Àngels Gregori: “Els polítics no tenen la cultura, però sí les eines per a fer valorar la cultura”

Àngels Gregori (Oliva, 1985) és gestora cultural i poeta, i encara que l’ordre dels factors no altera el producte, jo diria que la primera faceta ompli moltes hores de la seua vida, tot i que, molt intel·ligentment i perspicaç, ella ha sabut lligar-les totes dues, de manera que tot queda a casa: cultura, gestió i poesia.

A aquest triangle poderós afegiria, a més, l’equilibri entre les arrels a Oliva, on organitza la Poefesta i dirigeix la Fundació Brines, les visites continuades a la ciutat de València, on presenta llibres i actes culturals lligats al PEN català, i un cosmopolitisme –en part innat, en part entrenat– que de la mà del PEN la du de Barcelona a Nova York, passant per Frankfurt, i fins arribar a Buenos Aires. Tot queda lluny de casa.

Difícil mesurar quant de pes té en Àngels Gregori la vessant poètica, i quant l’organitzava. El que sí m’arrisque a dir és que em costa imaginar-la quieta en un lloc. Té aquest aire de món, propi de les terres valencianes obertes i exportadores, allò que fa que la seua gent no s’ho pense dues vegades a l’hora d’emprendre el vol cap on siga.

Aquesta dona, feinera i enginyosa, sempre està discorrent alguna de nova. Sovint la veus vestida esportiva, però elegant, majorment de negre. De tant en tant no li falten els lluentons discrets si és de nit, les sabatilles moderníssimes, per si cal pegar a córrer en el darrer moment per tal que tot isca bé i, last but not least, la seua americana, també quasi sempre negra. Sens dubte, aquesta executiva valenciana de la cultura catalana té un estil que es deixa reconéixer, elegant alhora que informal.

Diria d’Àngels Gregori allò que els anglesos condensen en una paraula: friendly, molt friendly, matisaria. I afegiré que té allò que els castellans en diuen: “don de gentes”. Per això acomboia amb facilitat la gent amunt i avall, i si te’n descuides, ja t’ha organitzat una taula redona, una presentació o una conferència. No hi ha temps a perdre. Telèfon en mà o la butxaca i auricular a l’orella, pot caminar i fumar mentre parla, i darrere del que sembla una simple conversa, ella va fent feina: tancant temes, obrint propostes, pinzellant els darrers detalls d’un acte. És, com diem els valencians, un motoret.

Inquieta d’esma, igual la imagine caminant per les marjals i la platja d’Oliva, que recorrent Barcelona entre carrers, travessant la Cinquena Avinguda de Manhattan o l’Avenida de Mayo de Buenos Aires. En tot cas, ben lluny de sentir-se lost in Translation a l’estil Coppola, Àngels, si no sap una cosa, sospiste que se la imagina, se la inventa o en crea una de nova.

Potser per això, perquè no li fa por la gent, ni viatjar, ni gestionar, l’estiu de 2018 va començar a exercir de presidenta del PEN Català i des de llavors no ha parat d’anar amunt i avall, entre congressos, encontres i reunions, entre altres. És el seu estat natural, una mena de riu per on no passa mai la mateixa agenda.

Abans d’arribar al PEN, però, ja feia anys que Àngels Gregori es movia en l’univers de la gestió i la dinamització culturals, en particular en l’organització de diferents festivals de poesia de renom, com ara el Barcelona Poesia, el Festival Internacional de Poesia de Lleida, i el Poefesta d’Oliva, que ella va veure nàixer i que dirigeix des de fa setze anys. Un festival que ha quallat entre el públic valencià i molt més enllà.

Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, Àngels Gregori va estudiar un màster de Gestió Cultural en la UOC i és doctora en Literatura amb una tesi sobre les ciutats en la poesia.

