La portada de mañana
Acceder
Una Italia empobrecida se entrega al experimento de un Gobierno de ultraderecha
ESPECIAL | El mapa que cuenta de qué viven tus vecinos, calle a calle
OPINIÓN | 'Activar la banalización del neofascismo', por Esther Palomera
Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es

López-Chavarri de tourné per Itàlia

Retrato de López-Chavarri, hacia 1930, por Novella.

Quan més hi pense, més clar ho veig: vivim en un país amb tendència a esborrar-se, amb una tirada amnèsica gairebé irremeiable. ¿Com, si no, s’explicaria que certs autors i obres contemporànies i modernes ens siguen encara avui pràcticament desconeguts?

Eduard López-Chavarri (València, 1875-1970), músic, escriptor, periodista, i un dels intel·lectuals remarcables del segle XX, ha estat un d’aquests tresors difusos i oblidats que si no fos, en gran part, per l’interés d’estudiosos com ara Francesc Pérez Moragón o Rafael Roca i als esforços i encerts de la Institució Alfons el Magnànim, una editorial pública que posa llum on cal, com argumentava sòlidament Gustau Muñoz el passat vint d’agost en aquest diari -potser encara continuaria amagat i silenciat.

Dos llibres clau han ajudat a rescatar-lo. El primer va ser Proses de viatge, reeditat el 1983 per la IAM dins de la Biblioteca d’Autors Valencians, col·lecció que va dirigir Joan Fuster. Un llibre excel·lentment prologat per Pérez-Moragón que recollia encertadament part de les obres de narrativa més importants i significatives de López- Chavarri, De l’horta i de la muntanya i Proses de viatge, i que donava testimoni del gran viatger que va ser el nostre autor, un escriptor i cronista que sabia mirar tant a prop com lluny de casa i contar el que veia amb un ritme vivaç, humor agut i uns adjectius tan mesurats i encertats que els seus escrits feien viatjar els lectors des de la primera línia. Però si bé en aquestes Proses de viatge López-Chavarri viatjava per Mallorca i terres valencianes, en el llibre que ara ens ocupa, Memorias de un viaje a Italia recentment publicat per la mateixa institució, ara en la col·lecció Debats, i amb un estudi introductori excel·lent de Rafael Roca, el periodista valencià, en plena maduresa de la seua carrera i amb cinquanta anys ja complits, salta fronteres i se’n va de tourné per Itàlia entre l’agost i el setembre de 1921 en companyia del seu amic, el canonge Sanchis Sivera (1867-1937), historiador, viatger empedreït també, i gran coneixedor d’Itàlia, a més d’oncle del filòleg Manuel Sanchis Guarner...

Decidits a voltar pel món i prendre’n nota sense pressa, van anar a parar a ciutats i llocs com Gènova, Milà, Verona, Venècia, Ferrara, Ravenna, Faenza, Florència, San Miniato, Fiesola, Pisa, Siena, Orvieto, Roma, Nàpols, Pompeia, Milà, el llac de Garda i Domodossola. En algunes ciutats hi van estar fins i tot dues vegades.

Amb una parada fugaç a França i una altra a Ginebra (Suïssa) on s’allargarien per a visitar per sorpresa el músic i amic de López-Chavarri, Josep Iturbi, en una trobada candorosament viscuda i contada, que donà lloc alhora a un retrat divertidíssim de la ciutat i el tarannà suís la ruta italiana va ser un viatge de plaer, un viatge “artístic” que en diria Santiago Rusiñol, gran amic també de l’escriptor valencià i sovint present en les seues proses. Res a veure amb la seua experiència com a corresponsal de guerra a les campanyes del Rif i de Tetuán, el 1909 i 1912.

En tot cas, la passió de López-Chavarri per Itàlia no era cap secret, sembla que hi va viatjar en altres ocasions, com prova l’existència d’un llibre encara inèdit, Per les terres consagrades: Itàlia, i tampoc no era un cas aïllat. Itàlia, que va ser una de les destinacions predilectes de Josep Pla i escenari de part de la seua prosa, va oferir una seducció magnètica a alguns escriptors valencians viatgers del segle passat. pel que fa als autors valencians, no és que n’hagen abundat, els aventurers, més aviat, i tret d’algunes excepcions, els nostres escriptors han estat viatgers ben ocasionals, o com ha apunta Pérez-Moragón “escriptors sedentaris”. Tanmateix, i a banda de López-Chavarri, entre els agosarats al viatge i visitants d’Itàlia podríem evocar Teodor Llorente, el mateix Sanchis Sivera, Vicent Blasco Ibáñez (recordem En el país del arte, entre altres obres), Daniel Martínez Ferrando, més modernament Martí Domínguez Barberà, i prou anys més tard Josep Piera. 

El llibre que presenta ara el Magnànim sota el títol Memorias de un viaje a Italia recull les trenta-tres cròniques que López-Chavarri va anar publicant entre setembre de 1921 i febrer de 1922 al diari Las Provincias sota el títol “Del libro de memorias de un viajero modesto” i “Impresiones de viaje”. Quasi un segle després, aquestes proses i articles conserven tota la frescor, són totalment llegibles, fan brollar actualitat i evoquen el joc del moment, quan l’autor bromejava amb el lector utilitzant el pseudònim Eduardus, el personatge que, segons ell, viatjava i era l’autèntic autor intel·lectual de les cròniques, un home de la “terreta” que contava amb senzillesa allò que observava. Com si contar amb senzillesa no tingués mèrit!

