La probable immortalitat de Cruyff
“En certa manera, sóc probablement immortal”, va dir en el seu dia Johan Cruyff. Ara, la mortalitat del geni ens evoca aquella frase. En certa manera i vista la polseguera que el decés ha alçat, la immortalitat anunciada pel mateix interessat ha passat de probable a provada. Fa temps que ‘el Flaco’ és etern i tot fa sospitar que ell ho sabia. Un Cruyff imperible gràcies a un munt de mèrits. Destaquem-ne només uns quants.
Primer mèrit: juntament amb Pelé, Maradona i Di Stéfano, Cruyff forma part del quartet de millor jugadors de futbol del segle XX. Segon mèrit: se li atorga la paternitat del futbol modern. Tercer mèrit: és el creador de l’inesborrable Dream Team (el de les quatre lligues consecutives i el de la primera Copa d’Europa del Barça, la de Wembley). Quart mèrit: el tremend llegat de la seva fundació, dedicada a la promoció de l’esport per a nens discapacitats, que el sobreviu. Cinquè mèrit: ell ha estat, des de fa molts anys, el famós entorn del FC Barcelona, i tot allò que opinava, agradés més o menys, era escoltat i en gran part compartit. Sisè mèrit: va saber canviar la mentalitat del Barça i, en certa manera, la de Catalunya, obrint les mires a ambdós. I setè mèrit: era el filòsof del futbol, a ell li devem una enciclopèdia de cruyffismes inesborrables (“si nosaltres tenim la pilota ells no poden marcar”, “els diners han de ser al camp, no al banc”, “els meus davanters només han de córrer quinze metres, tret que siguin estúpids”, “si l’equip contrari té un jugador que es desmarca molt bé, no el marquem i així no podrà desmarcar-se”, “el futbol es juga amb el cervell”, “si no pots guanyar, assegura’t de no perdre”, “sortiu i gaudiu”, entre d’altres).
Tot i que mai va aprendre a parlar català, aquest ‘català’ nascut a Amsterdam l’any 1947 va saber sintonitzar a la perfecció amb una Catalunya que el va venerar i que ara el plora. Així, ben aviat va fixar la seva residència a Catalunya. No sense problemes amb la dictadura franquista, l’holandès va decidir posar el nom del patró de Catalunya, Jordi, al seu primer fill. També va defensar obertament el dret a decidir dels catalans, a més d’acceptar la direcció de la selecció de futbol del país.
El panegíric pot ser (com ell) etern, com també la gratitud. Just després de la mort, ràpidament va córrer entre els culers la brama de la necessitat d’honorar-lo, i fer-ho de manera majúscula. Agafa força la idea d’aprofitar l’anunciada remodelació de l’estadi per posar-li el nom del mite. Estadi Johan Cruyff, sona bé, oi?