Com a autora, ha escrit diversos llibres de poesia, el darrer dels quals, Quan els grans arbres cauen, va rebre el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot el 2017. Des de llavors no ha tornat a publicar cap altre llibre, diu que no té pressa i que la poesia s’escriu quan ella vol. En tot cas, a més de parlar de poesia, d’escriptors, de polítiques culturals i de la projecció internacional de la cultura catalana, en aquesta entrevista ens desvelarà perquè no té pressa per escriure i encara menys per publicar. Potser la poesia festeja amb la lentitud...

¿Com a directora de la Fundació Brines, què ens pot contar, ara per ara, on n’estan?

Doncs un dels objectius principals ara és la recent creació dels premis Francisco Brines, el Certamen Internacional de poesia Francisco Brines. L’any 1959 Brines va fer el salt com a poeta a partir del premi Adonais i el seu llibre Las brasas i ara a ell li feia molta il·lusió crear uns premis, tant en castellà com en català, que dugueren el seu nom. Brines ha sigut sempre un exemple de convivència lingüística, entre altres coses, va traduir Antígona de Salvador Espriu al castellà, una versió que va dirigir Joan Ollé per al Festival de Teatro de Mérida. I pel que fa a l’Elca, la finca on té seu la fundació, haig de dir que és un dels topònims més poetitzats de la poesia castellana dels darrers cinquanta anys. Elca és la seua casa des que va nàixer, el seu espai més familiar, amb la seua biblioteca, i tot allò donava molt de sentit a la idea que va tindre ell de crear un certamen de poesia que duguera el seu nom, cadascun amb un jurat diferent. Tots dos llibres guanyadors seran publicats per l’editorial Pre-Textos.

Dir Àngels Gregori a Oliva és dir Poefesta. ¿Quin balanç en fa després de setze anys al davant?

De moment que hi hem sobreviscut amb èxit, fins i tot en temps de pandèmica. Enguany hem hagut de modificar la data de celebració tres vegades. I per casualitats poètiques va i coincideix el Premi Cervantes a Brines amb la Poefesta, i és clar, el protagonista feliçment va ser ell. Després de setze anys puc dir que cada any hi ha un gran entusiasme i la gent es pren la Poefesta com si anara a un concert dels Rolling Stone [riu]. És curiós com de ràpidament s’exhaureixen les localitats i quina simbologia ha agafat Oliva, com a capital comarcal de la poesia. És un festival que naix del propi poble: escoles, botigues, centres comercials, restaurants. Tots s’hi apleguen, en el festival de poesia.

Quasi es diria que és la Festa Major del poble.

Doncs d’alguna manera sí que ho és perquè tothom s’hi implica i hi ha una màgia especial. Venen els poetes de major prestigi de la literatura catalana, castellana i d’altres parts del món, pense ara en la poeta italiana Patrizia Cavalli.

Vosté combina amb destresa el binomi gestió i poesia. Però, i la seua poesia...¿Se n’ha vista afectada, amb tant de tràfec organitzatiu?

Et diré que si jo fora novel·lista, sí que se n’hauria vist afectada, la meua creació, perquè una novel·lista necessita constància. En canvi, per mi, la poesia s’escriu quan ella vol, i pots estar tres mesos sense escriure cap poema i reprendre’l després allà on et vas quedar.

¿Aleshores escriu o no escriu?

Per la meua feina tinc molta dispersió, però això no m’afecta. Per a mi, en la meua poesia, la calma, la tranquil·litat, anar a poc a poc, és essencial i, encara més, no tenir pressa per publicar. Brines, sense anar més lluny, no té més de deu llibres de poesia publicats, i grans poetes com ara Jaime Gil de Biedma o Gabriel Ferrater no van publicar sinó tres llibres de poesia cadascú. Quan vaig començar a escriure era diferent, tenia pressa i pensava que si estava dues setmanes sense escriure deixaria de ser poeta, però ara ja no tinc ànsia per escriure, sobretot per publicar. Li done calma al poema, i arriba quan ell vol, sense forçar res. Ve i jo li òbric les portes, i ja està.

Vosté que viu i treballa majorment a Barcelona, però sense desvincular-se de València, ¿com diria que es veu València des de Barcelona?