Amb tota la “modèstia” i sornegueria possible, López-Chavarri es presenta a l’inici del viatge com un nou “medio pasar”, que no un “nuevo rico”. Un home que ha fet unes bones inversions en un negoci durant la gran guerra i ara busca cultivar-se. “Y como no está bien que en tales condiciones no se ilustre uno, y como dicen que los viajes ilustran, pues !a ver mundo voy!, y para estar más en carácter escribo aquí estas memorias que mi amigo ”Eduardus“ ha de corregir...”

Al capdavall, aquest nom fals no és més que un artifici retòric, un recurs una mica burleta que inventa, com si el sol fet de viatjar –o poder-nos costejar el viatge– ens il·lustrés. Si això fos així d’automàtic, amb tot el que avui viatja el personal, que llestos serien tots! Ocorre, però, que el viatge només ensenya a aquells i aquelles que es deixen ensenyar, o millor dit, als qui ixen de casa ja mig ensenyats, per dir-ho d’alguna manera.

Ja veuen com sentit de l’humor, no li’n faltava, a l’autor. Tampoc passió per la descoberta i l’aventura. I com molt encertadament ha escrit Pérez-Moragón: “si es podia permetre’s aquests viatges és perquè era un personatge amb voluntat d’aventura i perquè, al contrari que molts dels escriptors del moment podia moure’s amb certa llibertat: el periodisme i la llibertat patronal dels Llorente amb ell li ho permetien.”

Però si els que viatjaven, n’eren pocs, encara ho eren menys aquells ( i no diguem aquelles) que aconseguien transmetre-ho als lectors amb gràcia i ritme, veus capaces de fer del relat periodístic una peça espontània i senzilla, però perdurable i atractiva en el temps, en poques paraules: una literatura duradora.

El secret és la mirada del viatger i la prosa de matisos. I què té la mirada de López-Chavarri que no tenen les altres? Una curiositat extraordinària: “al llarg de tot el relat presenta un posat entre encuriosit i fascinat pel que veia i escoltava” diu Rafael Roca en la introducció del llibre. I és ben cert! Res se li escapa: objectes, actituds, comportaments, hàbits. La seua capacitat per a contrastar i comparar amb humor els territoris i els costums, en aquest cas, el valencià i l’italià coetanis ens duu sovint fins a la riallada. Unes comparacions gens anodines, tampoc exemptes de lliçó o reprimenda, segons el to i el grau de subtilesa, i que ens aboquen a una mena de prenguen nota, senyors polítics, i també vostès, ciutadans valencians.

López-Chavarri, que era un enamorat declarat de València, era també, i sobretot, un home educat i cultivat, un escriptor i periodista de món que havia corregut, havia observat i ponderat, tenia visió literària i empenta vital, i per això cap admiració ni passió l’encegaven, sinó que condemnava amb elegància, i contundència si esqueia, certs trets del caràcter valencià: la incultura, la falta de civisme, la desídia, la poca estima per conservar el patrimoni. No debades es duia les mans al cap amb admiració davant dels jardins, els edificis, i les fonts d’Itàlia, i com els italians en tenien cura i les preservaven!

Els grans escriptors viatgers (o viceversa), com ara Alexis de Tocqueville, Paul Morand, Kurt Tucholsky, Gerald Brenan, Josep Pla, Gaziel, Xammar, Aurora Bertrana, per citar-ne alguns que conec i m’agraden, entre tants altres, són capaços, cadascú amb el seu estil, de transmetre l’esperit de la vida quotidiana, la força dels paisatges, les contradiccions i les sorpreses, i sobretot, de divertir-nos amb una galeria d’anècdotes i contrastos. Tot això López- Chavarri ho sabia fer molt bé. Com deia Teodor Llorente: “els seus articles de viatge són sempre tan interessants i amens que la lectura dóna la sensació que és el mateix lector aquell que està vivint tot allò que conta l’escriptor”.

I així és. El seu estil senzill, directe, ple de comparacions divertides, detalls inesperats, el seu sentit de l’humor, capaç de prendre distància d’allò més estimat, la terreta si cal, fan d’aquest llibre un anecdotari únic, capaç de posar en evidència les misèries del moment amb un sentit autocrític i un humor poc habituals. No en va Josep Iborra apuntava: “Es pot dir que López-Chavarri ha escrit la primera prosa 'moderna' d'aquest segle valencià”

Comptat i debatut, va ser un home modern i culte, compromès amb la cultura i la llengua dels valencians, amb formació humanista: artística, literària i de lleis, intransigent amb les actituds pedants i xarones, i a qui la indiferència i desídia de part de la nostra societat feien emmalaltir.

No pot estanyar que a aquell home enamorat del periodisme, de la crònica més enllà de la crítica cultural –capaç de relatar el món a través del telèfon o d’escrits més pausats– València li provocava una certa ànsia: fins ben entrat en segle XX el País Valencià, com ha escrit Xavier Serra, era “impossible”. Les circumstàncies socials i polítiques, i el context cultural, en què va viure no ajudaven precisament, com en tants altres casos a que brillés com hauria pogut fer en una altre context. La nòmina d’exiliats culturals valencians al segle XX és impressionant... Però aquest és un altre tema.

Un segle després d’escrites aquestes cròniques, i quan es compleixen cinquanta anys de mort de l’autor, benvingut siga aquest llibre d’un viatge italià irrepetible i tots els textos que ens puguen arribar encara de López-Chavarri, per tal de rellegir-lo i gaudir del seu llegat com cal, sense complexos ni oblits imperdonables.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats