“Que la riquesa tributi a l'1% és raonable, assumible i no pot trastocar tantes decisions vitals”

Helena Franco i Itziar Miner van impulsar un impost sobre la Riquesa i les Grans Fortunes a Gipuzkoa sota el mandat de Bildu a la diputació, quan van ser diputada d'Hisenda i directora de Política Fiscal, respectivament. Amb el canvi de govern en les passades eleccions de maig, PNB, PSE i PP van desdibuixar bona part del projecte tributari, que tot i això va estar en vigor durant el 2013 i el 2014. Aquest dissabte Franco i Miner participen a Barcelona en la II jornada de Fiscalitat Justa que organitza la Plataforma per una Fiscalitat Justa. Parlem amb elles sobre l'impost a la riquesa i la consciència fiscal a la societat.

Què volien aconseguir amb l'Impost sobre la Riquesa i les Grans Fortunes?

Helena Franco (H.F.): El nostre plantejament va ser buscar una fiscalitat més justa on els rics també paguin. Gairebé havíem arribat a un nivell en què els rics no pagaven en funció de la seva capacitat, sinó que calia començar per fer-los pagar alguna cosa. No ens conformàvem amb recuperar l'impost de patrimoni. També vam decidir fer un nou impost per gravar la riquesa.

Itziar Miner (I.M.): L'impost grava la riquesa neta i real de què disposa una persona, és a dir, les propietats menys els deutes.

En què es diferencia l'impost a la riquesa amb el de patrimoni?

H.F.: Es tracta un impost modern sobre la riquesa per corregir els defectes que tenen els impostos de patrimoni a l'ús, ja que deixen àrees d'elusió per les grans fortunes. L'impost de patrimoni a la pràctica només grava els patrimonis mitjans perquè deixa prou àrees d'escapament per les grans fortunes.

I.M.: Vam introduir dues qüestions molt importants que canviaven la imposició: vam eliminar l'exempció dels actius productius canviant-la per una bonificació. Això ataca els que tenen molt poder econòmic. Després hi ha l'escut fiscal, que és un límit al pagament en funció de la renda declarada (no la que realment s'obté, només la que consta a efectes d'IRPF).

Quin va ser el canvi a la pràctica després de l'eliminació de l'escut?

H.F: Abans de l'impost, a una persona que declarava 50.000 euros de renda li tocaria pagar 12.500 euros en IRPF. Però aquesta persona podia tenir més béns, immobles o fons d'inversió, per exemple, valorats en 10 milions d'euros. Si a això no li treia cap renda (perquè les plusvàlues del fons d'inversió no van a la renda declarada), el tipus màxim era del 2,5%, de manera que pagaria fins a 250.000 euros. Però amb l'escut, aquesta persona no pot gastar més del 60% de renda declarada pagant els dos impostos (IRPF i Patrimoni), per tant el màxim que podia pagar entre els dos serien 30.000 euros. Com que paga 12.500 euros d'IRPF el màxim que podia pagar de patrimoni serien 17.500 euros.

I.M: Amb l'impost vam treure l'escut però vam baixar els tipus a l'1%, de manera que el màxim a pagar per al patrimoni d'aquesta persona serien 100.000 euros. Està clar que l'impost no va agradar a tothom. Una contribuent va fer un recurs perquè va considerar que l'impost era recaptatori, però vam poder veure que, si bé la seva renda s'havia mantingut, el seu patrimoni i les seves rendibilitats s'havien incrementat molt.

H.F.: La qüestió de l'escut va ser molt polèmica, i en el passat s'havia fet servir per concloure que calia treure l'impost. Però en realitat, si es detecten vies d'escapament fiscal com l'escut cal corregir-les, no treure l'impost. I això vam fer.

Comentaven que una contribuent va recórrer. Hi va haver molta oposició a l'impost?

I.M.: La patronal guipuscoana havia estat en contacte amb nosaltres però ho van deixar passar perquè no pensaven que l'impost anés a prosperar. I després van ser molt crítics. Les crítiques es van vehicular a través de mitjans de comunicació del grup Correo i Vocento, molt influents a Gipuzkoa. L'atac va ser impressionant, també per part dels partits polítics de dretes.

H.F.: Ens van dir de tot. Que era un impost ideològic, confiscatori .... Els impostos són el preu que cal pagar perquè les societats siguin justes, civilitzades i avançades. I qui no ho vulgui entendre i prefereixi la llei de la selva també té ideologia.

El canvi de govern després de les eleccions de maig ha modificat l'impost? Quant ha recaptat el temps que ha estat en vigor tal com es va aprovar?

I.M.: El PNB, el PSE i el PP han començat a desarmar una mica l'impost, encara que no l'han retirat del tot.

H.F: Va estar en vigor dos anys, el 2013 i el 2014, fins al canvi de govern. El primer any es van recaptar 58 milions i al segon 60 milions. Sembla poc, però és l'1,5% de la recaptació de Gipuzkoa i un 0,29% del PIB. Però no només es tracta de quant es recapta sinó també sobre qui cau el pes de la recaptació. Respecte a l'impost de patrimoni anterior es van reduir els tipus: passem d'un màxim de 2,5% a un 1%, però en canvi es va ampliar la base sobre la qual s'aplica aquest impost, sobretot per als que més tenen. Amb tipus inferiors es va aconseguir recaptar un 47% més orientant la càrrega de l'impost cap a aquells patrimonis de més entitat.

Van fugir molts capitals, que és un dels arguments que sempre es posa en contra d'un impost d'aquest tipus?

I.M: Està clar que el capital és el que més capacitat té per moure's i deslocalitzar-se, però també hi ha gent que està unida a un territori. Sabent que Gipuzkoa és un territori petit, plantegem canvis petits, raonables i assumibles per les persones que tenen aquests patrimonis. L'altra alternativa, és clar, és la tributació 0 en algunes comunitats properes, com a Madrid.

H.F.: Que la riquesa tributi a l'1% és raonable, assumible i tampoc pot trastocar tantes decisions personals i vitals de la gent com diuen els crítics amb l'impost. S'exagera molt amb la fugida del capital. A la campanya de 2013 de l'impost sobre la riquesa, en comparació amb el tributat el 2012 a patrimoni hi va haver contribuents que van deixar de pagar perquè havien mort i altres perquè no van arribar al mínim. Vam arribar a la conclusió que només hi va haver 49 contribuents deslocalitzats a Gipuzkoa per motius fiscals, de 7.500 que van pagar al primer any i 8.000 el segon. Estadísticament no és significatiu.

L'altre argument és que si el sistema europeu d'impostos no està harmonitzat, no val la pena intentar canvis de calat des d'una hisenda local.

H.F.: Seria ideal que estigués harmonitzat, perquè llavors es limiten els problemes de fugida de capitals i el discurs de la por al voltant d'això, i aconseguiríem una major riquesa a distribuir. Cal lluitar per l'harmonització a nivell europeu, però al mateix temps cal fer avenços també a nivell local, encara que siguin modestos. En la mesura que no està harmonitzat, els governs pioners que vagin d'avançada estan assumint uns riscos importants. És molt important que cada govern mesuri molt bé els riscos que assumeix però avançar en la bona direcció. Demostrar en la pràctica que és possible, que no només es pot competir per veure qui posa impostos més baixos. Avançar en l'harmonització però alhora des dels governs donar passos, encara que siguin modestos i amb un suport social important dels moviments socials. Seria la recepta perfecta.

Si l'impost de patrimoni planteja vies d'evasió des de feia temps, per què fins que vostès no van arribar al govern foral no es van intentar tallar?

H.F.: Perquè els grans grups del capital tenen molt poder polític i econòmic i tenen, malauradament, organitzades en funció dels seus interessos les hisendes que se suposen democràtiques. Cal ser molt conscient d'això per intentar canviar les coses. Tenien por que el debat fiscal sortís al carrer i més quan el debat era exigir més als que se'ls pot exigir més en un moment en què molta gent ho estava passant malament.

Tot això malgrat que l'impost sobre la riquesa és un impost que està molt ben considerat a tot el món, i el paga l'1,1% de la població de Gipuzkoa, i la part més important el 0,00022%, que són 150 persones. Els que tenien més de 10 milions d'euros i sempre per menys de l'1% del seu patrimoni.

Què li recomanarien a Oriol Junqueras, flamant conseller d'Economia i Hisenda de la Generalitat?

H.F.: Lluitar per tenir més competències, perquè les comunitats autònomes de règim comú estan molt limitades. I a més, tenir clar que la qüestió tributària no és només la gestió dels impostos. L'important és la seva definició normativa, el disseny tributari en si. En els grans impostos no hi ha res a inventar: hi ha l'IRPF, el de patrimoni-riquesa, societats, els indirectes (IVA i especials) i els impostos menors -successions, transmissions, etc. La imaginació fiscal no dóna per molt més: pots posar impostos ambientals, alguna taxa especial però el gruix de la recaptació ve pels impostos tradicionals.

L'important és tenir competències per dissenyar els impostos en funció de la realitat política. Si hi ha una exigència per tenir millors serveis públics, cal abordar-la en termes de justícia tributària. Per tant del que es tracta és definir els impostos en funció de la capacitat recaptatòria dels diferents grups. Si hi ha impostos molt ben dissenyats però amb suficients vies d'elusió perquè la capacitat recaptatòria estigui condicionada, no s'augmentarà la recaptació. El nivell d'exigència fiscal de la classe treballadora i la classe mitjana ja és enorme. Cal intentar augmentar la recaptació exigint a la resta en funció de la seva capacitat.

Com es pot abordar la conscienciació social sobre la importància de la justícia tributària?

I.M.: El debat fiscal molesta molt. No interessa que estigui al carrer. I hi ha casos que directament són fatals, com les campanyes de 'dia sense IVA' que fan grans marques i centres comercials. Estan enganyant a la gent, perquè l'IVA han de pagar-lo, si no estan defraudant. Amb aquest tipus de campanyes, que tenen molta capacitat per arribar a la gent, es dóna una imatge nefasta i es desvirtua la tasca que des d'institucions, sindicats i moviments socials es fa entorn a la fiscalitat.

H.F.: Cal conscienciar la població que els impostos no són cosa de quatre tècnics. Segons com es dissenyi el sistema fiscal els de sempre, és a dir, la classe treballadora i la mitjana que sosté el sistema tributari, haurà de pagar més. El disseny fiscal és fonamental pel que fa al model de país que es vulgui. I cal fer impostos senzills. Com més feixuc és un impost, més barreres de coneixement es posen a la majoria de població. A més, els governs compromesos amb el canvi i la transformació social han de portar el debat fiscal al carrer. En forma de jornades, donant suport als moviments socials, o amb l'educació.

Què van fer vostès al respecte quan van tenir responsabilitats de Govern?

H.F.: Vam plantejar que les escoles i els instituts vinguessin a la Hisenda a conèixer-la com una cosa que afecta les seves vides. Els governs han de compartir les decisions tributàries perquè el resultat sigui molt més favorable per a tots i perquè es generi consciència de l'important que és la Hisenda pública. A més, cal reunir-se amb els treballadors que sostenen el sistema. Els petits autònoms i gremis ens deien que aquestes campanyes de 'dia sense IVA' de les gran marques els s'enfonsaven, perquè la gent acabava per creure que l'IVA podia ser voluntari, i que depèn del subministrador. I vam anar a explicar la fiscalitat als pobles. Va ser una tasca difícil però molt gratificant.