Jo tenia l’esperança d’un canvi per part de les polítiques culturals valencianes. Després de tants anys amb la majoria absoluta de la dreta, esperava un gir, i que aquest canvi ens aproparia (a les dues ciutats) més del que de fet ens ha apropat. Trobe que València està passant per un moment creatiu extraordinari. Un moment en què tres generacions d’artistes, escriptors i molts creadors conflueixen, i tot el que s’està vivint o creant hauria de tindre un pes més important a la ciutat de València i al País Valencià, en general. Crec que allò que no aconseguim des de casa, no podem pretendre aconseguir-ho des de fora, o millor dit, que ens ho aconseguisquen des de fora. A mi m’agradaria que hi haguera major comunicació i fluïdesa en les dues direccions perquè tenim creadors increïbles, però primer s’ho haurien de creure els d’ací. El canvi està fet, ara cal assumir-lo i continuar consolidant-lo. Pense que s’hi han fet coses importants, per exemple, des de la Direcció General de Cultura van convidar, junt amb l’Institut Ramon Llull, escriptors valencians a la Fira del llibre de Frankfurt. I el 2019 van anar a Buenos Aires cinc autors valencians, també de la mà del Ramon Llull. M’agradaria pensar que els valencians tenim una Conselleria de Cultura, únicament, i no una Conselleria d’Educació, Cultura i Esports, perquè d’aquesta manera, la Conselleria i la política cultural acaben esvaint-se, que és el que està passant. S’hauria de començar per fer polítiques culturals sòlides i que lideraren, i fins que això no canvie, no pot haver-hi la fluïdesa ni la comunicació amb els escriptors i escriptores de la resta d’àmbit català i d’altres llengües i cultures que desitjaríem. Ara mateixa estem vivint una mena de Segle d’Or valencià, en tots els gèneres, és un moment esplèndid, però amb això no hi ha prou. Políticament s’hauria de donar el pes social que ha de tindre la cultura i això és bàsic. En tot cas, et diré que des de fa un temps m’agrada vindre a València molt més que abans, i m’agradaria fer-hi més vida.

Dos anys ja davant del PEN, i una pandèmia de per mig. ¿Com valora la seua gestió i experiència i, en general, el recorregut fet fins ara pel Centre Català del PEN Club de quasi un segle?

Després del PEN de Londres, creat el 1921, i el de França, el PEN Català, fundat el 1922, és el tercer centre més antic del món. Quan el nou equip directiu vam arribar al PEN, fa ara una mica més de dos anys, vam haver d’assumir una situació complicada, una doble pandèmia, diria jo, ja saps de què parle [somriu discretament]. Per sort, i a poc a poc, hem sobreviscut. Al capdavall, una institució com el PEN, que treballa per la defensa de la llibertat dels escriptors i la llibertat d’expressió i contra la censura, ha de viure des de la resistència. I malauradament, aquests darrers temps estem acostumant-nos a veure que la censura no és allò que ocorre només a llocs llunyans, a països asiàtics, a l’Amèrica Llatina, al Marroc o a Turquia. Ara mateixa estem vivint la censura a casa nostra, com és el cas de l’actor Willy Toledo, el cantant de rap Valtónyc, que ha hagut de marxar fora, o la reacció nefasta davant del còmic On és l’Estel·la? de Toni Galmés, publicat per Comanegra. Ara mateix, la repressió i la censura que estem vivint a casa nostra no té límits. Així que la defensa de la llibertat estem fent-la també ara i ací. En tot cas, el PEN viu un moment de solidesa perquè estem aconseguint una quota de socis molt alta, més que mai! I en tot l’àmbit lingüístic, començant pel Principat, però també al País Valencià i a les Illes. A tot arreu s’estan fent coses i estem ja començant a pensar en el centenari del PEN Català i en com ho celebrarem, i crec que hi ha molt a celebrar, no podem oblidar qui en va ser el primer president, Pompeu Fabra, i tampoc que al llarg dels anys el PEN ha comptat amb escriptores al seu capdavant com la Maria Aurèlia Capmany.

¿Hi serà vosté, imagine ? I en tot cas, com es projecta el PEN de cara al futur?

Si tot va bé, sí. En uns mesos publicarem a Galàxia Gutenberg la traducció al català de la història del PEN Internacional. I de cara al centenari, hem de posar sobre la taula el pes i el valor que ha tingut aquesta entitat en una literatura com la nostra. Parlar del PEN Català és parlar del diàleg i la relació entre diferents literatures, tractant-se de tu a tu, i és també parlar del paper que va tenir a casa nostra amb els escriptors que van haver de patir l’exili.

¿Com són les relacions amb el PEN Internacional? ¿Hi ha un bon enteniment, comparteixen projectes?

Les relacions són bones. La tasca del PEN Internacional és magnífica, amb una Jennifer Clement, la seua presidenta, que en fa una bona gestió i amb la implicació d’escriptors de primera fila i amics, com el Burhan Sönmez.

Que, per cert, des de 2015 és la primera dona presidenta del PEN Internacional.

Sí, tot un camí recorregut el del PEN. Hi ha, no ho negaré, determinades inèrcies, i alguns centres funcionen millor que no pas altres. En destacaria la bona feina d’alguns, en particular, i seria crítica amb algunes inèrcies i comportaments difícils de canviar d’altres llocs. Nosaltres, per exemple, tenim una relació molt bona amb el PEN d’Argentina, Vam fer un llibre conjuntament. Hi ha centres que funcionen molt bé, com és el cas argentí, i que els seus socis són una mena d’activistes. En tot cas, a mi m’agradaria un PEN Internacional que sabera combinar la diplomàcia cultural amb la feina de base. Al PEN argentí em va sorprendre la de coses interessants que fan, amb uns socis ben actius, i que hi treballen des de diferents esferes. A més, en destacaria l’actitud oberta i receptiva que han mostrat envers la cultura catalana.

¿I el PEN Amèrica?

Allò són paraules majors! Una gran organització que funciona molt bé. Una institució amb un gran pes social als Estats Units. Fa uns anys, abans d’entrar-hi al PEN Català, em trobava a Nova York i vaig assistir al PEN America Literary Awards Ceremony. Tot un esdeveniment social amb autores i autores de primer nivell internacional.

¿En què consisteix el Programa de l’Escriptor Acollit que va impulsar el PEN català el 2006?

És un programa que es fa gràcies a l’ajuda de l’Ajuntament de Barcelona, i que va començar donant suport al periodista i poeta amazic Salem Zenia. Es tracta d’oferir una eixida i facilitats de vida a escriptors i escriptores que no tenen cap altra alternativa de vida al seu país. Com pots imaginar, ens arriben sovint més propostes i candidats de les que podem cobrir. Són persones que quasi les agafes pels pèls. Vull dir, que es troben en situacions molt límit als seus països, on perillen les seues vides. Nosaltres els facilitem la documentació per venir, un pis i un sou per mantenir-se durant dos anys. El problema és: què ocorre després d’aquests dos anys? Després què? Com mantenir-se, com guanyar-se la vida si no poden tornar a casa seua perquè hi perillen les seues vides? En el cas de Salem Zenia, per exemple, ell ha pogut continuar a casa nostra. Viu a Olot i coneix molt bé la literatura catalana. Nosaltres els donem l’oportunitat perquè puguen marxar del perill i començar una vida nova, i de vegades alguns fins i tot aconsegueixen construir una vida a casa nostra. Un altre escriptor, Bassem An-Nabrís, procedent de Palestina, va arribar a Barcelona el 2012 i té part de la seua obra traduïda al català. L’últim escriptor que hem acollit ha estat Milthon Robles, que és hondureny, i que ha treballat molt als instituts, conscienciant els més joves de la situació en alguns països. Actualment estem a l’espera de poder rebre un altre escriptor. Casualment, tant Salem Zenia, coma ara Milthon Robles, són dos periodistes, tot i que Zenia també ha escrit poesia. Per la seua professió de desvelar la veritat social i política, es veuen sovint en situacions de risc i fragilitat.

