La portada de mañana
Acceder
Las familias afrontan indignadas una vuelta al colegio llena de incertidumbre
Encuesta - El PSOE y el PP capitalizan la gestión de la pandemia y mejoran sus resultados del 10N
El Gobierno trata de aplacar la revuelta de los alcaldes que ha unido en su contra a sus socios parlamentarios y al PP

Contra l'epidèmia de la desigualtat

Entrada d'urgències de l'hospital Doctor Peset, a València, durant l'epidèmia de coronavirus.

Ha arribat el virus i alguns creuen que també ha arribat la revolució. Gir radical, intervencionisme estalinista, programa bolivarià… Una dreta certament desballestada s'ha posat a gesticular contra les mesures de l'Executiu que presideix el socialista Pedro Sánchez com si els soviets estigueren a punt de prendre el poder. Un mitjà especialment cavernari no es va tallar un pèl i va arribar a titular que el Govern “instaura el comunisme”.

La reacció, mai més ben dit, ve provocada pe l'aprensió davant unes mesures que tenen en compte de manera clara, com no va ocórrer en la crisi econòmica de fa una dècada, els sectors més desprotegits de la societat, incloses les empleades de llar acomiadades, els inquilins amenaçats de desnonament i una tropa de treballadors eventuals i d'autònoms falsos i reals. Les crítiques al Govern, basades en errors (que n'hi ha hagut i n'hi haurà) i improvisacions (previsibles unes i inevitables altres), estan sobreactuades perquè la dreta va negar des del principi la legitimitat al seu format de coalició i als seus complexos suports parlamentaris, però també per una sensació que corre sobre el protagonisme d'allò públic, a partir d'ara, enfront del dogma neoliberal.

La gran crisi que acompanya la pandèmia del coronavirus posa potes enlaire el que Thomas Piketty descriu en el seu assaig Capital i ideologia com la justificació predominant del sistema desigualitari d'ençà els anys vuitanta del segle passat. Critica el líder del PP, Pablo Casado, un intervencionisme del Govern del PSOE i Unides Podem que genera “inseguretat jurídica” i alerta contra eventuals nacionalitzacions. En efecte, pot ser que en l'era postpandèmia alguns anatemes establits des de la revolució conservadora de finals del segle XX i alguns tòpics del discurs propietarista es vegen amenaçats.

Certs mitjans de la dreta no s'amaguen i arriben a assegurar que no es pot protegir com ho intenta el Govern d'esquerres a la legió de potencials víctimes de la crisi produïdes per l'epidèmia i que cal tornar al manual que es va aplicar en l'altra crisi: beneficis fiscals indiscriminats a les empreses, retallades de drets i sofriment social. Dit d'una altra manera, salvar els comptes de resultats abans que les persones. Les ingents inversions públiques en un sistema de salut delmat des d'aquell moment i en una indústria estratègica de prevenció d'epidèmies escanyolida o inexistent en serien l'excepció. Si aleshores es van rescatar bancs mitjançant endeutaments que encara estem pagant, ara passaria el mateix amb la sanitat. Però el paradigma neoliberal que no es toque. Això pensen ells.

Tanmateix, recelen aqueixos sectors que la gran crisi sanitària global no siga només un episodi tan dur com inesperat que no hi ha més remei que superar sinó també el punt d'inflexió d'un nou enfocament. Si l'Estat, al capdavall, ha d'assumir mobilitzacions de recursos i rescats de tal magnitud, ja no de l'economia, sinó de la vida i la salut de la població quan arriba l'emergència, per què no plantejar que potser allò col·lectiu, allò públic, ha de tindre més protagonisme en l'organització de l'economia i la societat, almenys en uns certs àmbits? Vistes des del fons de l'epidèmia, per exemple, les privatitzacions sanitàries de l'última dècada semblen una broma sinistra.

Quin grau de desigualtat estem disposats a tolerar és una pregunta més pertinent que mai, quan sabem com han crescut les rendes dels més rics, han caigut les dels més precaritzats en les últimes dècades i ha arribat el moment en què la pandèmia acaba de paralitzar la major part de la generació de riquesa.

La magnitud del desafiament soscava el discurs predominant, aquell que Piketty caracteritza per la “fe indefinida en l'autoregulació dels mercats i quasi la sacralització de la propietat”, espanta la dreta i apel·la a una esquerra que té l'obligació de donar respostes valentes i innovadores, respostes progressistes i democràtiques, a la necessitat de donar suport a l'economia productiva i al mateix temps evitar que s'eixample la bretxa de la desigualtat, un problema descomunal.

Etiquetas
Publicado el
4 de abril de 2020 - 21:53 h

Descubre nuestras apps

stats