Ja fa uns anys, perquè ara això ja fa temps que dura, que quan algú pregunta, reclama, reivindica, sobre les necessitats socioeconòmiques que es pateixen a Catalunya rep per resposta que això canviaria amb la independència. Si fas present que no comparteixes les retallades en sanitat, educació, serveis socials, el problema no és de la Generalitat. Això té a veure amb les obligacions imposades pel govern de l'estat. Això canviarà quan puguem disposar dels nostres recursos. No voldria caure en cap caricatura, intento plantejar l'escenari amb rigor per veure si trobem solucions.
Una àmplia part de la ciutadania sembla haver acceptat aquest discurs. Una altra el contesta. Però no és fàcil trobar un debat argumentat i concretat amb dades sobre la realitat econòmica que vivim. Eren les retallades inevitables? Són una opció política? La nostra és una societat amb una gran presència del posicionament partidista. Això es nota, especialment, escoltant als representants dels partits polítics i els mitjans de comunicació més massius. No resulta estrany, doncs, que s'imposi un debat més fonamentat en les consignes provinents de cada àmbit que en l'anàlisi i l'argumentació. La naturalesa del debat dominant acaba present arreu i la ciutadania acaba assumint en massa ocasions també aquest jocs de posicions dures. És una clara i greu feblesa de la nostra societat.
En un moment en el que tan important és la deliberació i el debat, s'evidencia que la nostra capacitació individual i com a societat és dèbil. El que en massa ocasions domina és el voler guanyar el debat, voler imposar una posició sense atendre a les altres que estan presents. I convindria assumir que les posicions diferents no desapareixeran encara que no ens agradin, formen part de la pluralitat d'aquesta societat. Aquesta manera de fer resulta especialment greu en un moment en el que sembla que tot allò relacionat amb el “procés” és urgent i definitiu.
Dos fets d'aquests darrers dies, però en podríem buscar més cada dia, haurien d'encendre tots els nostres llums d'alarma, si no els teníem encesos ja amb anterioritat. Aquest dos fets són mostra de tot allò essencial que passa desapercebut o és menystingut perquè no es correspon amb allò que avui es considera important i urgent. La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca seguint amb la seva feina diària ha volgut trobar una solució per a persones que ho estan passant molt malament, en aquest cas la Maria i el Jorge. La resposta, els Mossos d'Esquadra van desallotjar els membres de la PAH que estaven manifestant-se en una oficina de l'entitat bancaria implicada. Segon fet. El Tribunal Constitucional ha suspès el decret que prohibia a les companyies energètiques tallar la llum i el gas durant els mesos d'hivern a les persones amb pocs recursos. El govern espanyol argumenta que envaeix competències. Les famílies que s'hi havien acollit ara estan en risc. Un decret que l’Aliança contra la Pobresa Energètica i la Taula d’entitats del Tercer Sector ja consideraven insuficient i reclamaven mesures més efectives a la Generalitat de Catalunya.
Com responen a aquestes realitats? Què s'està fent? Què fan les institucions polítiques amb responsabilitat en aquests àmbits? Hem d'esperar a que es resolgui el “procés” (en una direcció o altra)? No hi ha cap institució política que faci cap proposta mínimament il·lusionant per resoldre les situacions de manca de drets denunciades. Des de la desesperació, podríem arribar a dir: molt bé, esperem a que la situació amb l'estat permeti tenir més recursos, però cal enviar els mossos d'esquadra contra la gent de la PAH? Com pot ser que sigui la PAH l'instrument que està salvant a tantes persones com la Maria i el Jorge? Aquest nou país que es vol construir, pot tenir aquests fonaments institucionals? Al govern de l'estat, també des de la desesperació li podríem dir alguna cosa semblant. Podem argumentar invasió de competències i no fer res per garantir el dret al mínims recursos energètics per la subsistència de la població més necessitada?
En aquest escenari, enfrontar-se amb les realitats que no es volen acceptar i les institucions que no contribueixen a resoldre-les (des dels ajuntaments al govern de l'estat) potser és viure en el mentrestantisme o el postindependentisme. És intentar donar importància al mentrestant, més enllà d'on acabem anant (dins o fora d'Espanya) o on ens continuem quedant. És intentar viure sense esgotar-se en el debat independentista sabent que fins i tot si arriba tindrem dependències contra les que lluitar com ens recorden, entre d'altres, la gent de la campanya “Independents de qui?”. És viure intentant donar la màxima importància allò que està forà del “procés”, allò que no forma part del que es considera important en els discursos dominants d'un o altre sentit. Allò que ara i sempre ha estat en un segon pla en una societat que quotidianament mostra les seves limitacions per poder ser definida com una democràcia.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