Un altre aspecte en què treballa el PEN és en la dignificació de la tasca dels traductors, sovint invisibilitzats, amb propostes com el Premi PEN Català de la Traducció.

És una tasca pendent, la dels traductors, tot i que s’ha treballat molt. Cada cop comprem més llibres en funció dels traductors. I aquesta garantia de reconeixement és una bona senyal. Per sort, ara ja apareixen els seus noms a les cobertes dels llibres. Tenim uns traductors magnífics al català, i això és, d’entrada, un prestigi per a una cultura. És el cas de Dolors Udina, per exemple, que ha estat reconeguda amb el Premio Nacional de Traducció. O de Jordi Martín Lloret o Arnau Barios. El PEN treballa per donar suport a les traduccions, i enguany hem tingut obres finalistes d’alt nivell, com la traducció de Xavier Farré, Cos, d’Olga Tokarczuk. També tenim la revista de traducció Visat, amb un equip i uns directors que fan una feina molt important.

Al capdavall, les traduccions literàries ens parlen de la salut d’una llengua i d’una societat, i suposen un pont que ens connecta amb altres cultures en un viatge d’anada i tornada. L’Institut Ramon Llull hi treballa també molt, en aquesta línia, ¿com es la relació entre el PEN i el Ramon Llull?

La feina que està fent el Llull és extraordinària. Fixem-nos en les traduccions del català que ara mateix estan circulat arreu del món, és impressionant! Aquests últims anys ha augmentat considerablement la presència de poetes catalans en altres països, tant físicament, en fires i trobades internacionals, com a través de les traduccions de les seus obres a altres llengües.

Vist en perspectiva, hi ha un camí important fet en els darrers vint anys. Just fa uns dies llegia en L’enigma, un dels dietaris de Miquel Pairolí, publicat el 1999: “ La nostra és la cultura d’un país petit que, a més, no ha disposat d’altaveus, d’instruments de creació de prestigi cultural que depassessin l’espai autòcton”. En aquest sentit, l’Institut Ramon Llull s’ha consolidat amb els anys com un bon altaveu.

L’Institut Ramon Llull és una bombona d’oxigen per a la literatura catalana. Recorde quan comissariava Barcelona Poesia, que vam col·laborar amb el Llull per convidar programadors culturals internacionals perquè conegueren Barcelona i part de la cultura catalana, i alhora el Llull traduïa autors i autores que nosaltres convidàvem. Venien quatre o cinc programadors internacionals i s’estaven uns dies assistint als actes de la Setmana de la Poesia. També s’ha fet en el Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat. I aquesta feina de fons, que no es veu tant com els artistes convidats, és la que dona sentit a la resta. Ara veus com els poetes catalans són també convidats amb continuïtat a altres llocs, com ara al festival de Sud-àfrica, per exemple. No podem oblidar que Barcelona Poesia s’ha consolidat com un dels festivals i esdeveniments més importants de poesia del món, on han passat poetes com ara Billy Collins.

Qui El New York Times va descriure com "el poeta més popular d’Amèrica".

És que Amèrica es creu i valora els seus poetes. Mira com Bill Clinton i Barak Obama han tingut presents els i les gran poetes nord-americanes en la seua presa de possessió i en els seues discursos: Robert Frost, Maya Angelou... Als Estats Units saben que una metàfora ben pensada és més eficaç que un llarg discurs retòric. I d’ací la importància que els polítics nord-americans han donat a la poesia. Els últims deu presidents, exceptuant Trump, però fins i tot els Bush ho van fer, convidaren poetes a les seues festes de la Casa Blanca. Estats Units és una potència mundial de moltes coses, per descomptat d’armament, però també de poetes. Així que cada quatre anys, el 20 de gener, molt sovint els poetes són també els protagonistes. I si et fixes, els lemes electorals estan plens de poesia, el mateix “Yes, we can” podria ser l’inci d’un vers en el que reconèixer-se tota una generació. Molts presidents nord-americans van saber que l’instrument més poderós per a les nacions són les metàfores i per això han donat tanta importància a la poesia i a l’oratòria. Una vegada Hillary Clinton, en broma, referint-se a Obama i el seu marit, va dir: “No els entenc, parlen com si foren poetes”.

Ja ho va dir George Steiner: “No és possible pensar sense metàfores” I nosaltres... ¿Què fem amb les metàfores?

Una metàfora pot burlar una dictadura. Nosaltres, la cultura catalana, hem importat molt, hem traduït molt, però ara estem exportant, sobretot poetes, perquè els festivals de poesia ajuden a fer-los visibles, la qual cosa està molt bé perquè marca un camí d’anada i tornada. L’any passat, per exemple, Barcelona era la convidada a Buenos Aires. Crec que la literatura catalana està vivint una eclosió mundial que no s’havia vist abans, i crec que s’estan fent molts esforços per millorar aquesta presència internacional. Una de les coses que més em satisfà és veure noms joves en la poesia i comprovar que hi ha una continuïtat en bones mans. Joves de poc més de vint anys, gent molt ben preparada, com ara les poetes Anna Gas o Maria Sevilla.

I els autors i autores valencianes, ¿tenen també aquesta presència internacional?

Doncs, malauradament, les polítiques de cultura valencianes no van en aquesta línia. No transcendeixen més enllà del terreny universitari, sembla que els interessen molt els lectorats de català a l’estranger i poc més. Tornem al mateix: al País Valencià la Conselleria de Cultura queda eclipsada per la d’Educació, que és tan important com l’altra, però una sense l’altra no pot funcionar, i el desequilibri és alarmant. I és clar, no ens poden fer la faena des de fora, hem de fer-la nosaltres mateixos. I si volem aspirar a la internacionalització, hem de començar des de casa. Ara mateixa, vivim un moment molt sòlid literàriament, i tenim autors valencians publicant a Catalunya, el cas de Baixauli, Benesiu, Martí Domínguez, Monterde. Jo la cultura de la queixa no la vull. Em sent bé a Barcelona. En un determinat moment anar-me’n va ser una decisió personal. Però havent nascut a Oliva i sent valenciana, m’agradaria tenir un conseller de Cultura que donara importància a la cultura i als escriptors del meu país. El prestigi d’un país es basa en el reconeixement i el pes social que els representats polítics li atorguen a la cultura. Jo em pensava que amb el canvi polític trobaria això a València, però queda molta feina per fer. Són molt dubtosos, per no parlar del poc prestigi, d’alguns directors d’algunes institucions culturals, i això fa el país petit i pobre. Els escriptors s’han de veure representats en els màxims dirigents de la política, i no expulsats. Trobe que queda feina per fer i que cal que els polítics deixen de veure els escriptors, i els creadors en general, com una amenaça o enemics, i comencen a mirar-los com uns aliats. Darrerament he tingut experiències bones, com ara el Feminari organitzat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dins de l’Any Carmelina Sánchez-Cutillas, però d’altres nefastes, i això baixa el nivell sociocultural d’un país. Diria que estic tenint alhora les millors i les pitjors experiències. Catalunya és el que és pel valor, el pes i el prestigi que els polítics i les institucions han donat a la cultura, i de quina manera han sabut exportar-la al món. I aquesta actitud es tradueix en tot perquè és la imatge de casa teua que tu projectes cap als teus i cap al món. Odie la cultura del ressentiment, que és que quan les coses et van bé, és gràcies a tu, i quan et van mal, és per culpa dels altres. El discurs de la queixa és el del ressentiment, i al capdavall, allò que importa és l’obra feta, i si mirem al voltant veiem, com et deia, autors com ara Benesiu, Baixauli, Premi Llibreter, Monterde, Martí Domínguez, Premi Òmnium Cultural, Marc Granell, Josep Piera, Maria Josep Escrivà, Teresa Pascual. Dues autores valencianes acaben de guanyar dos guardons prestigiosos en poesia i assaig, el Miquel de Palol i el Josep Vallverdú. I tenim, a més, una editorial com Llibres del Buc que havia apostat per publicar en català una poeta que ara és Premi Nobel.

Vosté col·labora en l’organització de l’Encontre d’Escriptors del Mediterrani i Narració Oral dins de la Mostra Viva del Mediterrani. ¿Ajuden aquests encontres a fer la cultura més present?

Hi vaig començar de la mà de Josep Piera. Trobe que la programació que fa la Mostra és important i que hi ha al darrere un equip de gent bona i amb experiència, liderat per Vicent Garcés. És un luxe poder lligar-ho tot: arts escèniques, cinema, literatura, tradició oral i poder dur a València escriptors com ara Burhan Sönmez, Carme Riera, Manuel Forcano o Sami Naïr perquè ens parlen de la Mediterrània. Escriure la mediterrània la escrivim entre tots, és també allò que va fer Carmelina Sánchez-Cutillas en Matèria de Bretanya. I crear aquest còctel, aquesta visió més completa amb autors de fora i autors nostres, és molt important.

¿Com fem perquè la cultura penetre en la societat?

Bàsicament seduint, entrant en la societat a través de la seducció. El que ha passat amb la Poefesta és increïble. Per allà han passat els millors poetes dels darrers anys, i noms de la gran pantalla com Julie Christie llegint poemes d’Auden. Però a seduir cap a la cultura i amb la cultura es comença des de les escoles i des del carrer, és una cursa de fons. I insistisc, és seduir la gent i alhora fer-los assequible la cultura. Jo no estic en contra de l’alta cultura, però com deia Susan Sontag, cal haver-hi una mescla, un equilibri, entre l’alta cultura i la cultura més democràtica, i sobretot saber començar bé: des del bressol, des de les escoles. Començant llegint Joana Raspall perquè pugues acabar llegint T.S.Eliot, posem per cas. I una qüestió important, que ara reitere, perquè la cultura penetre en la societat és fer polítiques culturals que posen la cultura en el centre d’atenció, França amb Macron i Alemanya amb Merkel, són països que han tractat la cultura com un bé de primera necessitat, i ens ho han demostrat recentment amb la pandèmia, crec que ens poden donar unes quantes lliçons en aquest aspecte. La cultura no és un luxe ni un oci, és una indústria també, un mitjà de vida per a moltes persones. Què hauríem fet durant la pandèmia sense literatura o cinema? No es tracta que els polítics hagen de tenir més cultura que ningú, això no se’ls demana, sinó que sàpiguen envoltar-se dels millors. Perquè disposen dels instruments i els recursos per fer-ho. Els polítics no tenen la cultura, però sí les eines per a fer valorar la cultura, i en aquest sentit s’han d’envoltar de bons equips i buscar els millors de cada àmbit. Un gran polític és aquell que sap envoltar-se dels més competents i arribar a tota l’esfera social. Hi ha polítics que actuen així i això, amb el temps, els fa millors. Tanmateix, si el polític veu els gestors culturals, els creadors i els artistes com a enemics, malament. El polític ha de ser un aliat, i eixa baula de la cadena està totalment trencada al País Valencià. No serà per falta de gent vàlida! Fins que no hi haja aquesta aliança entre polítics i artistes i creadors, la cultura no pot penetrar en la societat. I no la confonem amb el folklore, que és una altra cosa. Justament això és el que ocorre quan la baula de la cadena està trencada, que el folklore s’entén com si fos cultura. I que conste que València ha avançat en els darrers any! Un dels luxes que té la ciutat, ara per ara, és el Centre del Carme, el CCCC, o la Nau, o a Sant Miquel de Reis. Ara hi passen moltes coses, però hi ha hagut molts anys durant els quals no passava res a València, fins i tot teníem un aeroport on no passaven avions. Ara, almenys, i de moment, hi passen coses, després caldrà que es definisquen amb el temps. Només cal mirar el moviment editorial que hi ha darrerament. Avui, per exemple, l’editorial Vincle presenta a València, junt amb el Consell Insular i la Fundació Mallorca Literària, una antologia de l’obra de la poeta mallorquina Maria Antònia Salvà, prologada per l’escriptora Lluïsa Julià. Aquesta és la normalitat que jo m’estime, una editorial valenciana publicant i presentant a València una autora mallorquina a càrrec d’una crítica literària del Principat. I per descomptat que quan veig açò, m’agrada molt més València ara que no fa uns anys, i de fet hi vinc molt més a gust.

