Alguns dies i treballs de Rafael Roca

Dimecres 24 de maig, a les 19.00, a la llibreria Fan Set de València, es presentarà Proejant el temps, de Rafael Roca Ricart, editat per la Institució Alfons el Magnànim. És el diari d’una experiència una mica singular en la vida de l’autor; professor de Filologia Catalana de la Universitat de València i conegut especialment per les seues imprescindibles recerques sobre Teodor Llorente i altres autors d’aquell període que, per simplificar, continuem anomenant la Renaixença. Le seues aportacions són referències ineludibles per conèixer una etapa tan plena de sorpreses i giragonses arreu de les terres de llengua catalana.

Ara, en l’abundant bibliografia de Roca, aquest títol destaca pel tema i pel caràcter remarcadament personal de l’escriptura.

De diaris n’hi ha de moltes maneres. No soc especialista en el tema, però sempre m’ha sorprès, pensant en el País Valencià del segle passat, que tres germans de trajectòria tan distinta com Nicolau Primitiu, Eliseu Gómez Serrano i Emili Gómez Nadal, n’escriguessen. No podia ser per inducció o herència familiar, ni tan sols per haver tingut una educació semblant. Què els dugué a escriure’ls? Era un exercici més freqüent llavors, al país, del que pensem? Tots tres, en qualsevol cas, seguien una pauta de redacció que porta a la gran tradició europea del gènere. Per exemple, la britànica d’una gran època literària.

A la seua mesura i en el nostre context actual, el nou llibre de Rafael Roca s’ajusta a aquell model, en què interessa posar sobre el paper els fets de la jornada, sense massa divagacions cap al passat o cap a àrees allunyades de la realitat immediata. I val a dir que em pareix particularment recomanable per la seua amenitat, però també per una característica que no sempre es troba en obres del gènere: la sinceritat. O, si es vol, una certa manera d’honestedat humil ben accessible per a qualsevol lector.

Proejant el temps és un conjunt de textos que només pretenen reflectir vivències, sensacions i impressions de qui els escriu. Que comença sent un viatger que fa una estada útil en un país culturalment pròxim, però distint de l’habitual, enmig d’una activitat professional que el posa en contacte amb fets i dades que en part escapen a les matèries que l'ocupen en la vida quotidiana. Després, hi ha canvis d’escenaris, però l’interès no decau.

En el pròleg, Jaime Millàs, un dels periodistes valencians més equilibrats i lúcids dels nostres temps recents més difícils, assenyala amb encert les virtuts del llibre i el connecta amb la tasca de divulgació que l’autor exerceix sovint, especialment a la premsa.

És una labor que Roca practica amb la mateixa senzillesa que posa a contribució en aquest diari, sense trampes literàries. I exemplifica la necessària reversió i extensió a la societat dels sabers que la Universitat concentra i ha d’escampar. En definitiva, allò de la relació entre Universitat i societat.  En el ben entès  que, en aquest cas, la torna no té a veure amb els negocis econòmics difícilment defensables que una petita part del professorat organitza sota tan digna cobertura.

Qui llegesca aquest llibre, espere que molta gent, seguirà el professor Roca en un itinerari que comença amb una estada al nord d’Itàlia, a Verona o altres ciutats il·lustres, com ara Cremona, per comunicar a alumnes universitaris una sèrie de temes relacionats amb la cultura catalana de diverses èpoques. I alhora, encara que no formàs part del programa, per parlar-los de les circumstàncies difícils en què s’ha hagut de moure a partir d’un temps, per causes sobretot polítiques. Des dels escriptors clàssics a l’època contemporània.

Però aquestes activitats, que Roca recull amb minuciositat, s’acompanyen amb una sèrie de descripcions ambientals que ens situen enmig d’un viatge, per a ell parcialment iniciàtic, i ens transporta amb l’autor per les mateixes vies i passatges. Des de les dificultats inicials d’allotjament a la relació amb col·legues i alumnes, les descripcions de la il·lustre arquitectura o la vida i la conversa de la gent que habita el país. L’autor observa i en pren nota.

Les dues narracions combinades d’aquesta part italiana del text, la vida a les aules i al carrer, tenen un gran interès. Com la resta, que ja de tornada a València té com a escenari llocs que ens resulten més pròxims i emmarquen la vida habitual de l’autor al seu poble de l’Horta, Alaquàs, a la seua facultat, a l’Arxiu del Regne, el Consell de redacció de la revista Saó o altres espai del seu dia a dia. Tot plegat, enmig de la política, la lectura de tesis i altres treballs acadèmics i tantes obligacions que conformen la seua vida més pública, més enllà de la família i els amics. La vida d’un professor és això, i és bo que es conte als qui la veuen des de fora, la menyspreen o la ignoren.

Proejant el temps acaba en una nova estada a Verona, com un comiat o més exactament com un “a reveure”. En arribar al final de la lectura, em quede una mica desconcertat. M’agradaria veure la continuació de la història. Per la seua amenitat i perquè m’hi sent implicat. No sols perquè hi apareguen persones o fets que més o menys conec, sinó perquè el fil narratiu està recorregut pel testimoni sincer i ben construït d’una vida com tantes n’hi ha. Sense falsedats ni pretensions. I, per això mateix, admirable.