aquella escola de poble o ciutat on, de sobte, arribaven els nens del circ, tampoc no entenien gaire bé la seva vida. Encara més, sovint els convertien en objecte de burla. “Malgrat la tradició que té a Espanya, seguim estant mal vistos a molts pobles”, assegura Sandro. “Una vegada em van taral·lejar la cançó del circ”, recorda també Kimberley. Es refereix a la peça 'Vjazd gladiátorov', 'Entrada dels gladiadors' del txec Julius Fučík. Ningú reconeix el títol, però si l'escolta reconeixerà la seva música. “A mi me la van posar un dia pels altaveus del col·legi. I després hi ha els que diuen 'jo amb el del circ, no'”, afegeix Walter Marton, de 18 anys. Passaven de ser els “rars” als “cool” quan arribava l'adolescència i els demanaven que fessin equilibris o malabars. “Però imagina't si deies que actuaves com a pallasso: et demanaven tota l'estona que ho fessis per ridiculitzar-te”, sospira Sandro.
A Walter aquella experiència adolescent el va portar a deixar els estudis i centrar-se en la vida circense, que era on s'havia criat. Fill de pares italians, havia recorregut Espanya sota la carpa blava del Circ Marton fins que l'enèsima crisi la va fer desaparèixer fa una mica més d'una dècada. No és estrany. Aquest és un dels sectors culturals que més dificultats han hagut de superar. El mateix Ministeri de Cultura reconeixia al seu Pla General del Circ que els anys 70 i 80 van marcar “l'inici del declivi”. El desmantellament de l'emblemàtic Circo Prize va ser el primer d'una llarga llista de tancaments.
Segons un reportatge de Radiotelevisió Espanyola, a la primera dècada del segle XXI havien desaparegut ja un 25% dels circs de carpa de tot el país. Per al 2021 en quedaven tot just 40. Molt lluny, apunta Sandro, dels gairebé 300 amb què compten països com Itàlia o Alemanya. “Tots juguen en diferents divisions, perquè hi ha molts regionals que no surten de la seva zona, però és cert que avui hi ha moltíssims més artistes que circs. De fet, algunes de les que es consideraven clàssiques actuacions circenses ara es programen també a altres espais”, assenyala William Garibaldi.
Amb cadascuna d'aquestes crisis, el circ es va veure obligat a reinventar-se. “Abans era un cercle molt familiar i tradicional, però la incorporació d'altres artistes ha aportat aire fresc i la influència de Cirque du Soleil també s´ha notat”, assegura William. Un dels canvis més importants va arribar el 2024 amb la Llei de Protecció Animal que va prohibir la presència d'animals salvatges als espectacles. El Raluy els va eliminar fa 15 anys. Ara sota les carpes es poden veure des d'artistes actuant dins d'immenses bombolles fins a transformers passant per llançadors de ganivets o escurabutxaques.
A més de la creació el 1990 de les ajudes al sector circense i del Premi Nacional del Circ, un altre dels sistemes que ha ajudat el sector ha estat l'aparició del CIDEAD (Centre per a la Innovació i Desenvolupament de l'Educació a Distància). Una fórmula pensada per a aquells que, per diferents raons, no poden seguir una educació presencial -els esportistes d'alt rendiment també es troben entre els seus alumnes- i que, més enllà de les aules itinerants d'alguns circs, ha permès que els fills dels artistes es puguin formar sense passar per aquests trasbalsos de canviar de centre cada setmana.
Als seus quinze anys, Gioia, germana petita de Walter, és una de les seves alumnes. Després de la clausura del Circ Marton, la seva família va passar a treballar per a altres companyies, actuant en teatres i en dinner shows fins que fa dos anys es van integrar en el Raluy. “Canviava de col·legi cada dues setmanes, en un vaig arribar a estar només quatre dies. Amb tot l'embolic de matrícules noves que això suposa. Però també amb el problema que el nivell moltes vegades no coincidia i, sobretot, que era complicat fer amics perquè amb cada canvi deixaves a la majoria enrere”, compte.
Estudiar en línia li ha permès no només mantenir l'estabilitat en la seva educació, sinó també conèixer altres menors en la mateixa situació. “Som els joves i els nens dels circs els que més ens coneixem i mantenim el contacte gràcies a les xarxes socials. Fins i tot assagem per videotrucada i, quan coincidim a la mateixa zona, també ens visitem”, explica Gioia. Ella forma part d'una nova generació que vol continuar estudiant -si escau Psicologia- “per poder tenir una altra vida”. “Per si em canso. Potser per quan sigui gran”, va filant. “Per més que ho vulguis evitar, has nascut en un circ i el més normal és seguir aquí”, reconeix.
0