La cultura i els seus enemics

Interessant -per dir-ho així- el moment, l’escena actual. Un PP enganxat a Vox intenta destrossar les bases de la cultura valenciana del segle XXI, hereva de la renovació que arrenca dels anys seixanta del segle XX, que al seu torn va heretar la gran decisió -unànime- dels protagonistes de la cultura valenciana d’abans de la guerra civil, simbolitzada en les Normes de Castelló del 1932, que adaptaven la normativa fabriana i assumien la unitat de la llengua catalana. Un acord que es va mantenir fins i tot sota el franquisme -Lo Rat Penat promovia cursos de valencià dirigits per Carles Salvador- i que també va assumir el PP -el partit de l’ordre, la propietat, els rics de poble i les classes mitjanes benestants- en el postfranquisme. A Rita Barberà Armelles no se li hauria passat mai pel cap entrar en aquestes baralles: son pare ho tenia clar. I Zaplana va posar oli en un cresol.

El PP d’avui, lamentable, extremista, destructiu, enfeudat a Vox, ataca el valencià. Ho fa per una doble via: imposa el castellà on pot, margina el valencià, i marca -fent-ne un problema, una cosa insegura, un llast- la llengua pròpia dels valencians de la manera més vergonyosa i insidiosa possible. Aïllant-la del seu tronc, origen i context, canviant accents, pregonant una falsa genuïnitat que no aguanta una anàlisi lingüística i sociolingüística mínimament seriosa. I que deixa els seus promotors i legitimadors -Mompó, Saragossà, excèntrics diversos- amb el cul a l’aire, com a serfs d’una operació de destrucció programada de la llengua pròpia i històrica dels valencians en una conjuntura especialment difícil. Molt difícil: per l’augment exponencial de la complexitat social de la població valenciana, amb immigració massiva i un munt de residents estrangers assentats, que posa en risc la continuïtat -el futur- de la nostra llengua i cultura.

És tremenda aquesta història. Gent que parla sempre en castellà vol dictaminar sobre el valencià. Tenen molts suports i finançament institucional, llum verda -sembla- dels poders visibles i invisibles... Amaguen i no donen. Es descaren i s’embolcallen. Però és massa. Tota la filologia solvent ho té clar, les Universitats i la gent amb una mínima cultura i dos dits de front. Es tracta, evidentment, d’un conflicte d’intencionalitat política, que als anys 70 del segle XX encara obtenia un cert ressò en sectors populars desinformats i manipulats. Però des d’aleshores ençà ha plogut molt. Dues o tres generacions s’han escolaritzat i han après de lletra... Llavors fou un drama, ara és una farsa.

La cultura valenciana en valencià és vibrant i esclatant a hores d’ara: escola, universitat, estudis acadèmics i erudits, revistes, teatre, música molt diversa, literatura en totes les seues expressions (poesia, novel·la, assaig, traduccions), editorials, xarxa social, llibreries, clubs de lectura, podcasts, còmic, centres culturals, festivals i trobades, i un llarg etcètera. La dreta actual del PP -Vox és directament hereva del feixisme i del franquisme (més de Yagüe que de Lúcia) i això hauria de fer reflexionar més d’un.

Si una certa burgesia i capes socials benestants, tingueren un mínim de patriotisme valencià com els seus antecessors (tipus Ignasi Villalonga i Joaquim Reig, els Noguera, els Castellano, els Senent, els Moròder, els Maldonado, els Serrano, Pere Maria Orts...), estarien de cor al costat de l’esclat cultural valencià, amb tota la força, pugnant per l’hegemonia.... Però no és el cas. Han dimitit, han optat pel pitjor. I per què? Doncs per càlcul, per interessos, per deixadesa, per miopia. I al capdavall també per mala consciència.

Mai s’ha de menystenir el factor subjectiu, poc atès o directament malentès històricament en un marxisme superficial i simplificador. La mala consciència i la fosca consciència són determinants en el comportament social. “Ells” abandonarendefinitivament la llengua del seu poble, i això és greu. Uns altres han mantingut en alt l’estendard (de Teodor Llorente a Joan Fuster). Res no és casual ni sense conseqüències. “Ells” naveguen en una mar procel·losa: neguen la realitat i la vitalitat de les successives Renaixences, les deformen i externalitzen falsament i en clau anticatalanista (una variant de l’odi al diferent, com l’antisemitisme o la xenofòbia). I alhora reafirmen contra tota llei, Estatut o Constitució, la seua opció excloent per la llengua aliena, del poder, forastera, imposada (per bé que també -és cert- pròxima, pròpia de molts valencians, cooficial, i no tan aliena en aquestes alçades). Es podrien trobar equilibris, compensacions, transaccions. La dicotomia no hauria de ser tan problemàtica ni excloent. Però la pulsió centrípeta -la subjecció als poders de Madrid DF- i el factor distinció de classe impera, malauradament.

Per tot això, odien i neguen els qui s’hi han mantingut fidels. No els poden suportar. El cas flagrant seria l’alcaldessa Català, la que voldria canvia el topònim: “Tengo un defecto, mi lengua materna es el valenciano”... Marededeu. Freud tindria molt de treball -o en realitat ben poc- per desxifrar el sentit profund -la negació de si mateixa, la comunió amb l’opressor- d’aquesta afirmació.

Caldria una tasca d’informació -de periodisme d’investigació- sobre el què i el qui de tota aquesta història, de tota aquesta fauna. Les subvencions que reben Lo Rat Penat i la RACV, que encapçalen l’ofensiva contra una entitat estatutària com l’AVL. I els suports i dirigents, els Manglano i companyia. Sobre la presència en la RACV de gent tan inversemblant com els poetes en castellà Jaime Siles i Guillermo Carnero, que no és explicable en termes sensats. La cultura valenciana en castellà seriosa i convivencial hauria de manifestar-se també i mostrar una mínima solidaritat. O no? Al capdavall ells també estan amenaçats. I no cal fer molt més llarga l’explicació...