¿Què ha significat l’Any Carmelina per a recordar la figura i l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas, on vosté també ha col·laborat?

A qui vull donar les gràcies, a part de Carmelina, és a l’AVL perquè gràcies a l’Acadèmia coneixem avui Carmelina molt millor. Fins ara, jo a Carmelina l’havia llegida d’una forma molt fragmentària i gràcies a la meua intervenció en el Feminari que li van dedicar, vaig poder llegir els seus primers dos llibres de poemes auto editats, Un món rebel, de 1964, i Conjugació en primera persona. Per a mi és la Carmelina més atractiva, la que més m’interessa, la que enllaça amb tots els mecanismes que posteriorment conformen Matèria de Bretanya. Carmelina és avui encara una poeta introbable i mig inèdita. És la Dickinson valenciana, amb una reclusió més dolguda que volguda. Va crear un univers propi i ho va fer, en gran part, des d’un espai domèstic, la seua cambra pròpia, allò que reclamava Woolf, i on Carmelina tenia una bona biblioteca. Un espai on ella es va recloure el dia que va decidir deixar-ho tot, la presència pública, la vida social, en part, perquè no sentia que no tenia el reconeixement dels seus coetanis quan, a més, haig de dir que ella era prou millor que algunes primeres figures del moment.

Potser falta de visió i de perspectiva...

Sovint és complicat reconèixer la vàlua d’una obra que pertany a la teua mateixa generació, i de vegades hem de deixar passar el temps per a valorar i reconèixer-ho. El temps dona la perspectiva i qui més i millor ho valora a la llarga són els lectors que no pertanyen a la mateixa generació que l’autor o l’autora. A vegades cal que passen dos generacions perquè es produesca aquest reconeixement. A més, parlant de dones, d’escriptores, hi ha hagut tradicionalment una tendència a preguntar ¿qui era millor, aquesta o aquella? Mentre que dels escriptors homes no ho deien mai, no comparaven. Carmelina era una dona, una autora que escrivia en valencià, i que en els anys seixanta havia llegit i assimilat autors com ara T.S. Eliot o poetes russos com Evtushenko. Coneixia la poesia moderna que s’escrivia en aquell moment des d’una València fosca, sense cap connexió amb l’exterior i amb companys contemporanis que la menyspreaven. I que a sobre, i com a molt, li escrivien un pròleg com a premi de consolació. Ironies de la vida, l’únic premi que Carmelina va guanyar en vida ho va fer a la Universitat de Kentucky. A València es quedava sempre finalista i acabava autoeditant-se els llibres. Per tot això, aquest Any Carmelina ha sigut un moment important, a més de l’arribada del llibre que acaba de publicar el seu fill Lluís del Romero, La meua cambra més estimada, i tot plegat ha estat una resposta positiva, plena de grans descobriments i per tot això jo, i supose que molts lectors i lectores, hi estem agraïts. Ara, a sobre, per les circumstàncies de la pandèmia, l’Any Carmelina s’ha convertit en quasi dos anys. I saps que et dic, que Carmelina bé s’ho mereixia.

Per acabar, un apunt gens anecdòtic: vosté i Iolanda Batallé dirigint el PEN i el Ramon Llull. La primera vegada que coincideixen dues dones al davant de dues institucions clau per a la cultura catalana.

Ara mateix tenim una Consellera de Cultura dona a Catalunya, una Directora General de Cultura a València dona, anem sumant autores al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’Associació d’editors del País Valencià està presidida per una dona i l’AELC està també presidida per una altra dona. La presència de les dones en el món de la cultura, la política, i les institucions en general, és el fruit de molts anys de treball.

Gràcies, Àngels, per aquesta convers, sempre és una injecció plena de vida, poesia i curiositats parlar amb vosté.