Gerontocràcia

La història política podria resumir-se en com es transmet el poder d'una generació a una altra. I en el fet, comprovat, que aquesta transmissió, pels segles dels segles, no s'ha caracteritzat, precisament, per la generositat: els vells poders han estat tradicionalment reticents a cedir el govern o abandonar amb naturalitat les regnes del control polític.

És més, tal com el va veure Gramsci, quan s'han trobat davant l'abisme, aquests vells poders han preferit l'Apocalipsi -“després de mi el diluvi”- abans que un lliurament raonable de la dominació. (No és casual que les revolucions acostumin invocar la joventut i l'adveniment, amb elles, del futur fet política; capaç de derrotar no només a l'antic règim sinó també el temps).

Molt s'ha escrit sobre la gerontocràcia, i a hores d'ara és poc el que s'hi pot aportar. Sembla indiscutible el consens que hem d'entendre-la com el poder dels vells, encara que potser és més precís comprendre-la com el poder d'allò vell. Un aferrament conservador que, arribat el cas, ja no es manifesta exclusivament com amor al poder sinó a més -vegem el que passa a Espanya- a l'oposició. Això es deu a la instauració d'això que coneixem com a “classe política”, i al corresponent sentiment de casta que s'expandeix més enllà de parlaments i partits per assolir l'empresa, els mitjans de comunicació o la cultura. Des d'aquesta, la gerontocràcia es fa òbvia quan els savis de la tribu aconsegueixen establir la tribu dels savis (ratificada amb metàfores com ara “república de les lletres”, “ciutat lletrada”, “intel·lectualitat orgànica”). Resulta molt curiosa, sobre això, l'existència d'una associació de directors -i exdirectors!- de museus i centres d'art, com si aquest fos un ofici i no un càrrec, una condició i no una ocupació. (Així d'ontològic se'ns pot presentar l'assumpte).

La gerontocràcia és, així mateix, un símptoma visible de l'instint biològic de conservació traspassat a la política. I també pot ser entesa com el resultat de la llarga addicció a una droga compartida per ideologies i militàncies molt diferents. Un elixir que tant ha enganxat a Fidel Castro que a Giulio Andreotti, que de pas va arribar a teoritzar de la manera més cínica sobre les mels del poder i el desgast que suposa no tenir-lo.

Aquesta mateixa ubiqüitat ha aconseguit que la gerontocràcia hagi estat motiu de crítica, i escarni, sota qualsevol règim polític. Un vell acudit de l'era soviètica establia d'aquesta manera una comparació entre el cocodril -un dels animals més antics- i el buró polític: el primer, amb 4 potes i 24 dents, el segon, amb 24 potes i 4 dents. La pròpia història soviètica il·lustra, com poques, aquest traspàs entre generacions i el que aquestes van representar: Lenin, Stalin, Nikita, Brezhnev, Gorbatxov...

Més enllà de la història, potser la pregunta avui ens hem de fer sobrepassa a la vellesa dels polítics. I és que el problema que s'abat sobre els nostres dies, més enllà de la data de naixement dels mandataris, rau en la vellesa de la política mateixa i en la sensació d'ocàs que emana dels poders establerts. En aquesta circumstància, en què el poder s'escapa cada vegada més de la política, la gerontocràcia apareix com la patètica obsessió per ocupar l'espai simbòlic d'un poder que s'ha esvaït.