eldiario.es

Menú

El Procés és una caixa

El Procés ara mateix està a 'la caixa beneita', més concretament en una que obvia notícies i dedica part de la seva programació a parlar del tema com si no existís res més

- PUBLICIDAD -

Més o menys des de l'última Diada he notat en el meu interior una certa desgana a escriure sobre el Procés sobiranista i estava preocupat. Vaig creure que em passaria, però amb els mesos he comprès que no és un cansament personal, sinó més aviat col·lectiu. La meva àvia deia que el poc agrada i el molt cansa. Ella, que de petit m'enaltia les virtuts de Largo Caballero, riuria amb aquest lustre perquè les seves vivències van ser més intenses i dramàtiques des del que és palpable, un factor fonamental per aprendre les claus del meu diagnòstic.

La repetició serveix per inculcar idees, això és innegable. Fa dues setmanes vaig viatjar a Madrid per motius laborals. Em vaig reunir amb una editora i després de tancar uns assumptes pendents vam anar a dinar. El bar era casolà i estava ple d'obrers i guàrdies civils. Ens vam asseure en una taula i la casualitat va voler que els meus ulls anessin a parar al televisor, on un grup de sospitosos habituals acompanyava Carme Forcadell al Palau de Justícia. Vaig abaixar la mirada i vaig demanar una truita amb pebrots mentre comentàvem detalls literaris i rèiem a cor què vols.

De tornada a casa d'una amiga vaig pensar en les imatges i em van resultar familiars, idèntiques a les d'Artur Mas en un no tan llunyà 15 d'octubre, el de les estelades al passeig Lluís Companys i l'aclamació del líder camí de convertir-se en màrtir.
Van passar dos dies i ningú em preguntava sobre Catalunya. Em va sorprendre perquè l'habitual era que els meus amics i coneguts, sabent el meu interès pel tema, aprofitessin per interrogar-me a fons sobre aquesta qüestió urgent, minimitzada durant aquest últim mes per l'acumulació d'assumptes internacionals de més gravetat, però aquest no era el motiu, dedueixo que simplement els 'dimes y diretes' de la nostra terra els resultaven una espècie de dia de la marmota en forma de cul de sac que ha perdut capacitat d'innovar. Com a molt algú va comentar que l'esquerra podia vestir millor, al que vaig respondre amb indignació mentre em mirava la meva roba i no la veia tan malament.

En tornar a la ciutat la ment es va traslladar a un altre viatge del 2014, quan tornant de Florència vaig saber amb certesa que era a Barcelona per l'acumulació de banderes als balcons. Ara, si bé els faig un repàs, no m'hi fixo tant, són part integrant d'un paisatge immòbil.

A la ciutat vaig malviure com tots la setmana anterior al Nadal, aquesta plena de sopars, horaris desajustats, excessos de comiat i capricis d'histèria entre regals i copes de més. En els bars ningú esmentava el Procés, només va fer-ho el meu amic José Luis per carregar contra els seus habituals dimonis independentistes. Es debatia, com a Madrid, amb més passió sobre el duel al sol entre Iñigo Errejón i Pablo Iglesias, polèmica interessantíssima que més enllà de l'excés de xarxes socials és graciós contemplar des de la paraula crisi, sempre atribuïda a la formació estatge quan tots els partits la pateixen i alguns, com el PSOE, l'han superat per assolir la incertesa.

Desitjo que la dualitat entre la transversalitat moderada, socialdemocràcia del segle XXI, i l'hiperlideratge passat de moda acabi en l'autocrítica i l'acord entre les parts enfrontades. Si fem cas a la ciutadania Errejón té més opcions de guanyar la partida a llarg termini, això sempre que no se'l carreguin en el futur congrés de febrer.
Però seguia torturant la meva desídia sobre el Procés i no trobava respostes. Vaig deixar la ciutat com volia el poeta Papasseït i em vaig despertar en una casa de muntanya. Vaig sortir al carrer, vaig comprar el diari i vaig encendre la televisió. Tot d'una es va fer la llum. Una noia de la CUP trencava una foto del Rei en un ple municipal de Barcelona, el mateix que va tombar els pressupostos i amenaçava a l'alcaldessa amb una improbable moció de confiança.

Vaig entendre que el Procés ara mateix està a la caixa beneita, més concretament en una que obvia notícies i dedica part de la seva programació a parlar del tema com si no existís res més. Mentrestant el planeta es preocupa per Síria, els atemptats jihadistes i a Espanya el poder legislatiu planta cara a un executiu que encara no ha acceptat no tenir majoria absoluta.

Ahir a la nit vaig posar les notícies. Parlaven d'un Puigdemont coherent que insistia, es nota el contrapès de Colau, el discurs capaç de contrarestar l'unilateral, en un referèndum pactat.

I la idea, per molta operació diàleg amb Soraya al seu despatx de l'Eixample, em sembla més que improbable, encara que les paraules del President segurament apuntin a la voluntat d'un acord que congeli aquests cinc anys i iniciï un camí de nou. Els meus estimats comentaristes poden criticar-me i ho acceptaré. Un altre 9N, ho saben tots, és un despropòsit majúscul. La política és negociar i el clima és propici. Ara falta que encaixin les peces i de les performances passem als fets, sí, palpables.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha